Fer un exercici de realisme pràctic, allunyat d’utopies i plantejaments heroics

© SORTIR DEL SISTEMA                      

ÉS POSSIBLE SORTIR DEL SISTEMA SENSE PRENDRE MAL ?

La dissidència còmoda que practiquem habitualment els “conscienciats” ens hauria d’interpel·lar, si més no, per a definir-nos honestament i reconèixer que no som massa diferents de la majoria.

Algunes de les preguntes que potser ens caldria fer-nos serien:

• Realment volem sortir del sistema?
• Estem disposats a renunciar a les comoditats que ens envolten?
• Què n’esperem de la vida o què en volem fer d’ella?

Una vegada situats amb les respostes sinceres que ens puguem donar, vindrà allò de posar-se en marxa en la direcció adequada, assumint els costos de les nostres decisions.

Fa molta mandra (per dir-ho suau) endinsar-nos en canvis de vida profunds, malgrat que viure és un repte continu que demana una actitud oberta i predisposada a encarar-se amb el que vagi venint...

I el què va venint... (de fet ja ho tenim al damunt) és un veritable canvi de vida, amb uns paràmetres ben penosos, lluny del què estàvem acostumats a gaudir no fa tant de temps.

Així que en no fer el canvi nosaltres, són d’altres els que ens l’han fet i a nosaltres ens tocarà entomar-lo tant si ens agrada com si no, en no haver decidit pel nostre compte el què ens convé i actuar en conseqüència.

S’ha dit per activa i per passiva, però hi he d’insistir, que ens costa molt fer el primer pas i només reaccionem quan ens trobem entre l’espasa i la paret, que és quan les nostres opcions són més minses.

Al començar em preguntava si és possible sortir del sistema sense prendre mal. Amb això vull dir que potser molts en voldríem sortir però sense fer massa trencadissa en els nostres costums, cosa que no sembla gaire factible, tot sigui dit.

Cal tenir-ho clar, posar-hi prou coratge i confiar plenament en què s’està fent el correcte, llavors els inconvenients d’una decisió radical no seran tals sinó passes que s’han de donar, etapes que cal superar i canvis de perspectiva que cal adoptar en la nostra forma de viure.

Però abans potser que ens fem alguna pregunta més:

• Les privacions amb les que ens amenacen són reals?
• No serà tot una enredada per a fer-nos passar per l’embut?
• Hauríem de tenir paciència i esguardar per on es decanta tot finalment?

I és que costa bastant admetre que no hi hagi una alternativa en el nostre pla de convivència i que per desídia ens veiem abocats a una vida encaixonada i controlada de manera extrema.

Tot plegat és fer un exercici de realisme pràctic, allunyat d’utopies i plantejaments heroics, que sembla no tenim gaires ganes d’assumir, tot i omplir-nos el pap de manifestos conscienciats...

La veritat és que voldríem un món idíl·lic però això només existeix en la imaginació, la realitat (la dura realitat) és més aspre i diversa i ens cal capbussar-nos-hi sense manies i anar destriant el gra de la palla per a viure de la manera més adient als nostres criteris.

O així m’ho sembla.

___________________________________________________________________

Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 30 d’agost del 2023 

ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR

https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html