VEURE LLIBRE |
© COL·LECTIU O INDIVIDUAL
Quan parlem de “societat” ens cal entendre que parlem d’individus perquè “societat” és un terme abstracte, per això és a cada “individu” i a la seva pròpia situació a qui ens hem de referir.
Les
generalitzacions només generen confusions. Així que deixem a cadascú que es
manifesti des del seu potencial i s’obri camí pel seu compte segons els seus
objectius i valors.
Això no vol dir que no es pugui fer treball en grup però ha de ser un grup d’afinitat reconeguda on tots remin en la mateixa direcció. Sinó que cadascú tiri cap on millor li sembli.
La insistència en
enfrontar el col·lectiu amb l’individual -quasi sempre amb rerefons de judici
moral favorable al primer cas- ha portat l’home a una desorientació cabdal.
Si faig el què a
mi m’agrada, no està ben vist. Si faig el que agrada a la majoria, jo he fet un
esforç sense gratificació (física o mental).
Degut a un
adoctrinament de fa temps, hi ha molts que s’han acomodat als beneficis del
col·lectiu en detriment de l’esforç personal.
Aquesta postura
ens ha dut a un estat de coses deplorables: dependència, sotmetiment,
parasitisme, inoperància... que no contribueixen pas al progrés ni a l’evolució
humanes.
La tasca personal
que cadascú pot dur a terme és àmplia i diversa. Accions extraordinàries o
petits assoliments però fruits sempre de la iniciativa i la creativitat pròpies.
En qualsevol cas
es tracta de la nostra aportació personal al món que ens acull i del què en
traiem profit. En contraprestació al què rebem o usufructuem, nosaltres li
lliurem la nostra part.
No som en aquest
món per a tenir cura de ningú més que de nosaltres mateixos, però cal ser-ne
responsables de cap a peus i donar el millor del què atresorem.
Segur que si fem
un treball profitós des de la nostra capacitat, malgrat que sigui en profit
nostre, també aprofitarà a molts d’altres com nosaltres ens aprofitem del què
han fet d’altres abans.
Així que no s’hi
val a badar: no ens hem de deixar entabanar amb narratives de “servei als
altres” que només suposen un malbaratament d’energia i una minva en la pròpia
autoestima.
El nostre esforç
ha de comportar una gratificació (física o moral) com recompensa i estímul per
seguir creant i contribuint a fer avançar el món.
Si la nostra
feina ha de revertir en un altre, ha de ser per dues soles raons: O és un
intercanvi en el què ambdós en sortim beneficiats o bé és en detriment propi
per a un bé major. En cap cas és pot donar un intercanvi del què en sortim
perjudicats.
És una regla prou
entenedora i justa. Jo et dono A i tu em dónes B (on tan A com B tenen un valor
similar). Només nosaltres hem d’avaluar si el perjudici que ens ocasiona una
transacció és acceptable per un objectiu major (salvar a qui estimem perdent la
nostra vida)
Definir una
filosofia ètica segons l’escala de valors pròpia i ser-hi conseqüents és la
clau per anar bé per la vida i estalviar-se malentesos i malbarataments inútils
d’energia.
O així m’ho
sembla.
_________________________________________________________________________________
Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com - 13 febrer
2024
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR
No hay comentarios:
Publicar un comentario