Treballo quasi tot el dia: em llevo a tres quarts de nou i dibuixo fins a l’hora de dinar

PILARÍN BAYÉS                                

«M'estimo més ser bleda que dramàtica»

Pilarín Bayés (Vic,1941) ha il·lustrat la infància de moltes generacions de catalans i encara no ha passat de moda. És de conviccions fermes i d’esperit optimista, i als seus 85 anys encara dibuixa cada dia fins a quarts de tres de la matinada. El dibuix és la seva passió, i mentre pugui no pararà mai. Treballa amb la seva filla, amb qui estan impulsant les jornades professionals d'il·lustració Vic il·lustra: "Perquè al món de la il·lustració, que ja és una professió força solitària, ens falta xarxa. I m’agrada molt la idea que els il·lustradors ens coneguem entre nosaltres i que els més joves tinguin l’oportunitat de donar-se a conèixer". Tinc la sort que un matí d’agost em rebi a casa seva, a Vic. Quan arribo ja té preparada la taula on farem l'entrevista, amb un braç de gitano per a cadascú. “¿Què voldràs per beure? Em sap greu, però només et puc oferir Coca-Cola o cafè. Ahir se’m va acabar l'orxata”.

¿Sempre és tan hospitalària? 

Sí, perquè soc de pagès, i a pagès sempre s’ofereix alguna cosa. I no m’agrada la fama que tenim els de Vic, que diuen que fem allò de, quan la gent ja marxa, preguntar-los: “Ai, ¿que potser volies prendre alguna cosa?”. 

¿Com prefereix que la tracti, de vostè o de tu?

De tu, que és més maco. Però també comprenc que a vegades us surti tractar-nos de vostè. Jo als meus avis paterns els tractava de vostè i els feia l’amistat, però els meus avis materns amb això volien ser més moderns i ni tan sols deixaven que els diguéssim avis, sinó que els havíem de dir papacito i mamacita.

¿Com eres de petita?

Era ben rara. Estava sempre malalta, i llavors m’havia d'estar al llit i tenia poques distraccions. Els meus pares encenien la ràdio a l’altra punta de la casa i jo sentia ben fluix “aquí, Ràdio Andorra” i pensava “sí que deu ser a Andorra!”. Per sort, els meus germans em feien molta companyia i jugàvem a jocs d’enginy, com aquell que no podies dir ni or ni plata, ni blanc ni negre, ni sí ni no. Els pares no em compraven gaires joguines, però en canvi de bon matí sempre em duien un paper i un llapis, i així m'estava tot el dia dibuixant. Però quan no estava malalta m'enfilava com un mico amb el meu germà a la figuera de casa. Jo hi portava coses per dibuixar perquè hi passàvem moltes hores, i quan algú de la família volia una figa, ja ens les havíem menjat totes.

¿Quan vas començar a dibuixar?

La meva àvia guardava dibuixos meus de quan tenia dos anys. De fet, ella m'hi va impulsar: hi entenia una mica, de dibuix, perquè era filla de Joaquim Vayreda, i cada vespre em revisava els dibuixos i em deia què m’havia quedat bé i què no. I per cada dibuix maco que feia, em donava una pesseta rubia. I al meu avi, que era molt presumit, li agradava que fes la roba dels ninots ben planxada i que marqués la ratlla dels pantalons dels homes. Quan ell era estudiant vivia en una pensió de mala mort, però sempre s’ocupava de plegar bé els pantalons perquè se li marqués la ratlla. A la postguerra quasi tothom era pobre, però ningú ho volia demostrar.

¿Com eres d’alumna, a l’escola?

Vaig tenir dues etapes. Primer vaig ser molt rebel, perquè l’autoritat de les monges em pesava molt. A més, la monja que ensenyava francès mai sabia si posar-me al pelotón de les llestes o al pelotón de les torpes, un dia em feia anar amb una classe i l'endemà amb l’altra, i això em feia patir i m’empipava molt. Però després a l’escola van venir unes altres monges més joves i m'hi vaig sentir molt bé. Eren força modernes: un dia ens van dir: “¿Què voldreu ser de grans?” I totes vam respondre: “Buscarem un marit una mica apanyat i que ens mantingui”. I ens van dir: “No sigueu burres! Vulgueu tenir independència econòmica”.

¿Com vas decidir-te a estudiar belles arts?

Quan havia de triar què estudiar, vaig plantejar-me coses d'escriure: filosofia i lletres, periodisme… Perquè a l'escola figurava que era bona fent redaccions, però en el fons sabia que tot el que feia era copiat de l'últim que havia llegit. Però llavors vaig sentir a parlar de belles arts i tenia clar que era el que m'agradava. 

¿Et vas adaptar bé a Barcelona?

Els meus avis de part de mare vivien a Barcelona i, de petita, sempre que hi anàvem, m'enyorava molt de Vic. No parava de preguntar-li a la meva mare: "Quan tornarem?". De fet, em pensava que Barcelona era a Castella, perquè a casa els meus avis tothom parlava castellà. Però quan vaig anar a Barcelona d'estudiant m'hi vaig trobar molt bé, podia anar al cinema cada dia —a vegades saltant-me classe—, podia anar al teatre... Tampoc m'enyorava de Vic perquè com que hi tenia un nòvio, tornava cada setmana.

¿Aleshores ja volies ser il·lustradora?

M'agradava molt dibuixar, però mai se m’havia acudit que pogués servir per a res més enllà de passar-m'ho bé. Pensava dedicar-me a l’ensenyament, com la majoria dels que estudiaven belles arts. Fins que un dia va venir la Marta Mata a la facultat, es va mirar uns dibuixos que havíem fet al natural d’un gitano en tanga, i d’entre dos-cents alumnes que érem, ens va triar a la Maria Rius, la Fina Rifà i a mi. Allò va ser el meu descobriment. Totes tres ens hem dedicat professionalment al dibuix, així que va tenir una vista fenomenal.

¿D'un gitano en tanga?

Sí! Els gitanos els dibuixàvem en tanga i les gitanes les dibuixàvem vestides. Menys una model que la dibuixàvem despullada, i al principi ens feia molta vergonya: el primer dia estàvem tots com frares i monges ben callats darrere el cavallet. Però al tercer dia ja xerràvem, cantàvem o discutíem amb ella. En aquesta assignatura havíem de prendre apunts naturalistes del model en cinc minuts. Fèiem molts dibuixos ràpids i el professor en seleccionava un, i a aquell li havies de posar els ossos i la musculatura. Era molt útil per aprendre a dibuixar la gent en moviment, però costava, eh. Em van arribar a suspendre.

¿L'assignatura?

Sí, sí. Potser em mereixia que me la suspenguessin, però és que, a més, una cosina meva em va convidar un mes a Egipte. I quan li vaig demanar permís per marxar al professor d'aquella assignatura, em va dir que si anava a Egipte em suspenia. Vaig marxar i em va suspendre.

Continuaves sent rebel.

Sempre he set tossuda. Però en aquell cas em va anar bé, perquè vaig passar tot l'estiu practicant i en vaig aprendre força.

Venies de molt bona família.

Venia d’una família de metges, teníem un cert estatus social, el poble ens coneixia, però no érem rics ni de bon tros. Els únics rics en aquells temps eren els estraperlistes i els que es dedicaven al blat. Per berenar, jo sempre portava pa amb xocolata a la sotana, que era el més barat. En canvi, tenia una cosina que, com que el seu pare era advocat i pagès, duia pa amb mantega i pernil. Per sort la meva cosina no tenia gaire gana i sempre n’hi podia prendre una mica.

¿A casa teva es parlava de política?

Cada dia. Reconec que era un cas extraordinari, perquè a casa del meu marit, per exemple, no se’n parlava mai de la vida. A casa eren catalanistes, de la Lliga, i durant la guerra es van decantar pels nacionals. Però a mitges: el 1939 totes les amigues de les meves germanes es van fer de la Falange, però el meu pare no va voler de cap manera que les meves germanes s’hi afiliessin. Sempre deia que això de la dictadura podia durar només una estona, que era necessari que aparegués una democràcia alineada amb les europees. Però mentrestant, com que era molt patidor i va patir moltíssim durant la guerra, deia: “Home, Franco ens va portar la pau”. I com que a casa eren metges tenien prou bon rotllo amb tothom, fossin rojos, monàrquics o el que fos. Però un dia el cap del comitè de la FAI —que era un home que matava molt— tenia un fill malalt, el va portar al meu pare i el va advertir: “Com es mori el meu fill, prepara’t”. I el pare va quedar mort de por. Fixa’t fins a quin punt tenien por que un dia la meva mare passejava el meu germà, que, com que era l’hereu, era l’únic fill a qui havien comprat un cotxet. Es va trobar la dona del cap de la FAI i aquesta li va dir: “Quin cotxet més maco”. I ma mare l’hi va regalar directament, sense pensar-s’ho.

Sempre has tingut un fort compromís polític i social.

La justícia social i el compromís amb el país han set les meves dues dèries. Qualsevol societat civilitzada ha d’aspirar a la justícia social. Sempre hi haurà rics molt rics i gent que no és tan rica, però tothom ha de tenir una vida digna: un sostre digne, un menjar digne i oportunitats per estudiar i accedir allà on sigui. No podem permetre que hi hagi gent que ho passi molt malament. No és just. Això que passa ara que no pots pagar un pis encara que treballis no ens porta enlloc. Ens desballesta com a societat. 

¿D’on neix, el teu compromís?

Em vaig fer boy scout amb 13 o 14 anys, i allà va ser on va néixer el meu compromís social i polític. Allà ningú et preguntava de quina família venies, tant se valia si eres el fill de l’amo de la fàbrica o el fill del lampista. També és on vaig conèixer el meu marit, que em va ajudar a descobrir la consciència nacional: ell no va voler La Vanguardia fins que no va sortir en català (però com que li agradaven tant els crucigrames, la seva germana n’hi portava de retallats cada dia). I quan vaig anar a Barcelona vaig descobrir que es feien reunions clandestines contra el règim i em vaig implicar en algun moviment.

¿L’art ha de respondre als problemes de la societat?

Totalment. Els artistes som la veu de la consciència. Com quan a la Guerra Civil Picasso va alçar un gran crit d’alerta amb el Guernika. Algun estudiós ha dit que el meu besavi, en Joaquim Vayreda, no tenia compromís social. Hi estic completament en contra: té, per exemple, un quadre que es diu Recança que retrata dos carros de masovers que s’acabaven de quedar sense feina. El que passa és que després es va posar a pintar paisatges i clar, amb un cel no pots dir tantes coses.

Has publicat 1.030 llibres. ¿Com ho has fet?

Treballant moltíssim. Quan estudiava a Barcelona i em trobava aquelles dones que sortien al carrer a demanar caritat, pensava: “Si fossis d’aquestes, quin horror”. Però, per sort, em dedico al que m’apassiona. Treballar em diverteix, és el meu hobby. Quan penso en el que he de fer aquesta tarda, em fa una il·lusió! I em fa molta pena la gent que treballa sense vocació, només per guanyar-se la vida.

Però no tothom té una vocació.

Hi ha molta gent que té vocacions —artístiques, sobretot— i els fa por dedicar-s’hi. A vegades has d’assumir el risc de perseguir allò que t’apassiona, encara que puguis fer més calés treballant al banc.

¿Et sents prou valorada?

I tant. Em sento sobrevalorada. Però la gent és molt maca, i si em donen premis, ¿què hi puc fer? Tampoc depèn de mi. Quan em van donar la Creu de Sant Jordi, em va telefonar el conseller i li vaig dir que no me la mereixia. Però em va dir que això no era decisió meva. I a mi em va fer moltíssima il·lusió, perquè ets una simple ninotaire, fas ninots… Et sembla que a ningú li importes i, de cop, el teu país et dona un reconeixement tan important. ¿Què més vols? La Creu de Sant Jordi la duc sovint, sempre la duia de conjunt amb el llaç groc. La vaig arribar a perdre tres vegades i se’m va espatllar la punxa, i al final me l’he cosit en un vestit.

Ets molt popular. Fins i tot ens tens pendents de quan et tires a la piscina.

Això em sorprèn moltíssim: ¿A qui punyeta li interessa si em tiro a la piscina? Mai m’hauria imaginat tenir tanta difusió, i ho considero un regal molt maco. A vegades vaig pel carrer i hi ha nanos que s’aturen i em pregunten a quina sala de la biblioteca dormo, perquè es pensen que dormo a la biblioteca. Però a mi m’encanta parlar amb aquests nens que no conec de res. N'hi ha que es queixen si els aturen pel carrer. Però ¿oi que volien que els compressin el seu llibre? Doncs la conseqüència és aquesta. Jo soc de la generació dels Beatles, que deien que l’èxit durava quatre anys. I quan portava quatre anys il·lustrant pensava que potser ja no faria mai més cap llibre. Però en van passar deu i encara n’anava fent, i ara n’han passat seixanta i encara no he passat de moda.

¿A què es deu?

És pura xiripa. Hi ha dibuixants boníssims que, no saps ben bé per què, no aconsegueixen destacar. A vegades en el món de l’art no es necessita tenir un altíssim nivell artístic, senzillament cal connectar amb la gent.

Mentre dibuixes, ¿penses en com rebrà l’obra la gent? 

I tant, és un diàleg. I m’agrada posar un gat amagat, a veure si algun nano el veu. Quan els meus nets eren petits, sempre els dibuixava a tots. Però ara són molt grans, i si els hagués de posar els vuit, tots junts, no hi hauria espai per a res més.

¿T’han menystingut mai per dedicar-te a la il·lustració infantil?

Sí, a vegades diuen: “Aquesta és aquella tant bleda que només diu coses optimistes”. Però jo m'estimo més ser bleda que dramàtica. Hi ha el mite que l’art dramàtic i trist és més transcendental. Però jo no vull pas ser transcendental, vull arribar a la gent, als nens. I als nens no els donaré drames, pobrissons, ja se’ls trobaran més endavant.

¿Quin és el teu procés creatiu?

Un dia, l’Albert Jané em va dir: "Desenganya't, som intel·lectuals de fer feines". Perquè nosaltres no triem la feina, sinó que fem feines que ens han encarregat. Quan m’encarreguen un llibre, me’l llegeixo tot sencer ben llegit. I llavors vaig agafant pàgina per pàgina i penso què és el que he de dibuixar perquè el nen entri en aquell text. A vegades costa, perquè potser el text no t’agrada ni a tu. Però, generalment, és un gust.

Tendeixes a fer composicions molt completes.

Si hi ha una escena que passa al Camp Nou, no m’agrada que es vegi el nen i el seu pare aplaudint a les butaques, vull que es vegi l'ambient del camp sencer. Trobo que amb el cinema hem perdut visió: ens hem malacostumat als primeríssims plans en pantalles panoràmiques enormes, com quan a l’escena de Psicosi només es veu el forat de la dutxa. I això fa que si veiem una il·lustració plena de coses, a vegades no l’entenguem.

El teu estil és molt característic. ¿Quan neix?

Va néixer amb mi. Jo quan era petita dibuixava pràcticament amb el mateix estil. I ja dibuixava els temes que més m’agraden ara: una festa major, una processó… 

¿L’estil, com a artista, pot arribar a tancar-te massa?

Per a mi és només la forma, i el contingut és el que canvia cada vegada. Però d'artistes n'hi ha de totes menes i totes les formes artístiques són molt legítimes. Picasso, per exemple, té l’època blava, l’època negra, l’època rosa… Tocava estils totalment diferents, i el tall d’una etapa a una altra semblava fet amb ganivet. I per això és el gran geni: toqués el que toqués, és el que ho feia millor. Miró un dia va fer una estrella i la resta de la seva vida va anar fent estrelles. Jo, en aquest aspecte, soc més com Miró. 

¿Quins referents artístics has tingut?

El meu gran referent era en Sempé, el d'El petit Nicolau. Sempre anava a la llibreria a veure els llibres d’en Sempé, perquè no tenia calés per comprar-los. Dels artistes clàssics m’encanta Brueghel, les nits de Brueghel són meravelloses. També m’agrada molt la part lúdica de Botticelli. I mira que jo soc molt cristiana, però quan el van agafar per fer-lo pintar sants, el van perjudicar molt. Perquè Botticelli era naturalment hedonista, i la vida també ha de tenir la seva part hedonista. I els artistes han de poder dibuixar amb total llibertat.  

¿Ja ho has dibuixat tot?

Encara em queden coses per dibuixar. Em faria molta il·lusió dibuixar la figura de Joséphine Baker. Era una ballarina i cantant molt important que ballava amb un tutú de plàtans i que, després de la Segona Guerra Mundial, va unir orfes de tot el món de diferents ètnies en un castell per demostrar que els nens s’avenen i no fan la guerra.

El món de l’art pot arribar a ser força egòlatra. ¿Mai has sentit enveges o rivalitats?

El pobre Subirachs va patir molt aquest tema. Però les rivalitats són molt més salvatges al món de la pintura que al de la il·lustració, perquè nosaltres no movem tants diners. De la meva generació hi havia la Roser Capdevila, la Carme Solé, la Fina Rifà, la Maria Rius… No he tingut enemics, tot i que em penso que en algun moment em vaig guanyar mala fama.

¿Per què?

M’agradava tant dibuixar que no gestionava gens bé la qüestió dels calés. I jo, com que no necessitava els diners, perquè tenia el meu marit, no sabia negociar gaire i sempre deia als editors que em paguessin el que pagaven a un altre. Però això és un disbarat, perquè sempre em donaven el mateix que al que guanyava menys. I hi va haver algun moment que em deien: “Aquesta és aquella que no li importen els calés” i algú del gremi em va dir: “Ens hem de fer valdre més”. I ara reconec que aquella persona tenia raó.

¿La intel·ligència artificial amenaça la feina dels il·lustradors?

No del tot. La intel·ligència artificial substituirà feines rutinàries, però no pot substituir la creativitat personal de cadascú. Pot reproduir quadres igual com ho feia Picasso o Da Vinci, però sempre treballant sobre una base. És incapaç de fer el primer quadre, la IA no s’hauria inventat mai el Picasso o el Da Vinci. La visió personal que cada il·lustrador té del món no se la pot inventar.

¿Què li diries a algú que es vol iniciar com a il·lustrador?

De dibuixants n’hi ha molts, en aquest país, però és qüestió de tenir paciència. Es tracta de connectar amb les editorials, de presentar-se a concursos de dibuix, d’anar fent currículum. Fins que un dia, no sabràs com i ja hauràs publicat 1.030 llibres.

¿Què és, per a tu, l’art?

L’art és el millor que la humanitat deixa de si mateixa. L’art és comunicació. És la manera que té l’artista d'expressar al món allò que el mou per dins. I és, sobretot, una disciplina molt lliure. Un artista pot ser elitista o popular. Recordo que l’Artigau em deia que posaria els quadres molt cars per fotre la burgesia. Però jo d’estudiant era molt fan de muralistes mexicans com Orozco i Rivera. M’agradava la filosofia de fer murals al carrer, perquè no són per al senyor que ho pot pagar, sinó per a tothom. El mateix passa amb els llibres, són un art popular i a l’abast de la gent. Has d’estar molt malament per no poder-te permetre un llibre l’any!

¿De petita tenies accés a llibres il·lustrats?

Tenia un llibre del 1909 fet pel pare d’en Cesc, en Joan d’Ivori. Era un dibuixant fenomenal, i tinc la teoria que va ser el primer a fer dibuixos expressament per a nens. Perquè abans hi havia il·lustradors com la Comtessa de Ségur, però que feien il·lustracions per a grans. 

¿Què té de diferent la il·lustració infantil?

Que ha d’atraure els nens, els ha de parlar un llenguatge que ells puguin entendre. Ha de ser molt explicativa i ha d’estar molt lligada al text, perquè els ha de fer venir ganes de llegir-lo i els ha d’ajudar a comprendre’l millor.

¿Per què és important fer llegir als nens?

Perquè és un primer pas decisiu. Els nens que de petits han llegit, de grans també llegiran. També és important comunicar-los que la nostra cultura és interessant, i que Miami potser és maco, però el nostre país també. Cal ensenyar els nens a estimar el país. Estimar el país és estimar la història, la cultura i la llengua. Quan aquests pilars de la societat no es valoren, s’acaben aterrant monuments per fer cases de pisos o animalades d’aquest estil.

¿Com veus el país?

És un moment d'impàs bastant bèstia. Ens han capolat els dirigents, els bancs, el referèndum, ens ho han retallat tot. I jo m’ho vaig ben creure, que tindríem la independència. I m’enorgullia pensar que la tindríem amb aquesta superioritat moral de no tirar un paper a terra i, per descomptat, de no matar ningú. Però ara hem quedat molt desconcertats. 

¿Algun dia la farem, la independència?

A llarg termini en tinc l’esperança, perquè la necessitem molt i perquè el sentiment d’independència el tenim. I perquè és de justícia que un poble pugui triar què vol ser. Hem quedat una mica desanimats, però només que es facin quatre marranades quan sorgeixi el moment, la gent s’hi tornarà a enganxar. Diuen que els joves estan despreocupats de la política, però algú que va anar al Canet Rock em deia que mai havia vist tantes estelades juntes.

¿Per què ets independentista?

El castellanisme centralista, tan injust, promou el sentiment independentista. Si ens volguessin i ens tractessin bé, si la cultura i la llengua tinguessin reconeixement i llibertat, si la distribució econòmica fos justa, potser no ho seria. Però és que per cada quatre-cents euros que donen a Madrid, a Catalunya només ens en donen cent! Ens van prometre un finançament singular, l’amnistia, el català a Europa, però ¿tu ho has vist? Jo tampoc. ¿De debò volem ser en un país que ens pren el pèl i que quan no ens menteix ens aplica el 155? Qui vulgui això és un tontaina. Jo no tinc res contra Espanya, ans al contrari: el meu avi era d’Espanya i els desitjo el millor. Siguem amics, però estiguem separats, com vam estar-ho durant centenars d’anys.

¿Què li diries a algú que creu que ja no val la pena lluitar per la independència?

Que de cap manera podem parar, que ho hem de fer pels nostres nets. Pels teus també, eh.

¿Et preocupa el món que deixem als infants?

Sí, això sí que em preocupa. Des del punt de vista ecològic, ho hauríem de vigilar tots plegats. També em preocupa la continuïtat que puguin tenir les coses catalanes, i que puguem tenir, com va dir Macià, un país lliure, just, pròsper i gloriós. Em preocupen les possibilitats que tenen els joves de trobar un lloc on viure. Em preocupa l’extrema dreta i les guerres al món, com la que viuen els ucraïnesos. L’ONU hauria de funcionar de debò i no hauria de permetre que hi hagués tants drons matant innocents. Que parlant la gent s’entén. I posats a demanar, també hauria de funcionar la justícia espanyola, que és una vergonya tan gran… Aquests jutges d’ara se salten la llei amb un descaro i amb un partidisme tan lleig… 

¿Com veus la situació del català?

La gent és molt influenciable i alguns es pensen que en castellà els entendrà més gent o seran més populars. Però a mi no m'agrada ser pessimista. I de la mateixa manera que veig que hi ha tontorrons que són catalans i parlen castellà, m’adono que els nanos marroquins, a Vic, tots parlen català. I moltes vegades som nosaltres els qui no els parlem en català.

¿En algun moment el teu compromís polític t’ha passat factura?

Segur que sí. Durant els anys del procés, en declarar-me independentista, em van cancel·lar més d'un projecte. Però a la vida s'ha de triar. 

¿Com vius la vellesa?

Molt bé, és una altra etapa de la vida. Per una banda, s’ha de saber renunciar a certes coses: jo abans anava molt en bicicleta i l’última vegada que hi vaig pujar, vaig caure. Però és el que toca, i el dia que hagi de renunciar a la feina també hi renunciaré. Però tampoc cal renunciar a res abans d’hora, s’ha de fer tot allò que et faci feliç mentre puguis. Per això encara dibuixo o em banyo a la piscina.

¿Quin és el teu dia a dia?

