© DISBAUXA vs INSATISFACCIÓ
El temps de carnaval suposava capgirar-ho tot durant els dies que precedien a la quaresma, un temps de recolliment i austeritat que actualment es pot dir que ha desaparegut. En canvi el carnaval s’ha expandit de forma massiva aplegant una munió d’aficionats a la disfressa i la disbauxa que omplen els carrers de moltes contrades.
Quan vivíem sota
la dictadura el carnaval estava prohibit i els actes religiosos de la quaresma
ho presidien tot amb exclusivitat. La música clàssica envaïa les ones de radio
i els colors foscos eren la tònica general.
De tota aquella època n’han quedat les “promocionades” processons de setmana santa amb tot el seu ritual arcaic mantingut a major glòria del turisme i dels personatges a qui els agrada que els vegin participant d’uns ritus que no ajuden a promoure precisament l’espiritualitat.
Quan no hi havia
cap més alternativa d’esbarjo, molts s’apuntaven a participar-hi o, si més no,
a contemplar-ho amb més o menys “devoció”. La duresa de la vida diària es
mirava d’alleugerir amb invocacions religioses.
Avui dia han
canviat els mitjans però continua la mateixa raó de fons: Alleugerir
insatisfaccions a base de rituals, en aquest cas els de la disbauxa que fan
oblidar temporalment altres maldecaps.
Tenir a la gent
entretinguda és la tàctica de sempre. En temps dels romans a la gent l’abocaven
als coliseus on gladiadors i feres els oferien distracció. Ara ens aboquen als
carrers on rues, cavalcades, cercaviles, fires, o qualsevol activitat festiva ens
fa passar l’estona.
El soroll és
l’eina més emprada per a enterbolir les ments -ja prou destarotades- de la gran
majoria que, entre una cosa i una altra, no té temps -ni costum- de pensar
críticament i adonar-se de com l’entretenen els qui “remenen les cireres”.
No es un al·legat
en contra de l’alegria i la gresca que sempre tenim a ma de gaudir entre amics
o familiars. El què fa pudor de socarrim és tanta concentració d’activitat
festiva en uns temps en que, ben a la cara, ens estan prenent tots els nostres
drets vitals.
Una vida
equilibrada, sana, plena i satisfactòria, sense estar renyida amb les
celebracions, no s’aconsegueix amb espectacles massius plens de soroll i
batibull.
Tot i el risc de
passar per esgarriacries no vull desaprofitar aquesta avinentesa sense
expressar el meu desencís en constatar com de fàcils som de manipular i d’acontentar-nos
amb succedanis
I si decidim
esbargir-nos tan com puguem per allò de que “qui canta el seu mal espanta” no
diu gaire al nostre favor en unes circumstàncies tan aterridores per al nostre
futur humà.
Aquesta visió
crítica no ha de menystenir una tasca que aporta valors de socialització (creació i actuació de carrosses i disfresses) amb la que s’aconsegueix una bona interrelació humana.
En qualsevol cas,
que cadascú faci el què li vingui més de gust i el que hagi de ser, serà, doncs
és evident que no assolirem cap millora humana només deixant de banda la
gresca.
Són necessaris
altres requisits per a evitar lliscar pel pendent de la deshumanització en la
que ens trobem.
O així m’ho
sembla
__________________________________________________________________________________
Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com - 8 febrer
2024
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR
https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario