VER |
© PENSANT L’EXISTÈNCIA DE DÉU
I SI DÉU EXISTEIX?
Al llibre “Dios, la ciencia, las pruebas” s’exposen
arguments -des de l’òptica de la ciència que de sempre se n’havia desentès- de
la possible existència de Déu a partir de la qüestió acceptada majoritàriament
d’un començament de l’univers (Big Bang).
Si ara la ciència
s’ha avingut a entrar en aquesta cerca, deixant enrere desqualificacions per
supersticions i dogmes religiosos, vol dir que potser ens acostem a la
confluència de les dues accepcions sostingudes fins fa poc: L’univers ha
existit sempre vs. L’univers ha estat creat.
És evident que ambdues no poden ser veritat i que en cada cas la nostra situació canvia. D’un univers que va a l’atzar (amb nosaltres a dins) a un univers que té una raó de ser, una finalitat, hi va un bon tros i ens motiva de manera molt diferent (encara que no ho entenguem del tot).
Oposada a la tesi
d’un univers totalment material -existent de sempre- el fet de suposar que podria
haver començat en un punt on encara no hi havia ni espai ni temps ni matèria,
deixa oberta l’opció de l’existència d’un deu creador, intemporal i immaterial.
Els “deus” que
han omplert el nostre imaginari i que s’han anat fent visibles en diferents
etapes de la nostra història podrien ser éssers d’altres mons -amb notable
poder i intel·ligència- però en cap cas ser els creadors inicials de l’univers.
Més enllà de
metafísiques i religions, la immensitat de l’univers ens empeny a trobar-li un
significat, un origen, una finalitat... coses que ens aboquen a haver de
reconèixer l’existència d’algun ésser extraordinàriament intel·ligent al
darrera de tot plegat.
No poder-ne
copsar degudament la seva magnitud, no ens estalvia l’interès i la “necessitat”
de saber, per allò de les preguntes cabdals: qui soc?, d’on vinc?, on vaig?,
que hi faig aquí?
És una tasca frustrant
en gran manera encarar-se amb aquests interrogants per la manca de capacitat de
comprensió del cervell humà, però, fins allà on arribem, podem especular-hi una
mica, doncs la qüestió ens té a tots intrigats.
Així que jo també
vull afegir-me al debat aportant-hi un parell d’opcions en les que algun cop he
pensat però que, val a dir, tampoc aclareixen la qüestió de fons.
La primera és la
de suposar que formem part d’un organisme més gran, on nosaltres som com les
cèl·lules del nostre cos són respecte nosaltres. L’altra seria el conegut “show
de Truman” en el sentit d’estar en un gran escenari i que tot l’univers que ens
envolta és una imatge hologràfica.
De moment tot encara
és un misteri, que no vol dir inexistència de quelcom sinó desconeixement, doncs
al llarg del temps s’han anat desvelant un munt de misteris que han passat a
ser coses de domini públic, per tant, tot pot acabar sabent-se.
Fins que no en
puguem saber el significat hem de tirar d’intuïció i actuar d’acord amb allò
que ens “ressoni” sense deixar-nos però de fer-hi alguna reflexió:
Ens agrada més
que l’univers hagi estat sempre aquí o que en algun moment algú l’hagi creat? Saber-ho
dóna resposta als interrogants transcendents sobre la nostra existència?
Potser, abans que
fos un univers impersonal i atzarós, ens aniria millor que hi hagués algú al
darrera doncs, malgrat que pugui ser un mala bestia, al menys tindríem a qui
adreçar-nos, tant a les verdes com a les madures!
O així m’ho
sembla
__________________________________________________________________________________
Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com - 19 febrer
2024
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR: https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
VERSIÓ EN CASTELLÀ A L'ENLLAÇ: https://masacriticaconsciente.blogspot.com/
No hay comentarios:
Publicar un comentario