Treballo quasi tot el dia: em llevo a tres quarts de nou, em punxo el sucre i dibuixo fins a l’hora de dinar. Per sort, ja fa molt temps que no cuino: vaig cuinar molts anys, però no m’agradava gens. I un dia vaig poder plegar, i els vaig dir a la meva família: “Gràcies a Déu que no us he enverinat amb el mata-rates”. Em vaig lliurar de fer de mestressa de casa gràcies al dibuix: amb la meva educació judeocristiana, no hauria pogut consentir que algú fregués mentre jo llegia una revista. Però si estic dibuixant i algú frega, cadascú fa la seva feina. Després de dinar fullejo l’Ara, El Punt Avui i La Vanguardia en català. Llavors faig la migdiada, que és fabulosa, i quan em llevo torno a dibuixar. A les set vaig a missa i quan torno em poso a dibuixar fins que m’adormo, de matinada.

¿Vas a missa cada dia?

Sí, però no ho sento com una obligació sinó com un privilegi; en altres èpoques de la meva vida no tenia el temps per anar-hi. És un bon lloc per reflexionar; em dona molta pau, sobretot des que es va morir la meva filla. M’ajuda molt pensar que hi ha una força superior que ens escolta i que no ens abandona mai. També trobo molt important la transcendència. Perquè hi ha gent que té sorts i desgràcies, i així és la vida, però a d'altres se'ls encadenen les coses dolentes. I em fa molta pena pensar que la seva vida s’acaba aquí. No sé si aquesta trascendència és tal com l’hem imaginat, però tant se val, el fet és que existeixi.

Somrius tota l’estona. ¿Et consideres alegre?

Em penso que sí que ho dec ser. Jo sempre he intentat ser feliç i fer allò que m’agradava. I tot i que soc patidora, intento ser optimista, perquè si hi ha dues possibilitats, una de millor i una de pitjor, prefereixo creure que la cosa anirà bé. La meva filla va tenir un càncer i cada vegada que li canviaven el tractament semblava que havia d’anar bé. I jo m’apuntava a això fins a l’últim minut, i deia “passarà com les altres vegades”, fins que una vegada no va passar. I és en aquests moments quan també has de saber ser realista i aguantar-ho.

El meu avi té 92 anys i tornaria a viure la vida que ha viscut mil vegades. La meva àvia en té 86 i amb una vegada ja n’ha tingut prou. ¿Tu?

Les segones parts no m’agraden tant. Si visquéssim una segona vida potser faríem els mateixos errors i ves a saber si tindríem les mateixes coses bones. Quina mandra. A mi m’agrada pensar que la vida és com un traç, i que quan s’acabi, com que anirem al cel, també estarem bé. Jo he fet un traç tan llarg que em penso que si em diguessin que em moriré aquesta tarda, tampoc m’afectaria gaire.

¿No et fa por la mort?

No, perquè si a última hora tothom es mor… Tampoc em queda res gaire transcendental per fer. Diuen allò de “more’t quan els fills siguin grans”. Doncs jo fins i tot tinc els nets grans! Això sí, m’agradaria trobar-me bé i estalviar-me una malaltia llarga i penosa. He fet el testament vital i hi he posat que si un dia estic en una cantonada amb el coll tort, sense poder-me moure —i demano perdó a Déu, que hi crec tant—, em facin una bona eutanàsia. En aquestes circumstàncies, encara que amb medicació aconsegueixin fer-te respirar, vius una vida artificial. Em penso que una bona eutanàsia no va contra la llei de Déu; això l’Església ho hauria d’arreglar. Havia pensat fins i tot a fundar un orde religiós, però no he tingut temps. La idea seria que si estàs malalt terminal i et queden, per exemple, set mesos de vida, però decideixes que no t’interessa viure aquests set mesos patint i fent patir els altres, calculis què costaria mantenir-te viu —algú que t’ajudi, els tractaments de l’hospital…— i donis aquests diners a una persona jove del Tercer Món que necessita una operació. Perquè el que té sentit és allargar la vida de qui ha viscut poc i encara la pot aprofitar.

https://www.catorze.cat/entrevistes/converses/pilarin-bayes-mestimo-mes-ser-bleda-dramatica_1228412_102.html