LA IDEA
Un dia, la
Guadalupe Nájera va tenir una idea. Va ser just després d'anar-se'n al llit,
però li feia tanta mandra llevar-se que no la va apuntar en un paper. Al matí
següent, va notar alguna cosa humida al cap. Era la idea que supurava. Se la va
tocar amb fàstic i va intentar agafar-la. No va poder. Era una idea
esmunyedissa, una gran idea que ja començava a empastifar-li el cabell. Estava
calenta i li va semblar que bategava. La Guadalupe va trigar força a refer-se i
per fi la va deixar anar en veu alta:
—A partir d'ara,
només faré el que em doni la gana.
Una hora després, va sonar el despertador i la Guadalupe Nájera va comprovar que el seu propòsit anava de veres. Va apagar l'aparell d'un cop i va continuar dormitant fins que se'n va afartar. Llavors es va alçar, es va preparar uns ous remenats i es va posar les seves ranxeres preferides per contemplar una llum del dia que solia perdre's. A la fàbrica no tenien finestres.
L'encarregat va
trucar a les nou, estranyat per la demora d'una empleada que sempre havia
complert amb el seu deure:
—¿Estàs malalta?
La Guadalupe
Nájera va dubtar si el que li estava passant era una malaltia, però el que
tenia molt clar és que, si ho era, no volia curar-se'n. Va respondre el que li
semblava més aproximat a la veritat:
—No.
I va penjar el
telèfon sense més explicacions. Era primavera i aquest cop la Guadalupe Nájera
no volia perdre-se-la. Des que havia arribat a Europa, feia ja deu anys, no
havia pogut viure el que en deien l'estació més bella de l'any. Entrava a la
fàbrica quan encara era fosc. Deu hores en aquell forat desossant pollastres
per envasar-los en porexpan. Ja mai no menjava pollastre.
Aquell primer dia
de la seva nova vida va passejar pel parc de la Ciutadella. Li va agradar
l'olor de flors noves i que també hi hagués ocells. No tants com al seu país,
però alguns n'hi havia. De fons se sentien els crits de les feres del zoo. Va
seure en un banc amb un diari. L'hi havia vist fer a la seva veïna i des de
llavors que havia desitjat imitar-la. Era el més interessant que mai havia vist
fer a una dona. De seguida li van avorrir les notícies. Parlaven de gent que
ella no coneixia. Els qui manaven al país semblaven sortits d'un catàleg de
mobles d'oficina. L'horòscop deia que la Guadalupe Nájera vivia un moment de
canvis. Era l'única cosa certa d'aquell diariet i ho va celebrar traient-se les
sabates i refregant els peus a l'herba. No ho feia des que era una nena i va
recuperar aquesta sensació de plaer que donen les pessigolles fresques. ¿Per
què hi havia renunciat tants anys? No ho sabia i es va alegrar d'estar
recuperant el temps perdut.
Aquell dia va
esmorzar dues vegades. La segona, un cafè amb llet i un croissant de xocolata
asseguda en una terrassa del Born. Els hi va servir un noi jove que la va
tutejar i això la va animar a seguir fent el que li donava la gana. Després de
repassar-lo amb un desvergonyiment mal dissimulat, li va dir:
—M'agradaria anar
al llit amb tu.
Ni tan sols es va
posar vermella. El noi, sí: tomàquet pur. Ella va marxar sense obtenir resposta,
sense acabar-se el desdejuni i sense pagar. Va tornar a casa i va cridar un
amic que sempre hi estava disposat. Abans, es va consolar sola.
Fer el que a un
li donava la gana era més fàcil del que mai s'hauria imaginat. Va passar una
setmana i tot seguia igual. Havien trucat un altre dia de la fàbrica. Ella
havia tornat a respondre que no i ja no n'havia rebut més notícies. Només una
companya l'havia importunat amb mals presagis:
—Et faran fora,
boja!
Com que a la
Guadalupe Nájera la noia mai li havia caigut bé, va penjar el telèfon sense dir
res i se'n va anar a fer la seva volta diària pel parc. La primavera li estava
provant. La pell recuperava el to de quan era jove al seu poble de Morelos i el
cos ja no li feia mal de repetir els mateixos moviments. S'havia tret la pudor
de cadàver de pollastre de sobre i ara la Guadalupe Nájera feia olor de l'herba
que cada dia acariciava amb els peus. Era el seu ritual d'iniciació a la nova
vida.
Les paraules de
la companya de fàbrica no li havien fet cap efecte. Ella no tenia por.
L'acomiadarien? Bé, era lògic.
Uns dies després,
la seva germana també la va trucar, preocupada:
—Lupe, que m'han
dit que no vas a la fàbrica. ¿Estàs malalta?
Quina mania que
tenien tots amb les malalties. La Guadalupe Nájera la va tranquil·litzar i li
va demanar que anés amb ella a passejar pel parc.
—¿Què dius? Tinc
tres fills per alimentar!
—Doncs que també
vinguin.
Aquesta vegada va
ser a la Guadalupe Nájera a qui li van penjar el telèfon sense acomiadar-se. No
li va molestar. La seva germana no tenia la culpa de no haver tingut la idea.
Potser un dia li venia al cap i tot canviava a la seva vida. Era una cosa que
havia de passar-nos a tots, però un per un. Uns trigarien més, altres serien
més veloços. Això ella ho sabia. No entenia per què, però ho va saber des del
principi. No estaria sola. Tots anirien canviant.
Va començar a
comprovar-ho un mes després de la seva transformació. Al parc cada dia hi havia
més gent. També enfonsaven els peus a l'herba. Mai no tenien pressa. Vivien cada
segon com si per fi tinguessin sempre al cap la veritat: que som mortals.
Un matí, la
Guadalupe Nájera va tenir una alegria. Entre els nous del parc hi havia el
cambrer. Al veure-la, el noi se li va apropar sense dubtar-ho i li va dir:
—¿Saps? A mi
també m'agradaria això del llit amb tu.
Per fi la
pregunta obtenia una resposta i era la desitjada. La Guadalupe Nájera el va
agafar de la mà i se'l va endur cap a casa. Es van ficar entre els llençols i
es van acariciar la pell, els cabells, la idea. La del noi encara estava
fresca, feia olor de nova, i ella va recordar aquell primer matí, quan va notar
alguna cosa humida al cap. Se'n va alegrar per ell, per ella, per tots.
Quan van sortir
del seu refugi, el parc encara estava més ple d'il·luminats. La seva germana i
els nens corrien i la veïna amb el diari reia i l'encarregat de la fàbrica va
rebre la Guadalupe Nájera amb un somriure. Per primera vegada des de la
transformació, ella va sentir una incomoditat, una petita nosa: ¿I si a algú li
donava la gana de fer alguna cosa que no tocava? Es va aturar, va mirar el cel,
va suplicar a un Déu en qui podia tornar a creure i va callar a temps. No seria
per culpa seva que la festa s'acabaria. Amb una mica de sort, aquest cop seria
eterna.
https://www.catorze.cat/cambres/desobediencies/idea_1227163_102.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario