© UNA ÈTICA PER A LA VIDA
Dins dels aspectes exposats en el meu
escrit Col·lectiu
o Individual voldria comentar el de l’ètica de l’egoisme en la
filosofia de l’Objectivisme de la Ayn Rand.
· Cada
individu té la seva pròpia situació i ha de desenvolupar la seva pròpia tasca
personal: assoliments petits o grans però fruits sempre de la seva iniciativa i
creativitat.
· Tots
i cadascun hem de fer la nostra aportació personal al món que ens acull i del
què en traiem profit. En contrapartida al què rebem o usufructuem, nosaltres li
lliurem la nostra part.
· No
som en aquest món per a tenir cura de ningú més que de nosaltres mateixos. El
nostre esforç ha de comportar una gratificació com estímul per seguir contribuint
a fer-lo avançar.
· La
nostra relació amb un altre, ha de ser sempre un intercanvi en el què ambdós en
sortim beneficiats. En cap cas és pot donar un intercanvi del què en sortim
perjudicats.
· Definir una filosofia ètica segons l’escala de valors pròpia i ser-hi conseqüents és la clau per anar bé per la vida i estalviar-se malentesos i malbarataments inútils d’energia.
La nostra responsabilitat primordial és tenir cura (física i mental) de la nostra vida. Aquesta és una tasca que no acaba mai, sinó que demana continues atencions.
En una època en
la què hem delegat (o ens hem deixat prendre) un fotimer de drets personals, aquesta
responsabilitat s’ha volatilitzat i ara som a mercè d’aquells que ens governen.
Hem claudicat per
comoditat o per seguretat i el què ens espera no és precisament afalagador.
Així que ara ens toca un doble esforç: Recuperar els nostres drets i fer-los
valdre.
No és gaire difícil,
només cal proposar-s’ho, tenint en compte -una vegada més- que és una tasca que
tan sols depèn de cadascú, que cadascú l’ha de fer pel seu compte.
Però, no s’havia
dit per tot arreu que era cosa de tots units el poder redreçar la situació? Doncs
“error” perquè “tots” i “units” és ben bé un oxímoron per la inoperància pràctica
demostrada.
A més, recordant
els punts esmentats al començament, cadascú s’ha de moure per la seva pròpia escala
de valors i vetllar pels seus propis interessos de cara a mantenir la seva
vida.
Descartem objectius
col·lectius i aboquem-nos a assolir-ne de personals que poden coincidir amb els
d’altres però sense estar-hi condicionats i així pot haver-hi molt més marge d’èxit.
Aplegar-se en
grups d’afinitat és útil i convenient, però sense perdre de vista que les iniciatives
sempre hauran de ser personals, segons els valors i el compromís de cadascú.
Per molt xocant
que resulti aquest plantejament, no hi altra opció pràctica si el què volem és
avançar en assoliments concrets i no perdre’ns en disquisicions inútils.
Encara que no sembli
correcte o adequat, la qüestió és que només els esforços individuals són els
mitjans que poden produir canvis graduals i, si més no, ser de profit per als
qui s’hi arrisquin.
De sempre ha
estat així encara que massa sovint es vulgui desvirtuar l’acció individual en
pro d’una suposada “unió d’intencions” que habitualment acaben com el rosari de
l’aurora.
No ens ha de
saber greu constatar aquesta realitat i actuar en conseqüència que no és altra
que enfocar-nos en nosaltres mateixos i llançar-nos a conquerir els objectius
que creguem oportuns.
Segur que els
avenços que anem fent per separat ens ajudaran a assolir fites col·lectives de
les que en podran fruir molts d’altres (com sempre ha estat).
O així m’ho
sembla
___________________________________________________________________________
Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com - 15 febrer
2024
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR
https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario