TANT DECREIXEMENT COM SIGUI POSSIBLE
Ens trobem davant
d'un dispositiu polític i alhora un programa per a una transició ecològica
socialment justa, que permeti recuperar la iniciativa econòmica de l’Estat al
servei de les classes populars
La gran tragèdia
del nostre temps és que allò que és ecològicament necessari és gairebé
políticament impossible. És ecològicament necessària una reducció dràstica
d’emissions de diòxid de carboni (CO2) com a punta de llança d’un aterratge
d’emergència de l’activitat humana dins d’uns límits planetaris violentament
sobrepassats.
És políticament gairebé impossible superar un model socioeconòmic l’estructura i les lògiques profundes del qual ens aboquen a la catàstrofe. Revertir la tendència d’aquest pols és el que és políticament gairebé impossible. Aquest text planteja una hipòtesi per estirar-lo gairebé tant com permeti la nostra època i començar a guanyar: un Green New Deal articulat per una estratègia populista.
De manera
genèrica, el Green New Deal és un dispositiu polític i alhora un programa per a una transició ecològica
socialment justa. Se sosté sobre dos pilars, que afecten el maquinari i
el programari del nostre metabolisme socioeconòmic. El primer pilar és una
reforma ecològica del model productiu i de la tecnosfera: descarbonització
completa mitjançant energies renovables, tancament de cicles materials,
ecoeficiència, indústria verda, usos sostenibles del sòl (agroecologia,
reforestació, regeneració ecosistèmica). El segon pilar és una transformació
del programari socioeconòmic per produir una immensa operació de redistribució
de riquesa i per recuperar la
iniciativa econòmica de l’Estat al servei de les classes populars. Tot
plegat, en el marc d’una nova era fiscal, verda, sí, però sobretot profundament
progressiva.
La formatació i
reprogramació del programari socioeconòmic actual és una peça clau del Green
New Deal, i el defineix tant o més que el desplegament de les energies
renovables. Per això, alguns dels seus partidaris fem servir el terme en
anglès, perquè traduir-lo al català és impossible. El New Deal és
un significant en la memòria anglosaxona, fa referència a un record històric
que és una potent declaració d’intencions: els de baix, de vegades, guanyem. A
l’època del New Deal, els tipus màxims de més del 90% eren normals.
El Green New Deal és incomprensible sense entendre que pretén
mobilitzar aquests i altres referents històrics per drenar els coàguls de la
nostra imaginació política.
En aquest punt
calen alguns aclariments. En l’àmbit espanyol, el Green New Deal ha estat rebut amb una hostilitat important
per part del moviment ecologista, que hi ha oposat la bandera del
decreixement. Es tracta d’un debat fals, tot i que és comprensible. En primer
lloc, perquè es contraposen qüestions de naturalesa diferent. El decreixement
és un horitzó que no pot rebutjar cap ecologista seriós. La nostra esfera
material ha de desescalar-se fins a tornar a situar-se dins dels límits
planetaris, i cal fer-ho desacoblant el creixement de la felicitat i del
repartiment equitatiu de la riquesa. Però, com afirma André Gorz, el
decreixement és una brúixola que no pot tenir en si mateixa traducció política
en les nostres societats.
El Green New Deal, en canvi,
és un camí, una traducció política per a l’aquí i l’ara, una fórmula
per al mentrestant, que, a més, molts defensem que ha de ser
equalitzada en coordenades postcreixentistes. El Green New Deal no
implicarà una contracció immediata i general de l’activitat econòmica: serà
selectiu. Hi haurà sectors que decreixeran i n’hi haurà que experimentaran un
fort desenvolupament. Fins i tot aquests darrers, però, han d’orientar-se per
establir les bases estructurals que permetin evitar la lògica del creixement
perpetu. Per dir-ho d’una manera provocadora, el Green New Deal és un mitjà polític realista i
pragmàtic per assolir el decreixement. La meva posició es podria
resumir així: tant decreixement com sigui possible, tant Green New Deal com
sigui necessari.
