ESTAT DE FASCINACIÓ
Hi ha dues
accions a les quals em recorre l’ànima quan la terrenalitat l’amenaça de
ressecar-la. Dues activitats que podria fer perfectament dins una cel·la —no
demanen altre contenidor que l’habitació infinita de jo per dins—, però que el
segle XXI a Barcelona em fa fer-les des de llocs menys ascètics, com ara una
cafeteria o el sofà de casa.
Ho noto, que l’ànima se’m marceix, quan, malgrat el Prozac, ho trobo tot trist. Una núvia amb tatuatges, un bebè amb diadema, una caixa d’allò que en diuen plátanos machos. Ploraria profundament sobre aquestes tres imatges perquè, d’alguna manera, premen el botó d’obertura de les comportes d’una tristesa intractable que sentia quan tot em feia ràbia i no suportava a ningú.









