COM VAM GUANYAR:
UNA
RETROSPECTIVA DES DEL 2050
En un exercici d’imaginació utòpica, es presenta a
continuació la transcripció d’una conferència que m’agradaria poder impartir a
Barcelona l’any 2051. Hi faig un balanç tant dels trets principals d’una
societat en via de superar la tragèdia climàtica com dels camins polítics que
ens hi haurien conduït. Així va
ser com vam guanyar.
Bona tarda i moltes gràcies. És un plaer tornar a Barcelona i la república germana de Catalunya per impartir aquesta conferència de balanç de com vam guanyar la batalla del clima. Va ser precisament l’any 2019, fa més de 30 anys, quan el terme Green New Deal es va posar de moda. Seguint amb la cèlebre distinció entre el segle XIX llarg i el segle XX curt, aleshores vaig començar a parlar del “curtíssim segle XXI”.
I vaig anticipar el nostre dilema històric amb les paraules següents: “A mitjan segle haurem travessat el Rubicó ecològic: o una societat reintegrada en els límits de la biosfera o la descomposició catastròfica de la civilització industrial”. Prop de la primavera de l’any 2051, amb què ens hem trobat al final del curtíssim segle XXI? Com sol succeir amb totes les projeccions una mica dicotòmiques, el resultat final sempre es posposa una mica més sense acabar de resoldre’s. Però, si l’Emilio Santiago de fa 30 anys hagués signat alguna cosa així com un empat entre les forces de l’ecocidi i les forces de la vida, perquè era gairebé impossible imaginar res més que un col·lapse catastròfic com a desenllaç de l’aventura moderna, avui es pot dir alt i clar que estem guanyant.Torno a la
pregunta que em feia en aquells dies. Reintegració biosfèrica o descomposició
catastròfica de la societat industrial? Encara no podem assegurar-ho, però els
esdeveniments de l’última dècada i mitja decanten clarament la balança cap al
costat de l’esperança. L’any 2051
fa més d’un lustre que Europa ha aconseguit la neutralitat climàtica. I
enguany tindrem un nou rècord en la reducció global d’emissions.
La fórmula és
coneguda, però val la pena recordar-la en cinc fites: 1) una decidida descarbonització
del sistema energètic potenciat per un Estat emprenedor, on continua
existint la col·laboració publicoprivada però amb un fort contrapès de
col·laboració publicosocial, que s’ha involucrat en la transició mitjançant una
sort d’economia de guerra climàtica; 2) una reducció substancial del
nostre consum d’energia i de materials; 3) una economia realment
circular que permet reciclar els minerals estratègics de la mateixa
manera que es reciclaven els metalls preciosos, com l’or o la plata, en
l’economia del vell món; 4) canvis importants en els sistemes de vida,
especialment destacables en l’àmbit de la minimització del transport i
l’adopció massiva de dietes de baixa proteïna animal; 5) una explosió
dels béns comuns i de l’economia del compartir.
En l’espera de
com es desenvolupin els esdeveniments polítics a les nacions del bastió fòssil,
que estan coneixent en aquest moment una bella primavera democraticoecologista,
des de Moscou fins a Riad passant per Sydney, és raonable pensar que en una
dècada i mitja podríem estar celebrant la completa descarbonització de l’economia global. Igualment, les
notícies que arriben de l’Àrtic conviden a un optimisme moderat respecte als
bucles de retroalimentació climàtica que ens van aterrir en els estius boreals
de fa dues dècades. I, com tots sabem ja, s’han filtrat resultats del dotzè
informe del Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC): si continuem
per aquest camí, sembla probable que la temperatura global només augmenti 1,8
graus centígrads sobre l’era preindustrial cap a l’any 2100 i a partir d’aquí
s’estabilitzi. O potser aconseguim fer-la baixar, al marge de la polèmica entre
captura natural regenerativa o captura artificial de carboni, on no hi entraré.
Per descomptat,
els companys més conseqüents em diran que 1,8 graus és excessiu; que res no ens
deslliurarà d’un elevat grau de patiment social, com el que ja estem coneixent
especialment a les regions intertropicals (d’aquí ve el drama dels refugiats
climàtics, encara que no tingui la magnitud que prevèiem fa alguns anys); que
els conflictes presents s’accentuaran.
Si bé tot això és
cert, haver assolit activar els frens d’emergència, tot fent servir aquella
potent imatge de Benjamin, almenys en l’aspecte climàtic, és un assoliment absolutament extraordinari.
És veritat que queda moltíssim per fer. Si la batalla en el front climàtic
sembla pel camí de guanyar-se, la batalla pel que fa a la destrucció de
biodiversitat és molt lluny d’haver aconseguit una dinàmica de canvi
estructural de l’abast del que necessitaríem. Aquest serà el segon round
del segle XXI. I és la nostra gran tasca pendent.
