NO PODEM SEURE A ESPERAR LA REVOLUCIÓ
Podem confiar
en que el futur serà millor que el present?
No és una qüestió de si podem o no, hem de creure que serà millor, perquè això ens orienta a una forma diferent de vida i de subjectivitat. Si creiem que el futur pot ser millor, estructurem les nostres vides cap a aquesta millora. Els moviments socials ho intenten un cop i un altre i potser són derrotats un cop darrere l’altre, però no hi ha cap escenari en què guanyem sense intentar-ho. No hi ha cap escenari en què guanyem un món millor sense moviments socials, mai ha passat i mai passarà.
El que hi ha són molts escenaris en què hem tingut moviments socials i hem perdut i perdut i perdut, i algun cop hem guanyat. Però també té a veure amb les vides individuals i col·lectives que volem viure. Com serien sense aquesta esperança i aquest compromís? Crec que serien molt difícils de viure, i per mi aquesta és la pregunta real.Un element
crucial de la vostra novel·la és el plaer i el que aprens de gestionar coses
col·lectivament, sigui un hospital, un campus o una festa.
Efectivament, el
plaer. Si pensem el factor eròtic no només en un sentit sexual, sinó com una
força creativa, el capitalisme ens està robant això sistemàticament. La majoria
ens passem la vida fent coses que no volem i els beneficis de les quals no són
nostres. En el llibre imaginem que la força eròtica de tothom està bolcada en
la revolució i la cura col·lectiva, i hi ha un plaer enorme en això. Als
capitalistes els encanta dir que les comunistes odiem el treball, que som
mandroses, però és un llibre on tothom treballa amb un gran plaer, i de forma
més productiva i eficient. M’agrada que preguntis pel plaer perquè és part
central del llibre. El plaer de crear, de veure i gaudir els fruits del teu
treball, i que aquests fruits es puguin estendre a altres persones. Això no ho
tens treballant com a caixera en un supermercat o com a oficinista en una gran
corporació, aquestes feines les fem per pagar el lloguer i el menjar. No podem
ni començar a imaginar les possibilitats de posar en comú tota la nostra
energia vital, la creativitat de tothom per l’alliberament col·lectiu.
Parleu
d’experiències molt locals que ens apropen a l’alliberament. La
revolució que relateu no ve d’un gran partit o una estratègia unificada.
La teoria
revolucionària del llibre és que allò que creem per cuidar-nos les unes a les
altres en moments de crisi és el que acabarà canviant les formes de relació. No
vol dir que construirem la comuna i serà una idea tan atractiva que tota la
resta s’ensorrarà. El que passa és que tota la resta s’està ensorrant, i en
aquestes escletxes és on construïm la comuna. Aquest ensorrament és clau en el
llibre. Per alguna gent potser és dur perquè es pensen que si fem un partit
prou gran, llavors… Potser tenen raó, no sé què passarà, però sé que les
estratègies que hem provat els darrers cent anys no han funcionat. Per escriure
un llibre que fos realista amb les crisis que vivim i plausible en la seva transició
cap a un món millor, havíem de tenir present que és improbable que aquestes
estratègies puguin funcionar d’un dia per l’altre.
No plantegeu
una utopia naïf. En el llibre les coses es posen molt pitjor del que estan, que
sembla la tendència des que el vau publicar. Això és el que sovint paralitza la
gent.
Crec que
justament per això el llibre està funcionant tan bé i cada any se’n venen més
que l’anterior. Diria que és perquè la crisi està en el llibre. Podríem haver
anat cinc-cents anys cap al futur, o a un altre planeta i una altra espècie,
totalment desvinculades del present. Però volíem imaginar el col·lapse, i com
en sortia alguna cosa millor. Crec que la gent necessita poder imaginar que,
tot i que les coses segueixin el curs actual, podem construir una alternativa.
En el llibre
la violència és molt present, no només la del poder, sinó també la violència
revolucionària cap a presons, policies, colons, propietaris… Ho veieu una
necessitat?
