EL NOU ECOLOGISME DELS RICS
Al juny del 2020, Larry Fink, actual president de BlackRock, llançava un missatge emotiu: “Tinc 68 anys i 7 nets. Vull deixar un planeta millor per a ells”. És curiós. Es referia al mateix planeta on BlackRock opera com a inversor principal en les vuit majors empreses petrolieres i controla accions en companyies fòssils per un valor de 87.300 milions de dòlars.
Veurem el president de la principal gestora mundial de fons i d’actius encadenar-se a la porta del seu despatx? O potser llançant pintura al seu equip de seguretat? El missatge continuava amb un gir de guió, tot i que poc inesperat: “Vull deixar un planeta millor per als meus nets, però no ho faig per raons ambientals: soc responsable dels diners d’altres persones, i el canvi climàtic està afectant les seves inversions”
Mesos més tard en la carta anual als seus consellers, Larry Fink aclaria les seves idees afirmant que el risc climàtic és risc d’inversió, però la transició climàtica és una oportunitat d’inversió històrica. No hi ha dubte sobre quina pot ser l’opció guanyadora: eliminar aquest risc per al sector privat transferint-lo al balanç de l’Estat, és a dir, augmentant el deute públic. BlackRock ja treballa en aquesta opció amb els Climate Finance Partnerships, una forma de “col·laboració publicoprivada” lligada a la inversió d’infraestructures d’energia renovable a l’Àsia, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica.
Efectivament, són estratègies que faciliten el benefici privat a
través de l’endeutament públic impulsades per l’agenda del Banc Mundial i les
directrius del G20 per tal de convertir les
infraestructures en actius financers. No són una raresa, sinó que
formen part del paradigma dominant en el finançament del desenvolupament per
facilitar que el capital privat exploti el Sud global. El més gran accionista
en companyies fòssils es postula com a comissari i mediador financer de la
transició a renovables. És el mateix que finança la guerra i s’ofereix per
reconstruir Ucraïna. Al capital tant li fa una cosa com la contrària
mentre soni a benefici.
Aquests moviments de BlackRock no són campanyes de greenwashing,
sinó part de la seva missió fundacional: comprar barat per vendre car i
garantir beneficis als seus clients. Pot ser carbó, petroli, liti, habitatges, fronts litorals o parcs eòlics.
El manament del benefici no entén d’usos o de necessitats: només de diners
dotats de poder per fer més diners. Si l’operació de compra o d’inversió suposa
riscos, la missió dels soldats de les finances és minorar-los per la via que
sigui. Si per això han de negociar estratègicament amb el marc del
desenvolupament sostenible o amb la transició justa, doncs juguen les seves
cartes i ho integren en la seva bossa de serveis. Es poden permetre el luxe de
ser ecologistes convençuts o negacionistes. En realitat, és indiferent. La seva
posició i el seu pes polític en les negociacions no estan marcats per l’ètica,
sinó pel gruix dels seus actius i les seves expectatives de benefici.
BlackRock va al
capdavant, però no camina sola. Les 10 empreses més
grans de gestió d’actius controlen en conjunt 44 bilions de dòlars,
que és la suma dels PIB anuals dels Estats Units, la Xina, el Japó i Alemanya.
El seu itinerari cap al benefici combina disciplinadament treball, evasió
fiscal i estratègies per absorbir fons públics o per desplaçar el risc privat a
l’Estat.
L’economista
experta en macrofinances Daniela Gabor denomina consens de Wall Street el
paradigma d’eliminació de riscos conduït per aliances publicoprivades lligades
a la transició a economies baixes en carboni. Tant les infraestructures com la
natura passen a ser modelades com a actius financers seguint els criteris dels
objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU. D’aquesta manera, els
administradors d’actius del Nord global poden absorbir fons dirigits als països
pobres i prendre decisions d’assignació a escala global.
Un cas flagrant
és el del Senegal, que disposa d’abundants potencials de recursos renovables
com l’energia solar i l’eòlica. En l’última dècada, l’Estat senegalès ha
construït un entorn d’incentius fiscals per a la inversió i ha aplicat reformes
en el sector energètic per afavorir l’obertura i la liberalització del
mercat. En un informe del 2017,
la consultoria Deloitte assenyalava el Senegal com un
territori ideal per aixecar diners. Diversos promotors privats
estrangers hi han construït nombroses plantes fotovoltaiques i un parc eòlic
durant els últims anys. Totes aquestes operacions inclouen instruments de
mitigació de riscos a través de l’Agència Multilateral de Garantia d’Inversions
del Banc Mundial.
El domini
financer colonial amb la presència de bancs estrangers al Senegal, especialment
francesos i britànics, és clau per entendre el finançament de les renovables.
Si bé els instruments i els actors implicats han canviat, aquesta no és una
dinàmica nova del tot. La introducció de combustibles fòssils al Senegal, que
recordem va ser la colònia més antiga de França a l’Àfrica, no només va generar
un enorme endeutament, sinó més dependència tecnològica, econòmica i política.
El finançament de la infraestructura durant aquesta època va ser per mitjà
d’empreses privades que rebien subsidis públics francesos o a través d’empreses
estatals franceses. L’estructura financera de les renovables al Senegal reprodueix patrons
colonials, racials i capitalistes de les seves fases anteriors. Vist
a escala planetària i tenint en compte les dinàmiques extractivistes de
minerals, la subordinació a les finances i el règim neocolonial ja són trets
distintius de la transició.
En un congrés
recent sobre “finances responsables” organitzat per Financial Times,
un dels ponents sorprenia l’audiència amb una presentació titulada “Per què els inversors no han de preocupar-se
pel risc climàtic”. Era Stuart Kirk, cap d’Inversió Responsable de
l’HSBC, el vuitè banc més gran del món en nombre d’actius i el segon d’Europa.
En la seva intervenció defensava la necessitat d’una transició justa i el repte
d’innovar en els criteris ambientals, socials i de governança per guiar les
“inversions sostenibles”. Al mateix temps i sense immutar-se, afirmava que el
PIB global continuarà pujant, que campi qui pugui i que no ens ha de preocupar
si en unes dècades Miami està a 6 metres per sota del nivell del mar, ja que
aquesta és la situació d’Amsterdam des de fa molt temps i és un lloc
meravellós.
Al costat de les
operacions de subordinació financera, aquest tipus de posicions descriu
perfectament l’ecologisme dels rics. L’important no és mitigar el canvi
climàtic, sinó eliminar el risc (privat) climàtic. La transició no és tant un
procés ecològicament necessari com un negoci que s’ha d’accelerar. És
l’ecologisme dels negacionistes
amb pagueta i d’aquests nous CEO de Wall Street, que continuen
tenint la mateixa missió de sempre, però arriben als congressos amb bicicleta i
dominen el llenguatge de les ONG.
Es diu que resulten preocupants les postures que accepten actuar enfront del canvi climàtic, però que no semblen comprendre la seva urgència. És l’anomenat retardisme climàtic, que alguns relacionen amb l’eslògan “Renovables sí, però no així”. No obstant això, hi ha els qui, fins i tot sent negacionistes, volen accelerar les inversions en sectors clau de la transició. La seva posició està fixada a garantir el benefici per als seus clients i accionistes. Per a ells, el que mana és la urgència del benefici, que feliçment encaixen amb la urgència climàtica.
Una espècie de “retardisme capitalista” que, amb les contradiccions
assumides per algunes posicions ecologistes, comparteix amb aquestes el relat
que descarbonitzar l’economia és allò principal i la resta és secundària. Cal
reconèixer l’audàcia negociadora dels promotors de la solució capitalista de la crisi ecològica però,
sobretot, una habilitat depurada per fer coincidir el sentit comú amb el dels
seus diners.
https://www.elcritic.cat/opinio/ruben-martinez/el-nou-ecologisme-dels-rics-i-158173
No hay comentarios:
Publicar un comentario