No vull
menysvalorar els perills polítics que encara ens aguaiten i els fronts que ens
queden oberts. Aquest conglomerat d’autocràcies que formen el bastió
fossilista, que fa més de 20 anys que aprofundeixen en la senda pionera
oberta per aquell criminal que va ser Donald Trump, continua sent
fort malgrat les protestes en curs. Al seu torn, resulta pertorbador l’èxit
polític que encara troben les propostes supremacistes de l’autodenominat
ecorealisme, basat en les idees criptonazis de Garrett Hardin, que ha concretat
la idea d’ecofeixisme amb la qual especulàvem fa decennis. La seva energia
política, per desgràcia, no s’ha limitat a les convulsions dels anys trenta.
Tampoc no puc
oblidar-me d’una cosa que continua sent una font de preocupació per a molts. I
és la dimensió tecnocràtica del gruix de la nostra espectacular reducció global
d’emissions en els últims 30 anys, impulsada per la inesperada
aliança imperial entre la Xina i els Estats Units. Una aliança que ha
format quelcom que s’assembla molt a això que dos autors visionaris del
principi del segle XXI, Geoff Mann i Joel Wainwright, van anomenar Leviatan
climàtic. Quan, a partir de l’aterridor estiu del 2026, el Partit Demòcrata
dels Estats Units, que havia derrotat definitivament el trumpisme, i el Partit
Comunista Xinès van signar el pacte de les illes Salomó, pel qual es van
establir les regles d’una nova Guerra Freda en tot menys en l’àmbit climàtic,
on es va organitzar una cooperació honesta i fructífera entre les dues
superpotències, el signe dels temps va començar a virar de la catàstrofe
anunciada a una esperança moderada.
Amb tot, no
desmereixem la part important d’empremta popular que ha tingut aquest gir
històric. Res, ni tan sols el pacte de les illes Salomó, no hauria estat igual
sense la gran revolta popular de la tardor del 2026, com a resposta
a aquell estiu dantesc. I, per descomptat, res no hauria estat igual
sense l’onada de governs
ecologicopopulars que, amb llums i ombres, van prendre el poder, en
una bona part de les democràcies parlamentàries del món, durant els 10 anys
següents. Com tampoc no és possible el més mínim menyspreu a la miríada
d’iniciatives transformadores que han sorgit d’un ramell complexíssim de
moviments socials autònoms, que van transformar el nostre marc cultural tot
guanyant la guerra asimètrica pel sentit de la vida sota la bandera del viure
bé amb menys. Això que sempre em va agradar anomenar, d’una manera una mica
poètica, la pobresa luxosa. Senzillament, el que ha passat és que les
transformacions no s’han ajustat al cànon mitològic ni als marcs teòrics, com,
per exemple, aquesta divisió tan artificial entre la societat i l’Estat, en el
qual ens vam educar durant gairebé tota la modernitat. I, una vegada que van
succeir, ens va ser difícil reconèixer-les. Però són, sens dubte, obra
indiscutible també dels de baix.
En la mateixa
línia, m’agradaria explicar millor la meva reivindicació ecosocialista de l’Economia
Simbiòtica dels Ecosistemes. I dic ecosocialisme malgrat que encara hi hagi
mercat, processos d’acumulació de capital, oligarquies empresarials poderoses,
plusvàlua i relacions mercantils. El que estem vivint és una sort de NEP
verda (que ens recorda la Nova Política Econòmica, Nóvaia
Ekonomítxeskaia Polítika, en rus, dels anys vint del segle passat). I
alguns hem arribat a la ferma convicció teòrica que, en societats tan denses i
complexes, tan fragmentades estructuralment i tan marcades per trajectòries
històriques de mútua competència, l’horitzó NEP és insuperable. Ens
toca enfrontar-nos a la crisi ecològica tot habitant alguna forma d’arranjament
híbrid, d’economia mixta, que combini pla i mercat. Però, aquest estar
destinats a una economia mixta, l’hem decantat cap al pla, cap a la cooperació,
cap als béns comuns, la propietat col·lectiva i la redistribució de riquesa
d’una manera que, senzillament, al principi del segle, en el punt àlgid de
l’orgia neoliberal, hauria semblat ciència-ficció política.
Avui, l’economia
cooperativa de producció sostenible suposa ja gairebé un terç del
total del nostre ecosistema empresarial. I això va ser així gràcies a aquesta
eina de transformació tan poderosa que va ser l’ús polític de la compra pública
unit a la reforma ecològica de la comptabilitat nacional. Avui, l’Estat
emprenedor i l’economia de guerra climàtica no sols tenen el protagonisme clar
del model productiu, sinó que han demostrat el poder de les bones idees quan
els arriba el moment. Avui, el sistema de comerç internacional, sense haver
abandonat del tot els seus ressons colonials, és un sistema molt més just gràcies als processos de recuperació de la
sobirania popular dels recursos als països del Sud. Avui, el deliri de
l’economia financera ha estat notablement domesticat, tot reduint-se’n
substancialment el volum i la influència econòmica amb les grans quitacions de
deute de finals dels trenta, amb les fortes regulacions internacionals al
lliure moviment de capital, amb la persecució dels paradisos fiscals. De la
mateixa manera, com ja va succeir als EUA de fa 100 anys, molts dels
milmilionaris del principi del segle estan havent de donar les seves mansions a
universitats públiques. Aquesta nova era tributària, de forts impostos
progressius, està funcionant com un atac tan sostingut com reeixit contra
aquest 1% que havia desequilibrat tant la balança que s’havia independitzat de
qualsevol idea d’humanitat comuna.