Probablement
vivim l’època més violenta en la història de la humanitat. Als Estats Units
tenim el govern més violent que ha existit mai pel que fa a les seves
intervencions. Hem de reconèixer això, i aquest reconeixement passa també per
assumir que hi haurà violència en resposta. El capitalisme no col·lapsarà només
perquè decidim que és dolent. Tots els intents de canvis socials massius s’han
trobat una violència extraordinària de l’Estat i el capital, i això sempre serà
així. És difícil imaginar una transició que no inclogui almenys certa violència
revolucionària. Reconèixer això és homenatjar la història i la realitat de la
violència revolucionària davant el capitalisme, l’Estat i el colonialisme
d’assentament, també avui. I una altra motivació per incorporar aquesta
violència revolucionària al llibre és desnaturalitzar la idea que la violència
de l’Estat no ho és i que la dels moviments socials o la revolucionària és
l’única violència. Això és el que vol l’Estat que pensem.
Què ens
ensenya la lluita del poble palestí avui?
Palestina ha
conquerit els cors i l’atenció de tothom durant dècades perquè sempre ha estat
l’excepció que confirma la regla; Palestina no és l’excepció, és la regla. Si
tens un món en què s’accepta el colonialisme d’assentament, llavors el
colonialisme d’assentament és la regla. Si tens un món en què tot un poble pot
ser subjugat durant vuit dècades, aquest és el món on vius. Mentre l’elit
global ens vol convèncer que vivim en un món basat en regles, i que si
segueixes el camí correcte tot anirà bé, Palestina és la gran bandera que diu:
no, això no és real.
Quan en aquesta
lluita diem que nosaltres no estem alliberant Palestina, que Palestina ens està
alliberant a nosaltres, el que volem dir és que està exposant totes les
contradiccions que estructuren la nostra societat. I quan es posen aquestes
contradiccions al descobert, sabem quines són les falles d’aquest sistema. Crec
que per això aquest capítol és particularment emocionant. El llibre va sortir
el 2022, no m’imaginava que prendria aquesta vida davant el genocidi.
En el llibre estan
molt presents la identitat, la cultura, la religió… Una part de l’esquerra
esperaria que un futur utòpic hagués superat les religions i les identitats.
Crec que sota el
comunisme moltes de les divisions que existeixen ara perdrien rellevància, però
no sabem de quina manera. D’aquí a cinquanta anys, encara que estiguem en
transició cap al comunisme, la religió, l’ètnia, la nacionalitat, encara hi
seran. Una altra cosa és si estructurarien la societat de la mateixa manera.
Tenim diferències que no estan estructurant la nostra societat, com el color
dels cabells, així que crec que moltes d’aquestes diferències tindran un altre
rol. Imaginar l’alliberament és imaginar un món on aquests no siguin els
principis organitzadors de la vida, però poden ser una font d’afinitat,
d’alegria, de connexió i de confort espiritual.
Un moment emocionant
és quan una persona que viu en una comunitat cristiana d’extrema dreta diu:
“Volíem el món nou amb totes les nostres forces, però quan finalment va
arribar, sentíem que no érem capaces de viure-hi”. Una tensió entre
com canviar el món i com canviar nosaltres, i es parla molt de trauma a la
novel·la.
El trauma és un
tema molt important per nosaltres. La meva coautora, M. O’Brien, és psicoterapeuta,
i és algú que pensa molt en la psique, i jo també hi penso molt, tot i que
potser d’una manera menys informada. Em sembla que totes afrontem un dol per la
persona que hauríem estat si fóssim lliures, la versió de nosaltres que hauria
viscut en la comuna, perquè viure en aquest sistema té un impacte. Estem en una
batalla ideològica constant, i és una batalla per les nostres pròpies
subjectivitats.
Per exemple, jo
treballo una quantitat brutal d’hores, i intento dir-me que és perquè estic
fent coses bones, estic organitzada i escric ficció revolucionària, i no
treballo només pels diners, i tal i tal altre… Però no hi ha dubte que he estat
emmotllada per l’imperatiu de produir i consumir, per estar en un estat de
producció constant, i amb resultats mesurables. En el llibre assumim el fet que
hi ha generacions senceres que han estat conformades per aquest sistema, però
que també són part de la revolució en aquesta transformació de la personalitat.
