© ESPURNES DE FELICITAT
Amb
mil precaucions i burocràcies (inútils i teatrals) es van fent actes públics: Tots
ben asseguts i emmascarats després d’haver passat pels “controls d’admissió”!
Presa
de temperatura, rentat de mans, col·locació de mascareta, anotació del DNI,
signatura de certificat de no estar en “possessió del covid”... en fi,
denigrant, immoral i innecessari. Però bé, ja som “dins del corral” i que
comenci l’espectacle!
Els
pobres que actuen, sigui tocant, cantant o declamant, aviat demanen auxili als
assistents davant el panorama desolador que contemplen: Gent separada uns dels
altres, tots emmorriats i quiets com mòmies... no ajuda a crear el clímax mínim
per a que flueixin les vibracions entre escenari i pati de butaques.
Parlo
per experiència directa i em fa molta pena veure tanta gent que està sotmesa (acovardida
o voluntàriament) al ritual de l’aniquilació humana en renunciar a la llibertat
i l’alegria, a la salut i al lliure albir, a la comoditat i a les mostres
d’amor, a la intel·ligència i a la raó, donant credibilitat a un relat creat
per a confondre’ns amb una dedicació i intensitat amoral, fraudulenta i
criminal.
Que
feliç vaig ser a l’audició de sardanes que va celebrar-se en una vila
penedesenca en que se seguia la regla de “tots asseguts” en la que varies
anelles es van llançar de forma espontània a gaudir de la dansa tant de temps
“prohibida” i fins i tot d’un parell de peces de ball noucentista en el que
tres parelles ens vam treure l’espina voltant per tot l’ample de la plaça.
La
felicitat i la desinhibició que sentíem era un dur contrast amb tot el públic
que ens mirava des de darrera els morrions. No sé que deurien pensar. Pots
comptar que hi hauria de tot: des dels que ens maleirien l’ànima per la nostra
“irresponsabilitat” fins els que es delien per afegir-se’ns.
La
nostra alegria i confiança xocava amb la por i l’angoixa de tants amics i
coneguts que emmascarats i esporuguits no deixaven ni que m’hi acostés a
saludar-los. La cerimònia estúpida de tocar-se colze amb colze com a salutació
fa esgarrifar doncs semblen esguerrats i a més, si fos certa la història del
virus, seria tan perjudicial com donar-se la ma o fer-se una abraçada que és
del que jo tenia ganes en reveure’ns després de tant de temps d’aïllament.
Però
què puc fer per ells realment? D’entrada, respectar el seu sentir. Després
confiar en que el meu exemple de gaudir amb alegria els aporti un estímul i no
els generi més ansietat i animadversió...
Agraeixo
a tots aquells que s’afegiren a “festa de l’alegria i la dignitat”. Que en
siguem més cada dia fins assolir un nombre suficient, pot suposar una empenta pels
qui encara estan aclaparats per la por que l’ambient general amb l’aparició
dels “mil rebrots” fa que s’encongeixin encara més.
Una
nova escomesa dels instigadors de l’anorreament mental i emocional dels éssers
humans que té tot el caire d’una bestreta del què ens preparen per acabar de
reblar el clau de l’engany perpetrat, amb nocturnitat i traïdoria, amb
l’objectiu de l’anihilació humana.
Però
no se’n sortiran perquè ja som molts els que els hem descobert i els denunciem
contínuament amb la nostra insubmissió i les nostres ganes de viure i gaudir.
Som
a un pas de la victòria. No us deixeu manipular. Tingueu coratge i compteu que
el millor remei contra la suposada pandèmia és l’alegria i l’amor.
Vinga
torneu-vos a abraçar els uns als altres sense por. No hi ha vitamina més potent
que l’amor i les seves manifestacions festives. Dono gràcies per sentir-me com
em sento enmig d’aquesta situació inversemblant.
Gaudiu
i sereu feliços. Us parlo per experiència...
Una
abraçada a tots
NIT
DE LLAMPECS
___________________________________________________________________
Joan Martí – elcamidelavida@gamil.com
22 de juliol del 2020
No hay comentarios:
Publicar un comentario