Tot això, mentre
l’índex de Gini es redueix als millors nivells de la socialdemocràcia europea
del segle XX. Però ull viu, ja no sols per als països del Nord: també en molts
països del Sud, encara que és veritat que dista molt de ser una igualació
universal. I, per descomptat, defenso que té molt d’ecosocialista la
conversió dels bancs centrals en agents actius de descarbonització mitjançant
una política monetària coordinada i vinculada a la reducció de carboni, com
va anticipar visionàriament Kim Stanley Robinson, el nostre Jules Verne del
principi del segle XXI, en la seva novel·la El
Ministeri del Futur.
Toca, per
tant, celebrar victòries ecosocialistes. I toca també analitzar-les
per fer-les més fortes i estendre-les. Sé que ja no té sentit a hores d’ara
continuar discutint sobre estratègica i hegemonia ecologista com ho fèiem l’any
2019, quan el terme Green New Deal es va posar de moda i molts
dels que som aquí ens vam barallar tant. Com ha passat tantes vegades en la
història de les idees polítiques, els debats del principi dels vint, que van
arribar a ser molt agres i a tibar amistats, amb el temps es veuen d’una altra
manera: cada part discutia amb la vehemència necessària per convèncer-se de
l’essencial de la seva pròpia tasca, que era parcial, i efectuar-la bé. I
aquestes tasques, encara que es fregaven entre elles, eren essencialment
complementàries.
Crec que és
indubtable que sense aquest grapat de quadres polítics joves, que vam bolcar el
millor del nostre talent a construir majories electorals i governar programes
de transició ecològica pragmàtics, mai no s’haurien establert les bases de
la situació actual: la transició energètica renovable, el descens energètic i
material planificat, la conversió agroecològica, la transformació impressionant
de les ciutats, l’inici del tancament dels abismes socials, la facilitació de
l’experimentació cultural ecologista per part de la societat civil.
Com és indubtable
que sense els moviments socials decreixentistes, sense les lluites d’aquells
joves rebels pel clima, plens de gent bona, brillant i valenta, tant en la seva
acció directa com sobretot en l’experimentació pràctica del “viure bé amb
menys”, mai no hauríem transformat el règim antropològic. Sense tota aquesta
feina d’agitació impacient, que es va anar escalfant a partir del 2019 i que
després va esclatar en la gran tempesta ciutadana de la tardor del 2026, mai no
hi hauria hagut governs ecologicopopulars.
I sense aquesta
pluja fina que va fer de trencaglaç ideològic en el sentit comú no sols no
hauríem conegut els canvis impressionants que s’han donat en matèria de dieta,
hàbits de transport o viatge. Tampoc no tindríem allò que avui explica millor
el nostre model social en construcció! La jornada laboral de 26 hores (conquerida
tot just 15 anys després de la jornada de 32 hores), la gran democratització de
les pràctiques poètiques i artístiques, l’arrelament de la saviesa
ecofeminista, la gran onada de popularització de l’esport de base, les noves
filosofies ecocèntriques que avui se situen com el mascaró de proa del nostre
pensament col·lectiu. És a dir, sense aquests corrents més “movimentistes”,
avui seríem, en el millor dels casos, alguna cosa semblant als Estats Units, on
encara aquestes noves formes de sociabilitat emergent, encara que tenen una
influència creixent, especialment en les zones progressistes del país, no han
acabat d’imposar-se a una societat de consum cada vegada més disfuncional.
Vaig acabant. I
ho vull fer en un to personal. Avui miro els meus nets petits, i sento alguna
cosa que mai no vaig pensar que podria sentir a hores d’ara. Tota la
vida m’ha turmentat el seu judici generacional. Haver de respondre davant
dels seus retrets pel món destruït que els deixàvem. No obstant això,
sincerament, els veig créixer entre aquest ecosocialisme de nom tan lleig que
hem aconseguit (perquè convindreu amb mi que Economia Simbiòtica amb els
Ecosistemes és un nom molt lleig) i sento alguna cosa semblant a una enveja
sana. Qui tingués 15 o 20 anys avui! Seguint amb els versos d’El
temps de les cireres, ja que estem celebrant els 180 anys de la
proclamació de la Comuna de París, veig que les noies d’avui tenen moltíssima
més bogeria al cap i els enamorats d’avui moltíssim més sol al cor que el que
vam tenir nosaltres. Quan dubto i m’angoixo, i encara hi ha moltes raons per
angoixar-se, m’agafo a la seva alegria tan nova. I sé que ho faran molt millor
del que nosaltres ho vam fer.
Emilio Santiago Muiño
Barcelona, 18 març 2051
No hay comentarios:
Publicar un comentario