© UNA VIDA LAICA O RELIGIOSA?
Aquest és un tema una mica cantellut però m’agradaria donar-hi alguna volta per a veure quines particularitats suposa viure de manera religiosa o bé laica.
Quedi clar a
l’avançada que aquí no parlo d’espiritualitat (aspecte metafísic de la vida)
sinó de formes o convencions en les que ens basem pel dia a dia.
Per centrar el tema considero religiós qui ret adoració a un Deu i n’observa els rituals establerts. En el viure laic només es considera vàlida la condició humana i el respecte pels seus valors.
Potser és una
mica massa sintetitzat aquest plantejament però el que voldria debatre és el
servei que li proporciona a cada practicant en les seves maneres de viure.
Una persona
religiosa sembla que es pugui sentir més emparat en el seu trànsit vital en
refiar-se d’un ésser superior a qui a canvi acata i s’hi sotmet.
Una persona laica
no compta amb cap aparent suport transcendent i s’ha de valdre només pels seus
propis medis que, malgrat les limitacions, li suposen una plena llibertat.
La qüestió seria
poder sortir del dilema llibertat-submissió per a fer el camí de la vida de
manera equilibrada sense dependre d’una seguretat total o d’una plena llibertat,
donat que en cap dels casos són a l’abast del tot cap de les dues.
Respectant ambdues
postures, hauríem d’analitzar però els seus pros i contres tractant d’esbrinar
si s’avenen amb la veritable idiosincràsia de l’esser humà.
És evident que hi
ha quelcom que transcendeix l’home –tant si hi creiem com si no- per tota una
colla de raons o, si som primmirats, per una colla de “intuïcions”
Creure que tot es
limita al què veiem o que la mort és el final del nostre ésser, és tan poc rigorós
com posar totes les esperances en un Deu definit per una religió concreta.
El gran esvoranc que
hi ha en el nostre coneixement pel que fa al tema de la transcendència ens
obliga a ser humils i alhora responsables de les nostres creences.
És comprensible
que qui viu amb la il·lusió de sentir-se protegit per un esser superior sembla
que hagi d’anar per la vida més tranquil (depenent dels condicionants de la
seva religió).
D’altra banda qui
no se sent tributari només que d’ell mateix farà el camí més lliure
d’obligacions però aquest deseiximent serà a costa de l’absència de seguretats
(que en realitat ningú no té)
O sigui que
cadascú triï el “menú” que més li plagui i cregui que li ha de fer millor
servei, perquè només d’això es tracta: Tot acaba en unes creences o altres que
no asseguren res.
Al final, sigui
quina sigui la decisió que prenguem, la tasca de viure l’haurem d’anar
trampejant servint-nos del què tinguem a ma i anar avançant a base d’assaig i
error.
No hi ha cap
fórmula magistral, però un reconeixement de l’àmbit espiritual ens és
indispensable per a mirar de desentrellar tot allò que ens calgui per a millor deambular
per aquesta vida.
O així m’ho
sembla
__________________________________________________________________________
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 1
desembre 2023
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR
https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario