LA VERITAT DEL COR
Crec que una de
les coses que més ens condiciona a l’hora d’expressar els nostres sentiments i
les nostres emocions, és el judici extern. Ja sigui a nivell familiar, laboral,
d’amistats… sigui com sigui. Rebre judici per com estem, qui som i com ens
sentim en cada moment.
Això acostuma passar des d’edats molt primerenques. El sentir-nos inadequats. Que ens estiguin passant coses dins i que no les legitimin. Que ens diguin que no està bé quan ens sentim enfadats, que no està bé quan ens sentim tristos, que parem ja, que deixem d’estar d’aquesta manera… és com una castració contínua.
És una inadequació del nostre Ser. De dir-nos, en quelcom tan Sagrat i Essencial, que som erronis, que ho estem fent malament. Quan ja de petits el que sentim està absolutament connectat amb el nostre cos, la nostra Naturalesa… i necessitem expressar-ho amb lo que és, simplement, per així, després, poder passar a un altre estat.
El problema és
que les nostres arrels han crescut en un terreny així de judiciós i inestable.
Moltes vegades el judici pot haver estat emès des de la bona intenció, des del
voler calmar, des del voler veure’ns bé… però no des del respecte verdader cap
al que un És. I això fa mal. Això és dolorós. Perquè al final estan
negant el nostre Ser, la nostra Naturalesa, el que sentim des de dins de l’ànima,
del nostre cor. I quan alguna cosa fa mal, fa mal. Quan una cosa enfada,
enfada. Quan quelcom es trenca, es trenca. Quan crida, crida. I ningú, ningú…
té dret a dir si el que sentim o no sentim, expressem o no expressem és
correcte o no ho és.
Tot això després
ja és un embolic. Perquè al sentir-nos inadequats, al sentir que no ho estem
fent bé, al sentir que “així” no ens estimaran, anem posant capes, i capes… i
comencem a no entendre’ns, a crear personatges, a negar-nos a nosaltres
mateixos. A sentir que hem de ser un altre per a ser acceptats. A posar cares.
Quants anys de la meva vida he estat posant cares… Un somriure quan no em venia
de gust, una bona cara quan estava enfadada en realitat, simulant quelcom que
no era real per mi.
I quan aprens a
fer això. Quan això es converteix en el teu dia a dia, aprens a no ser tu,
aprens a no portar-te bé amb tu mateix, aprens a dissociar-te. Aprens a que
dins estan passant coses però ni tan sols saps com escoltar-les, i fora n’estan
passant altres i actuo, responc i reacciono en demanda d’aquestes. Però qui és
el que està funcionant, i on estic jo realment? On és la meva essència? On és
el meu sentir? Que s’ha sentit tantes vegades jutjat, malmirat, malparlat que
al final s’ha amagat.
Hem de tenir molt
en compte que qui s’ha amagat en el fons som nosaltres. Nosaltres de nosaltres
mateixos.
Cal emprendre
l’heroica aventura de tornar a connectar amb Un. Tornar a sentir el que sentim com
quelcom adequat, valuós, meravellós. És el nostre Jo Verdader, és el nostre
mapa de Vida, és el nostre sentir, és el nostre dir clarament Sí o No, és la
nostra Intuïció, són les nostres arrels, les nostres entranyes. Ningú ens ho
hauria de treure mai.
Tots ens mereixem
un absolut respecte i amor cap a la nostra naturalesa, pel nostre Ser. I quan
això no passa, que per desgràcia passa poc, anem ferits de guerra. I hem de fer
un treball titànic i de vida per tornar a reconnectar de manera profunda,
subtil i poderosa amb nosaltres, amb la nostra veritat. Des d’aquí començar a
emergir cap al nostre verdader potencial, cap a la nostra verdadera cara, cap al que realment sí és per a un mateix. És igual el que passi, el que pensin o jutgin la resta… perquè, després de tot, em sabré abraçar i em sabré dir amb
veu baixa que això és per mi real i està bé. Més enllà del que es digui al meu
voltant, jo sabré que és la meva veritat i que res ni ningú la podrà esquerdar
mai més.
Sarah Gaset
No hay comentarios:
Publicar un comentario