NI LLEIS PER MANTENIR LES DESIGUALTATS,
NI JUDICIS QUE PERPETUÏN L'OPRESSIÓ.
PER UNA ALTRA MANERA D'AVALUAR-NOS, RECONSTRUÏM L'ÉSSER COMUNITARI
Comunicat d’Enric Duran
Aquest article també
està disponible en: Castellà
La nostra societat sembla no concebre poder viure d’una altra manera
que no sigui sota el règim de la llei. Amb una educació que des de la infantesa
ens mata l’esperit de rebel·lió i ens condueix cap a una obediència cega a
l’autoritat, perdem tota iniciativa i costum de raonar. Fa segles que els
governants insisteixen: respecte a la llei, obediència a l’autoritat. La
majoria dels pares i de les mares eduquen els seus fills amb aquest sentiment i
l’escola l’enforteix, tot convertint la llei en culte i en conductes exemplars
a aquelles que la protegeixen contra els rebels.
Però de quina llei estem parlant? Sabem que el sistema legal dels estats occidentals és fill del dret
romà. És a dir, és fill d’un sistema legislatiu que es va construir en una
època coneguda per les barbaritats imperialistes i militars, una era en què
l’esclavisme i la pena de mort eren tan quotidianes com el sol i la lluna. Un
imperi romà que va colonitzar la península Ibèrica i amb aquesta els seus
habitants originaris. Des de llavors, hem passat per tot tipus de règims
autoritaris, segles i segles de barbàrie i perversió han estat acompanyats del
sotmetiment al dret romà. Així, hem arribat fins a la mal anomenada democràcia,
que regeix en l’actualitat, sense que mai no hi hagi hagut un trencament amb
l’ordenament jurídic romà.
Ens hem de remuntar mil anys enrere per comprendre la forta acceptació
i interiorització generalitzada d’expressions com «obediència a la llei». Quan
comencem a tenir coneixement sobre les atrocitats que havien comès en èpoques
passades els nobles amb els homes i dones del poble, podem entendre que aquells
que mai no havien obtingut justícia vivien com un triomf veure
reconeguts, si més no en teoria, alguns dels seus drets personals, que els
permetien salvar-se de l’arbitrarietat del senyors.









