IMAGINANT EL POSTCOL·LAPSE
COM EL
MINISTERI DEL FUTUR VA SALVAR EL PLANETA
“He vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió.” -Blade Runner
M’agraden molt les pel·lícules de catàstrofes. Ara s’han posat de moda, i em van bé per distreure’m. La majoria tenen la mateixa trama: una gran catàstrofe climàtica, nuclear o del que sigui, bona part de la població mundial desapareix, es perden els coneixements tecnològics, cauen els governs, els estats i la policia… i els pocs humans que queden sobreviuen enmig d’un món distòpic i caòtic.
El dia de demà ens mostra una tempesta de gel que congela una part del planeta i com lluiten per mantenir-se amb vida els nous refugiats climàtics; la mítica Waterworld narra les peripècies dels supervivents en un planeta, on després de la descongelació dels pols, l’aigua ho cobreix tot, i no queden terres ni recursos;
a Soc llegenda, Will Smith creu que és l’únic supervivent d’una epidèmia que ha convertit tots els éssers humans en una mena de zombis; a La carretera, Viggo Mortensen i el seu fill intenten sobreviure a un món en cendres i pràcticament sense aliments ni benzina ni res. Pel·lícules com aquestes descriuen sempre el futur com un indret caòtic, brut, fosc, sobrepoblat i desigual.La catàstrofe és una opció real. L’escalfament global és, en bona part, irreversible. Si no aturem en sec les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, les temperatures pujaran. La sisena gran extinció d’espècies ja ha començat, i les espècies perdudes són irrecuperables. Tanmateix, però, el col·lapse total és una opció, no és un fet predeterminat. Els científics ens alerten que és (gairebé) inevitable.
El catastrofisme, per tant, ens serveix d’alerta, de guia,
d’avís d’emergència… però ens podria dur fins a la inacció. Si no podem
imaginar futurs millors, ni tan sols a través de les pel·lis de
ciència-ficció, mai no s’esdevindran. El futur es construeix a través del que
fem en el present. El futur es disputa ara. Res no està (totalment) escrit.
Agafem-nos a l’última esperança del filòsof i poeta Jorge Riechmann: podem almenys
“col·lapsar-nos millor”.
Vivim, com denuncia
la filòsofa Marina Garcés,
una “condició pòstuma” en un món amenaçat per la catàstrofe ecològica,
econòmica i social. Vivim resignats. Però, com ella mateixa ens pregunta: no
hi ha alternativa al futur? No podem imaginar res de nou? És impossible escapar-nos
de les presons d’allò possible? “Vivim en temps d’esgotament i de
descompte. El present no anuncia futurs, sinó amenaces de destrucció. Descrivim
el futur apocalíptic com un fet irreversible”, es lamentava la filòsofa
barcelonina en una entrevista al programa La Klau Crítica xerrant
sobre el seu llibret Nova il·lustració radical.
Però, en
realitat, la catàstrofe és també “una construcció ideològica, una construcció
que ha assignat irreversibilitat a circumstàncies que encara no han passat”. I,
per tant, sempre segons Garcés,
“anul·lem la possibilitat de canviar les coses i neguem el subjecte, és a dir,
que som part activa dels nostres futurs. És clar que, si no fem
res, anirem malament. Però podem prendre una bifurcació. I aquí és on comença
la resposta política”.
Un exemple possible?
Un capítol de la
popular sèrie francesa L’éffondrement (El
col·lapse) mostra com seria el moment de la fi del petroli en una benzinera a l’estat
veí. Bàsicament, mostra com els conductors es barallen, amb un ús brutal
de la violència, pels últims litres de gasoil, mentre que uns quants acaparen
el màxim que poden i preparen la fuga en una furgoneta. Això és el que molts
suposem que passarà quan arribi el moment del col·lapse.
Tot i això, en la
recent vaga de treballadors de les refineries, que va deixar França gairebé
sense benzina durant alguns dies, va passar un fet puntual, però simbòlic, que
fa pensar. En una benzinera d’un barri
de les banlieues, un grup de joves, negres i àrabs, va
decidir posar fi a les baralles i al so continu dels clàxons, i es van dedicar
a ordenar les cues de cotxes i controlar que ningú acaparés benzina,
substituint així les forces policials (i, de retruc, l’Estat). La cosa, almenys
al vídeo de Brut, semblaria que va funcionar.
No és un cas
extrapolable. No és intrínsecament bo que l’Estat desaparegui. No és, realment,
el pitjor escenari de la fi del petroli.
Tant en la sèrie
de ficció com en el cas real de la vaga, hi ha escassetat de combustible. Tant
en la ficció com en el cas real, hi ha conflicte, hi ha desigualtat, hi ha
perill. Però un exemple mostra el campi qui pugui, l’individualisme, la
violència. I l’altre mostra la cooperació, l’organització col·lectiva, una
comunitat solidària fent front a l’escassetat. El més habitual en la història
de la humanitat, i el que ens ha permès sobreviure com a espècie en un planeta
ple de perills, ha estat la capacitat d’ajuntar-nos en grups i de cooperar
entre nosaltres. Per tant, la utopia comunitària i solidària davant
d’una situació de perill, d’escassetat o de col·lapse no és tan improbable. Ha
estat, al llarg de la història de la humanitat, molt més habitual del que
pensem.