En segon lloc,
també es tracta d’un debat fals perquè hi opera un cert reduccionisme
fal·laç. Green New Deal no és capitalisme verd, per més que
el capitalisme verd es vulgui vestir de Green New Deal. El terme
està en disputa. En varien molt els continguts segons si l’esgrimeix Ursula von
der Leyen o Alexandria Ocasio-Cortez.
Tanmateix, però,
la pregunta important de debò sobre el Green New Deal és com
el portem a la pràctica. L’aposta que aquí es defensa parteix d’un
enfocament centrat en la construcció de l’hegemonia ecologista, que doni com a
resultat l’articulació d’un poble que tingui la transició ecològica com a
columna vertebral de la projecció futura de la seva comunitat nacional
desitjada, del somni de país que funda.
La política no
tradueix majories polítiques que estan materialment donades, sinó que en
genera, en construeix. No es tracta de “prendre consciència de la realitat
material” —l’explotació capitalista, l’emergència climàtica— com si això hagués
de tenir efectes polítics directes. Els efectes polítics de les dades sempre
són oberts. Que en tinguin un o un altre dependrà de com les orienti el discurs
imperant, la cultura, els valors i sentiments predominants… el que Gramsci en
deia hegemonia. És a dir, una visió ideològica particular del món que es fa
passar per natural, per la normalitat i que integra aquells que subordina en
l’aspecte polític o econòmic. Perquè qualsevol ordre estable de debò
sempre funciona més enllà de la coacció: requereix la col·laboració d’una
part majoritària de la població.
Per ser
hegemònica, tota política transformadora ha de recolzar-se en els sentits
comuns populars, que sempre són ideològicament ambivalents i contradictoris i
integrar-ne les demandes. Això imposa certs procediments. Primer, cal liderar
culturalment abans de governar. Per aconseguir-ho, cal partir sempre dels nodes
del sentit comú popular, dels seus afectes i passions, i orientar-los
discursivament per fer-los desembocar en un horitzó de valors i una
interpretació del món social emancipadora. En aquesta feina de “doble poder
ideològic” se succeeixen moments més freds, que són com un plugim finet, i
moments més càlids, com una tempesta forta. Aquests darrers, els “moments
populistes”, sempre es desencadenen perquè l’hegemonia establerta pel poder
falla.
En aquest moment,
sota el teló de fons d’un gran greuge difús, es multipliquen els malestars, i
les demandes populars irrompen massivament a la vida pública. Aleshores, tota
aquesta galàxia de reivindicacions pot ser articulada, i el seu potencial de
rebuig a l’ordre pot apuntar-se cap a un relat que dibuixi una frontera
política nova. La més transformadora de totes aquestes fronteres, la que fa el
nostre bàndol més gran i el seu més petit, és la frontera entre poble i
oligarquia. És quan les tensions de la vida quotidiana s’organitzen al
voltant d’aquests dos mons enfrontats que les capes populars aconseguim avançar
més lluny.
El tarannà
hegemònic transformador no acaba amb l’arribada al poder. Només canvien el
terreny i els materials, però l’artesania continua sent la mateixa: orientar el
sentit comú majoritari, des dels seus propis continguts contradictoris, cap al
consentiment i la col·laboració activa en polítiques emancipadores. També al
poder es viuen moments de plugim i de tempesta. Tanmateix, des del govern cal
parar atenció a noves dimensions que exigeixen altres enfocaments i tenen les
seves pròpies lògiques: la lluita política als aparells de l’Estat i la gestió,
que ha de donar solució a les demandes populars. El Govern compta, a més, amb
eines de construcció d’hegemonia molt més poderoses perquè treballen no en la
dimensió superficial del discurs (la lluita ideològica), sinó en la
part més profunda i irreversible del discurs: les lleis, les
infraestructures, la cultura objectual quotidiana, que produeixen l’hegemonia
més duradora, la que s’estableix i es reprodueix de manera inconscient.
En aquest terreny
de joc imposat per la victòria antropològica neoliberal, si l’ecologisme vol
ser hegemònic no pot caure en el derrotisme. Ha d’obligar-se a encarnar una
sortida d’emergència una imatge d’un
món millor cap on cal apuntar esforços col·lectius. En el sentit comú d’època
hi ha elements que es poden disputar en aquesta direcció. La supervivència i la
seguretat vital són els més evidents. Com ho és la salut davant la intoxicació
química i psicològica fruit d’un model de desenvolupament que ens emmalalteix;
així com les immenses possibilitats de feines verdes en una transició presa
seriosament.
La doble
interpel·lació temporal entre les bones notícies del futur (desenvolupaments
tecnològics ecoeficients) i les bones experiències del passat que comencem a
trobar a faltar, amb el seu potencial per construir una felicitat no consumista
(lentitud, vida comunitària, temps lliure, possibilitat de cuidar); respectar
els dictàmens científics; reparar el pacte generacional, per no mirar els
nostres fills i sentir vergonya; l’amor pel territori i l’arrelament que ens
genera: tots aquests són ingredients
centrals en la recepta discursiva d’un Green New Deal hegemònic.
Per tancar aquesta reflexió de la manera més aterrada possible, s’ofereix un decàleg que pugui servir d’inspiració per construir un Green New Deal populista i transformador en la dècada climàtica decisiva. Són mesures que es poden impulsar com a acció de govern, com a programa per concórrer a unes eleccions, com a projeccions per a un discurs hegemònic i com a àmbits de treball per a diverses lluites des de moviments socials ecologistes.
- Guerra ecologista fiscal per tots els
mitjans: impost d’emergència climàtica al patrimoni de les grans fortunes,
taxes i cànons a les emissions de luxe, impost al carboni vinculat amb una renda climàtica redistributiva,
salari màxim.
- Ambició climàtica: avançar la
descarbonització als països del Nord al 2040 reduint substancialment el
consum energètic.
- Reforma ecològica de la comptabilitat
nacional: introduir a la comptabilitat oficial un indicador biofísic i un
indicador social paral·lels a la comptabilitat monetària.
- Dret al temps: reducció de la jornada laboral a 32 hores sense
pèrdua salarial i polítiques ecofeministes de conciliació i
masculinització de les cures.
- Salut pública integral garantida,
tant física com psicològica, i amb perspectiva climàtica i ambiental.
- Democràcia energètica: assegurar
l’accés a un mínim subministrament elèctric com a dret ciutadà i
desmantellar l’oligopoli energètic a favor d’iniciatives del tercer
sector.
- Connexió entre transició ecològica,
reequilibri demogràfic i restauració ecosistèmica: repoblació dels deserts
demogràfics mitjançant agroecologia protegida per compra pública, desenvolupament
del ferrocarril, compensacions a la instal·lació de renovables en forma de
serveis públics de qualitat, fons de custòdia del territori per a la
reforestació i la regeneració ecosistèmica.
- Industrialització verda centrada en
l’economia circular, el reciclatge de minerals crítics i l’ecodisseny
eficient.
- Nous béns comuns analògics i
digitals, que facilitin una economia
del compartir basada en l’ús del que ja s’ha produït.
10. Democràcia
generacional: reducció
de l’edat de vot als 16 anys, tribú de les generacions futures, agències
oficials de prospecció d’escenaris i reforma dels codis jurídics per emprar el
dret com a mecanisme de defensa generacional.
La versió
completa ha
estat publicada a ‘La Pública’, una revista
de debat i pensament, editada per la Fundació Sentit Comú i
dirigida per La Hidra Cooperativa.
EMILIO SANTIAGO
MUIÑO - Antropòleg climàtic
No hay comentarios:
Publicar un comentario