¿QUIÉN CUIDA DE NOSOTROS MISMOS?
ARCO, La opera prima de Ugo Bienvenu esconde a plena vista una problemática presente situada en el futuro: una sociedad que basa su sistema de cuidados en los robots mientras los adultos están lejos, trabajando.
Mostrando entradas con la etiqueta VULNERABILITAT. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta VULNERABILITAT. Mostrar todas las entradas
16.3.26
Imaginar y luego construir un futuro más humano, donde cuidar de nosotros mismos
27.1.26
Davant un sistema que fomenta l’individualisme, la resposta ha de ser més comunitat
I DEMÀ?
La història ens
ho recorda: els grans monstres també es poden desinflar quan la gent s’uneix en
un gest senzill
Vivim envoltats
de dinàmiques que es retroalimenten. La brutícia genera més brutícia, la
violència genera més violència, el desordre genera més desordre, les notícies
negatives generen més notícies negatives i la por genera més por.
Tot plegat crea
un cercle que alimenta el desànim i fa créixer la sensació que no hi ha
sortida.
Aquest mecanisme no és casual. Quan el desànim s’estén, la societat es torna més vulnerable, més fàcil de dividir i de controlar.
20.10.25
Cuidar, col·laborar i estimar amb lucidesa per tenir la força real d’habitar el món que ve
EL FUTUR NO SERÀ DELS MÉS FORTS
Durant molt de
temps hem cregut que sobreviuen els més forts.
Així ens ho van
ensenyar: la vida com una competició, l’èxit com una cursa, l’altre com un
rival. Hem construït sistemes econòmics, educatius i fins i tot emocionals
sobre aquesta idea: que només els més ràpids, els més segurs o els més adaptats
arriben al final.
Però potser aquesta visió està esgotada. Potser el futur demanarà una altra mena de força.
19.9.25
Reconstruir nuestra economía desde la sobriedad, la cooperación y el cuidado
REFLEXIONES MÁS ALLÁ DEL CRECIMIENTO
Estamos en medio de una transformación que marcará el rumbo del siglo XXI: la transición hacia un modelo energético y digital más limpio. Paneles solares, coches eléctricos, turbinas eólicas, baterías, redes inteligentes… todo ello forma parte de una nueva infraestructura que promete reducir nuestra dependencia de los combustibles fósiles y limitar el impacto del cambio climático.
Sin embargo, detrás de esta revolución tecnológica se esconde una verdad menos visible: la transición energética no es inmaterial. Cambiamos unas fuentes por otras, sí, pero multiplicamos nuestra necesidad de metales y minerales, muchos de ellos escasos, costosos de extraer y desigualmente distribuidos en el planeta.
5.5.22
Vivim una època de vulnerabilitat. Temps de fragilitats. Queden poques coses sòlides
Entendre els perquès d'una generació cremada:
treballar 24 hores, ser pares perfectes i quedar bé a les fotos d'Instagram
De la societat
del malestar a la societat de l’esgotament. No puc més. No arribo a tot. No em
dóna la vida. No tinc temps. Estic estressat. No dormo bé. He tingut ansietat.
No puc concentrar-me. Tinc centenars d’e-mails sense llegir. Vull
treballar menys. He deixat la feina. La ciutat m’estressa. Haig de demostrar
que soc bona mare, excel·lent a la feina i divertida amb les amigues. Perdo el
temps mirant Instagram perquè estic massa cansat per llegir un llibre. Són
frases que he sentit i llegit més sovint del normal aquests últims mesos.
L’ansietat, el desgast i l’esgotament són un problema estructural com a societat, un problema generacional o són només una moda? Hi ha noves precarietats que ens han deixat a la intempèrie? Som una generació cremada? Som una generació de cristall? No ho sé. Però el que és segur és que tot això no són només problemes personals o individuals; és un problema social. Benvinguts a la nova cultura de l’esgotament.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)