© A HORES D’ARA, ON SOM?
A l’escrit de
finals de l’any passat És
hora de decidir què volem, entre d’altres coses, hi deia:
“Preparem-nos per a fer realitat la societat que
volem, on resplendeixin uns valors que mai haurien d’haver desaparegut. Es
tracta de situar cada cosa al seu lloc i guiar-nos per una escala de valors que
posi la vida al capdamunt, sostinguda en la dignitat i la llibertat humanes.
Cal destriar el gra de la palla, endreçar els
nostres costums, omplir-nos de pau, optar per la senzillesa. Cerquem a dins
nostre totes les potencialitats de què disposem i lliurem-nos-hi.
Una vegada presa la decisió i mantenint-s’hi, l’univers -la Vida- farà la seva feina i nosaltres en serem els beneficiaris. No és tan difícil, només cal deixar-se portar amb plena confiança”.
A hores d’ara som
en una tensa calma que, després de tantes presumpcions apocalíptiques, ens té
descol·locats, encara que ben alerta. (Tenim ben a la vista la salvatjada de
Gaza).
Potser aquesta
insistència en refregar-nos contínuament la violència pels morros no es més que
una manera de fer-nos anar acostumant al què ens espera.
També recordem
que la “plandèmia-2020” la van posar en marxa acabades les festes, cosa que ens
pot fer sospitar que qualsevol nova “emergència” pot esdevenir al tombar la
cantonada.
Dues són les
pretensions més cobejades que volen imposar-nos: el carnet digital (moneda i
dades personals) i el control mundial unificat de la nostra salut.
Com a detonant
poden fer servir una crisi financera, el canvi climàtic, una pandèmia o
qualsevol cosa que es vulguin inventar. La qüestió és doblegar-nos del tot... i
de passada eliminar-nos a tants com puguin.
Podem ser
catastrofistes o contemporitzadors, pensant en possibles desavinences al
capdamunt de la jerarquia que suposin l’ajornament o l’anul·lació de les
mesures coercitives.
En tot cas, la
situació a la que hem arribat no deixa de ser molt preocupant per la pèrdua de
valors i motivacions existencials.
O sigui que
replantejar-nos el viure seguiria sent prioritari per nosaltres encara que
desapareguessin totes les amenaces globals.
I és que si no
redrecem la nostra forma d’estar en el món, nosaltres mateixos serem els que
ocasionarem la desfeta humana (física i espiritual).
Massa sovint ens
emparem en amenaces (certes o suposades) per a defugir responsabilitats pròpies
que només fan que retardar la solució dels problemes.
Ens estimem més
que ens ho donin tot pastat, que ens portin de la ma... encara que sigui a
l’escorxador o al precipici.
La vida ens posa
entrebancs per a que ens adonem que toca canviar quelcom i, com més tardem en
fer-ho, més dures seran les patacades que rebrem.
La vida no fa més
que avisar-nos perquè no vol que ens estimbem. El què vol per damunt de tot és
que ens en sortim i millorem cada cop més, perquè...
La vida som nosaltres i nosaltres som la vida!
Per tant, posem
fil a l’agulla, que la cosa s’ho val.
O així m’ho
sembla
______________________________________________________________________________
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 18
desembre 2023
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR
https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario