Anar a l’hort és una pràctica quotidiana en
molts territoris des de fa generacions, però cada vegada són més les persones
que decideixen tornar a la terra i cultivar els seus propis aliments. En plena
crisi del coronavirus, les restriccions han fet aflorar la defensa de l’hort,
no només com una eina d’autoabastiment, sinó també d’apoderament i
transformació social. Però, som conscients de la importància que poden tenir
aquests ‘trossos’ de natura per a les persones, per a la societat i per a la
sobirania alimentària?
Arran de la
consciència creixent per l’adquisició i el consum responsable d’aliments, no és
gens estranya la defensa de l’horta d’autoconsum davant les restriccions arran
de la crisi de la COVID-19. El reial decret publicat el 14 de març pel govern
espanyol especificava que el desplaçament de persones per adquirir aliments i
productes bàsics estava permès i que l’abastiment de productes alimentaris es
considerava una activitat essencial.
Quedava molt
clar que l’activitat agrícola es podia seguir desenvolupant amb normalitat,
però no què passava amb els horts particulars. Així doncs, cada govern
autonòmic va fer-ne la seva interpretació i va establir les seves pròpies
regulacions. En el territori català, per exemple, el Centre d’Emergències de
Catalunya va comunicar la prohibició de desplaçar-se als horts d’autoconsum el
dia 20 de març, restricció que no es va produir a la resta de l’Estat espanyol.
En conèixer
la prohibició, un grup d’entitats del moviment agroecològic de Catalunya (Arran de Terra, L’Aresta, L’Ortiga, L’Arada i Ramaderes de Catalunya) va impulsar
un manifest en
defensa dels horts d’autoconsum que volia, segons Anaïs Sastre, d’Arran de
Terra, “canalitzar les demandes i el malestar que estava aflorant al
territori”. En tan sols tres dies van aconseguir més de 23.000 adhesions,
sobrepassant totes les expectatives. L’ampli suport evidenciava, subratllen
Aitana Martín-Aragón i Dulos Cruset, de l’Ortiga Cooperativa, que els horts
d’autoconsum són una realitat “molt més gran del que ens pensem i que cada cop
va creixent més”.
La resposta
de l’administració catalana davant del malestar per les restriccions no va
fer-se esperar. El 5 d’abril, el Centre de Coordinació Operativa de Catalunya
(CECAT) aixecava la prohibició i comunicava que estava permès el desplaçament
als horts on es recollien aliments per a l’autoabastiment. Una petita victòria
que tant particulars com organitzacions implicades han celebrat, malgrat ser
ambigua i suscitar molts dubtes, sobretot pel que fa a les activitats que s’hi
poden realitzar. Aprofitant el gir a Catalunya, en alguns altres territoris on
també s’ha restringit l’accés als horts –les Illes, l’Aragó, el País Basc o el
País Valencià–, les entitats ecologistes, de defensa de la pagesia i per la
sobirania alimentària han iniciat campanyes similars.
Més enllà de
l’autoabastiment
La gestió de
la situació ha estat diversa. Les restriccions s’han interpretat segons la
realitat i la capacitat de resposta de cada territori i cada projecte: mentre
en alguns s’han elaborat recomanacions que permeten a les persones usuàries
accedir als horts de manera segura, seguint les normes d’higiene i
distanciament corresponents, d’altres han preferit tancar-los i mantenir la
prohibició.
A l’Hort de la Sínia, finca agroecològica
i centre d’educació ambiental situada a les hortes de Tamarit, Joan Vives,
responsable del projecte, explica que primer varen prendre “mesures més
dràstiques” i després han començat a recomanar que s’hi anés “de manera
individual i organitzada” i han precintat els espais comuns. En la mateixa
línia, algunes entitats com CERAI i L’Animeta, juntament amb altres del
País Valencià, APAEMA a
les Illes i L’Ortiga a Catalunya, estan
elaborant documents de suport i guies de bones pràctiques per garantir l’accés
als horts. El repartiment dels excedents, la compra o l’elaboració conjunta de
planter o la realització de píndoles formatives en xarxa són algunes de les
moltes propostes.