D’Utopia a Blade
Runner
La politòloga i
activista social Layla Martínez explicava,
a la Biennal de Pensament de Barcelona, que les
novel·les, i, de fet, els moviments socialistes utòpics dels segles XIX i XX
solien imaginar-se el futur com una mena de societats sense conflictes, que
haurien superat tots els nostres problemes i viurien en comunitats idíl·liques
i igualitàries. La Icària anarquista. Utopia, la
colònia fourierista d’Ohio. New Harmony, la comunitat perfecta i
democràtica que volia crear l’industrial Robert Owen. Ara, però, segons
Martínez, les visions distòpiques del futur (hegemòniques fins i tot entre els
mateixos moviments ecologistes) són catastrofistes i desesperants.
Avui hi ha una
mena de mainstream que diu si fa no fa que el futur és una
cosa fosca, perillosa, caòtica i plena d’inseguretats, d’incertesa i de
vulnerabilitat. Molta gent evoca imatges de la ciència-ficció postapocalíptica
o dels espais meteorològics d’algunes cadenes de televisió quan pensa en el
futur: com una distopia sense natura, sense arbres, sense animals, sense
humanitat, sense solidaritat.
Héctor Tejero, investigador i coautor del llibre ¿Qué hacer en
caso de incendio?, alertava en una xerrada a la Universitat Progressista d’Estiu
de Catalunya, d’aquest nou sentit comú d’època: la por del futur, la
futurofòbia. “Sembla que el futur ja no pot ser millor. Estem rodejats de
guerres, pandèmies, robots, contaminació i canvi climàtic”. Fins i tot, segons
l’activista madrileny, dins l’ecologisme ha sorgit el pensament “col·lapsista”
que augura que, en poques dècades, arribarem a un moment de col·lapse climàtic
que avui ja seria impossible frenar o mitigar.
El crític cultural britànic Mark Fisher va
ser el primer a parlar d’un concepte ara de moda: la lenta cancel·lació del futur. El “realisme
capitalista”, des de Margaret Thatcher fins als nostres dies de pel·lícules de
Netflix catastrofistes, basat en la nova cultural popular neoliberal, hauria
servit, segons deia, per bloquejar la imaginació política. El crític musical es
preguntava pel “fracàs del futur” al qual estem abocats en l’escena cultural
que, segons ell, ara era plena de revivals i de pastitxos.
Per què avui ens és més difícil que mai imaginar
un futur millor?
Davant d’això,
l’ara també diputat de Més Madrid es pregunta: “Aquest catastrofisme, en la política i en la
ficció, té avui dia efectes desmobilitzadors, o no?” Si el futur és
un lloc hostil, caòtic i ple de fam, de pobresa i de cels grisos a la manera
de Blade Runner… molta gent pot pensar que el present d’avui no
està tan malament i que és millor que ens quedem com estem. Tejero, però,
accepta que hi ha dues respostes possibles davant del catastrofisme: una de
reaccionària, gent que creu que és millor conformar-se, callar i sobreviure com
es pugui buscant salvacions individuals, i una de revolucionària, gent que
s’adona dels perills que venen, i decideix lluitar per canviar-ho.
Imaginant
futurs possibles
“El que ens manca
és un horitzó de canvis”, assegura Layla Martínez, autora d’Utopía
no es una isla (Episkaia). “Cal imaginar i proposar mesures
que es puguin dur a terme ara mateix, però que alhora apuntin a aquest horitzó
de futur”.
Els autors del
llibre Otro fin del mundo es posible (Arpa), que
venien de publicar Colapsología, suggereixen que, si volem un canvi
de rumb ecològic, “és necessari fer un viatge interior i replantejar-nos la
nostra visió del món, i, per tant, imaginar noves formes de viure-hi”.
L’autor de Los últimos niños en el bosque (Capitán
Swing), deia: “Necessitem la imatge d’un futur al qual vulguem anar per poder
dirigir-nos cap allà”.
Hem de fer més
històries com la història de Mary Murphy, la cap del Ministeri del Futur,
l’organisme de les Nacions Unides encarregat de vetllar pels drets de les
generacions futures, a la novel·la de Kim Stanley. “El ventall de possibles futurs que s’estenen a
partir d’ara abraça tota la gamma que va des de la catàstrofe
total fins a una civilització pròspera, justa i sostenible per a totes les
criatures”, defensava l’autor de ciència-ficció a Climática.
Tatuem-nos-ho a
la pell: imaginar futurs possibles, imaginar futurs possibles, imaginar futurs
possibles. Si no podem imaginar un altre futur millor, serà impossible transformar-lo.
Com deia en un article l’activista ecologista Miquel Adell a Catarsi, necessitem “imaginar l’endemà per
disputar el present”.
Feu, doncs,
l’exercici amb els vostres fills o amics: com us imagineu el futur del planeta
d’aquí a 50 anys?
No hay comentarios:
Publicar un comentario