Igual que
intentem ser realistes sobre la transició en l’estructura social, intentem
ser-ho també sobre la transició en la psique individual. La gent en sortirà
portant molt de trauma i dolor, i intentant transitar cap a una manera millor
de viure. En aquest sentit, l’estructura del llibre ha estat molt útil, perquè
ens ha permès escriure personatges que han viscut la major part de les seves
vides en el món que coneixem, però també altres que han nascut i crescut a la
comuna, i hem pogut jugar amb aquestes diferències.
Com porteu la
comparació entre el futur que vau imaginar i el que s’ha anat desplegant en
aquests quatre anys?
Els detalls del
que està passant varien, però la dinàmica general de precipitar-se cap al
desastre és bastant coherent; massa, pel meu gust. A vegades parlo sobre el
llibre amb gent que té una visió del canvi social més basada en l’Estat, que
confien a prendre el control de l’Estat, desenvolupar la socialdemocràcia. Per
mi, que tothom ho provi tot. Com a persona que viu una vida bastant decent,
espero genuïnament que tinguin raó i jo no. No vull veure el nivell de patiment
que relatem. Però no veig com aquestes institucions que han estat tan perverses
i el poder de les quals no ha parat de créixer, puguin fer un canvi i ser
institucions benignes. Per exemple, algun cop he rellegit el capítol sobre
Palestina i m’ha semblat molt naïf no haver anticipat el nivell d’horror amb el
qual podia actuar Israel, el que hem vist els últims dos anys. El que veiem és
la precipitació cap a la barbàrie. Quan diem “socialisme o barbàrie”, és que la
barbàrie és aquí, és per tot arreu. I empitjora, és cada cop més descarada.
Al llibre
apareix la guerra, i concretament la guerra contra l’Iran, com una crisi per
l’imperi. La guerra que veiem ara ens mostra aquesta crisi?
El que passa ara
als Estats Units, al cor de l’imperi, és que l’imperi actua amb continuïtat,
molt més del que molts progressistes volen creure. És una bèstia moribunda que
es torna tan violenta com pot. Però això també vol dir que és al seu llit de
mort, això és molt clar. Als Estats Units la gent s’està adonant que no som
guais, ens estem posant al dia amb el que la resta del món ja sap: que és un
imperi sanguinari que ha portat una destrucció enorme arreu.
Diria que
l’imperi s’autodestrueix, i no és només per l’Iran. L’administració de Trump ha
desarticulat la millor maquinària de captura de cervells del món, que era el
sistema d’educació superior dels Estats Units, que portava la gent més
talentosa de tot el món al servei dels negocis i l’imperi americà. Això s’ha
autodestruït com molta de la infraestructura interna i la població dels Estats
Units és cada dia més miserable.
I quin hauria
de ser el nostre rol en aquest moment?
Crec que tenim
dos rols. Un és treballar tant com puguem per millorar les condicions materials
de la gent. No podem seure a casa a esperar la revolució, a esperar que caigui
l’imperi. I després hem de continuar construint assajos d’espais de llibertat,
continuar cuidant-nos les unes a les altres per crear aquestes missives des del
futur. Crec que ho fem cada cop que fem una cuina comunitària, o una acampada,
o simplement una protesta en què la policia ens persegueix per la ciutat. Estem
demostrant la nostra capacitat d’autogovernar-nos i de construir
infraestructures i xarxes per estar preparades per cuidar-nos les unes a les
altres mentre el sistema fa aigües. I per fer això crec que és molt important
tenir clar qui són els nostres aliats i qui els nostres enemics, i enfocar-nos
clarament en la classe dominant com l’enemic, i tenir el cor tendre entre
nosaltres. En els nostres moviments hem de ser amables i agraïdes entre nosaltres
i reconèixer que ningú té les respostes. Cap de nosaltres sap exactament què
passarà.
https://directa.cat/no-podem-seure-a-casa-a-esperar-la-revolucio-a-esperar-que-caigui-limperi/
No hay comentarios:
Publicar un comentario