El fet que
l’hort no és només una font d’alimentació, és un altre dels aspectes que
destaquen les entitats que han presentat el manifest a Catalunya, que defensen
l’accés a horts comunitaris i socials no només per la importància que tenen en
l’abastiment de producte, sinó també pels beneficis que comporta a les persones
usuàries. “Hi ha famílies que depenen molt de la collita que treuen dels horts,
i ara encara més, quan ens hem adonat que molta gent s’està quedant a l’atur o
l’han fet fora de la feina i necessita el que produeixen els horts per
alimentar-se.
També hem
vist que l’hort representa un espai de benestar, de contacte amb la terra, una
manera de trencar la solitud del confinament i de fugir de la seva realitat
quotidiana, i això a vegades és potser més important que el producte que en
treuen”, exposen Martín-Aragón i Cruset, de L’Ortiga.
Les entitats
també reivindiquen l’hort com a pràctica habitual al món rural, uns territoris
que sovint es col·loquen a la perifèria de les decisions polítiques.
“Necessitem que s’incloguin els territoris rurals en el disseny de les
polítiques públiques. Representen menys població però són una gran part del
territori i hi ha necessitats diferents, tenim problemes diferents i reptes
diferents que els de la ciutat”, subratlla Sastre.
També a
la Terra Alta i al Matarranya s’han alçat les veus que han aprofitat
la controvèrsia dels horts per visibilitzar el món rural: “Han oblidat que aquí
hi ha horts que alimenten la gent, donen salut i reactiven l’economia local.
Ens diuen que volen frenar el despoblament i no veiem enlloc cap mesura pensada
des de i per al món rural. Inclús tot el contrari, s’ha privilegiat les grans
superfícies i indústries enfront dels petits horts, ramaders i productors”,
denuncia Clémentine Bonneau, membre de l’Ateneu Popular la Pastora, d’Horta de
Sant Joan.
Una peça clau
de la sobirania alimentària
L’accés als
horts i a totes aquelles activitats que s’hi desenvolupen és només una de les
parts de la campanya, però la reivindicació va més enllà. Es tracta de posar
les activitats d’autoconsum com a peça clau en la construcció de la sobirania
alimentària, tant durant la crisi actual de la COVID-19 com després, tenint en
compte que són un valuós baluard del patrimoni i la biodiversitat agrícola
local i una pràctica complementària a la tasca que realitza la pagesia
professional en la producció local. Sastre recorda que a Catalunya “només un
1,6% de la població es dedica a la producció d’aliments” i que, per tant, el
sistema alimentari és “molt dependent d’altres països”. Anar als horts,
conclou, “és una responsabilitat social”.
La situació
actual posa de manifest la fragilitat i vulnerabilitat dels sistemes
alimentaris globalitzats, marcats per dècades de polítiques públiques que han
beneficiat l’agronegoci i l’acaparament de poder per part de grans empreses
agroindustrials i de distribució, arraconant la petita pagesia i
precaritzant-la de manera progressiva. Experts com Rob
Wallace o Gustavo Duch sostenen que l’actual model és un dels causants
de l’actual crisi sanitària. Per tot això, diverses entitats reclamen que es
repensi la manera d’alimentar-se i proposen que es construeixin alternatives
més territorialitzades, amb què es defensi la tasca dels petits productors i
productores, les xarxes de consum local i la sobirania alimentària.
Així doncs,
en aquests moments de canvis, l’hort esdevé un element de cabdal importància
tant per viure el present com per plantejar el futur. Per Anaïs Sastre, cal
generar polítiques “cap a la sobirania alimentària” que “posin al centre les
necessitats i el suport a la pagesia del territori i facin possible l’accés de
tota la població a una alimentació de qualitat, ecològica, nutritiva i
adequada”. Després d’aquesta crisi, espera que romanguin les xarxes que s’han
creat: “Els vincles amb la pagesia, amb els grups de consum, amb el petit
comerç”. Caldrà veure les llavors que se sembren a partir d’aleshores.
No hay comentarios:
Publicar un comentario