PETIT.
INGRÀVID. LLIURE
Sempre
dic als meus estudiants que hi ha moments al cinema on has d’allunyar
la càmera.
Si vols controlar el nivell dramàtic i no passar-te del to general
de l’escena, el millor és situar la càmera uns metres més lluny
dels personatges i obrir pla. El pla general ens serveix per fer més
gran la mirada, contextualitzar l’escena i relaxar l’espectador.
És el que intento avui, una mica per salut mental.
He
allunyat la càmera. Molt. Tant que m’imagino que soc a milers de
kilòmetres de la Terra, al mig de l’espai, en el no-res… No hi
ha gravetat. Floto a la deriva. És un somni. Ho sé. Però la meva
ment m’allunya d’aquest món durant el temps que trigui en
escriure aquest text.
Mireu
la fotografia. És molt bella. De fet, el que surt a la foto és
gairebé tot. És el món.
El nostre món. Observo la fotografia i penso en tot el que ha
succeït a dins. Descobriments,
invents, guerres, imperis que han caigut, drets que s’han aconseguit
amb molt d’esforç.
Aquí
han viscut Sòcrates, Aristòtil, Hegel, Kant… Han escrit les
pàgines més belles William Shakespeare, Virginia Woolf, Sylvia
Plath, Lorca… Michelangelo es va passar quatre anys a dalt d’una
bastida per pintar el sostre de la Capella Sixtina i Van Gogh va
morir creient que no era un pintor genial. El bo de Beethoven va
escriure la Novena Simfonia quan ja estava totalment sord.