Som en una dictadura però molt més subtil perquè ens l’apliquem nosaltres mateixos

© DIGUEM NO!

NO ALS CAMPS DE CONCENTRACIÓ!!

En el meu anterior escrit vaig reconèixer que ja havia renunciat a seguir donant testimoni de disconformitat amb les mesures imposades per mor de la comoditat del dia a dia, però no ho puc resistir...

Em fa sentir tan malament veure com tothom s’ha plegat al “mandat superior” que he retornat a la lluita i no accepto les imposicions inútils i denigrants: Si no em volen atendre en un lloc, adéu i cap a un altre -que n’hi ha- on em serveixin sense haver-me d’emmascarar.

No hagués pensat mai poder sentir el dolor que m’embarga davant d’aital anorreament humà. Però no serveix de res que jo em planti i no em sotmeti, si no tinc ningú més a prop que comparteixi amb mi aquest esperit.

Tan malament ho faig que no propicio una revolta pacífica que ens retorni la dignitat? Tan equivocat estic que no senti cap mena de por i sí molta decepció aliena?

Soc amant de les sardanes i ahir estava anunciat un aplec a la Catalunya central.

Ja havia constatat, en la web on l’anunciaven, la rècula d’imposicions i humiliacions que semblen indispensables perquè “l’autoritat” doni permís perquè els pobrets humans puguin tornar a gaudir (¿?) dels seus esbarjos.

Però constatar en directe la deshumanització de persones adultes posades en fila per a que les “fitxessin” i anant totes elles amb el “morrió” posat, em va fer tanta pena i ràbia alhora que vaig girar cua i vaig desfer els 150 kilòmetres cap a casa meva.

Quina mena de celebració es pot fer en les condicions de “camp de concentració”?

Si del què es tracta és de gaudir de la vida, com es pot assistir a un espectacle sense poder respirar ni compartir-lo amb d’altres?

Com és que no veiem que anar amb el morrió ens perjudica la salut?

Perquè seguim enganyats, quan la vigència del suposat virus ja ha periclitat?

Hem de viure indefinidament amb la por al cos?

D’això que fem en diem viure?

Potser és que jo demano quelcom massa extraordinari -avui per avui- però tinc clar que si ho acceptem amb tanta docilitat això no ens ho traurem del damunt i encara anirà a pitjor: Vaja una vida que ens espera!!

És penós, és d’una tristor que fa feredat la imatge de la gent amb el morrió i apartats els uns dels altres, per la “distància de seguretat” (!!!)

És més ignominiós encara pel fet de que així anem donant carta de normalitat a un sotmetiment que no desapareixerà si no el fem fora nosaltres.

Som en una altra dictadura però molt més subtil perquè ens l’apliquem nosaltres mateixos assenyalant-nos els uns als altres, no pas empesos a “punta de pistola”

Això no pot seguir així!

Com va dir en Raimon en temps del dictador: DIGUEM NO!!!    

__________________________________________________________

Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com

4 de juliol del 2020