10/7/23

Un cop feta la visió del capitalisme, hem de fer la visió del què l’hauria de substituir

 CAPITALISME CANÍBAL: ESTEM VENUTS?        

Introducció del llibre 'Capitalisme caníbal' (Tigre de Paper), on la filòsofa nord-americana, Nancy Fraser, reflexiona sobre com el nostre sistema devora la democràcia, les cures i el planeta

Els lectors d’aquest llibre no necessiten que els digui que tenim problemes. Ja n’estan al cas, i de fet s’esglaien davant dels efectes d’un garbuix d’amenaces que s’acosten i de sofriments reals: deutes aclaparadors, feina precària i mitjans de vida en perill; serveis minvants, infraestructures que s’enfonsen i fronteres més dures; violència racial, pandèmies mortals i fenòmens meteorològics extrems. 

I per damunt de tot això, disfuncions polítiques que bloquegen la nostra capacitat d’imaginar i implementar solucions. Res d’això és novetat, ni cal insistir-hi aquí. El que sí que fa aquest llibre és capbussar-se profundament a la font de totes aquestes coses horribles. Diagnostica què fa créixer la malaltia i posa nom al culpable. 

Capitalisme caníbal és el terme que faig servir per al sistema social que ens ha portat fins a aquest punt. Per veure per què el terme és adequat, fixem-nos en les dues “ces” que el formen.

Canibalisme té diversos significats. El més conegut, i també el més concret, és el consum ritual de carn humana per part d’un ésser humà. El terme, carregat d’una llarga història racista, es va aplicar amb lògica inversa als africans negres que van ser objecte de la depredació euroimperial. Per tant, hi ha una certa satisfacció en el fet de girar la truita i invocar-lo aquí com a descriptor de la classe capitalista: un grup que, com es veurà en aquest llibre, s’alimenta de tots els altres. Però el terme també té un significat més abstracte, que captura una veritat més profunda sobre la nostra societat. El verb canibalitzar significa privar un equipament o una empresa d’un element essencial per al seu funcionament amb la finalitat de crear-ne o sostenir-ne un altre. Això, com veurem, és una aproximació prou adequada de la relació de l’economia capitalista amb els espais no econòmics del sistema: amb les famílies i les comunitats, amb els hàbitats i els ecosistemes, amb les capacitats de l’estat i els poders públics dels quals l’economia capitalista consumeix la substància per afartar-se.

També hi ha un significat especialitzat en astronomia: es diu que un cos celeste en canibalitza un altre quan incorpora massa del segon per mitjà de l’atracció gravitatòria. Això, com explicaré aquí, també és una bona manera de descriure el procés pel qual el capital atrau a la seva òrbita la riquesa natural i social de zones perifèriques del sistema mundial. Hi ha finalment, l’uròbor, la serp que s’autocanibalitza menjant-se la cua, representada a la coberta del llibre de la primera edició anglesa. És una imatge adequada, com també veurem, per a un sistema que està programat per devorar les bases socials, polítiques i naturals de la seva pròpia existència, que són també les bases de la nostra. Fet i fet, la metàfora del canibalisme ofereix diverses vies prometedores per a una anàlisi de la societat capitalista. Ens convida a veure la societat com un frenesí devorador institucionalitzat, en què nosaltres som el plat principal.

La paraula capitalisme també exigeix un aclariment. Normalment es fa servir per designar un sistema econòmic basat en la propietat privada i l’intercanvi de mercat, el treball assalariat i la producció per obtenir beneficis. Però aquesta definició és massa limitada i oculta la veritable naturalesa del sistema en lloc de revelar-la. El “capitalisme” designa una cosa més grossa: un ordre social que empodera una economia empesa pels beneficis i la porta a depredar els suports extraeconòmics que necessita per funcionar: riquesa expropiada a la natura i als pobles sotmesos; múltiples formes de treball de cures, que subestima de manera crònica o de les quals directament es desentén; béns comuns i poders públics, que el capital necessita i alhora intenta retallar; l’energia i la creativitat de les persones treballadores. Encara que no apareguin als balanços de les empreses, aquestes formes de riquesa són precondicions essencials per als beneficis, i els guanys sí que hi figuren. Com a puntals essencials de l’acumulació, també són elements que formen part de l’ordre capitalista.

En aquest llibre, per tant, “capitalisme” no fa referència a un tipus d’economia, sinó a un tipus de societat: un que autoritza una economia oficialment designada a acumular valor monetitzat per a inversors i propietaris, alhora que devora la riquesa no associada a l’economia de tota la resta. Aquesta societat serveix aquesta riquesa en una safata a les classes corporatives i les convida a atipar-se de les nostres capacitats creatives i de la terra que ens nodreix, sense cap obligació de renovar el que consumeixen o reparar el que fan malbé. Això és una recepta que només porta problemes. Com l’uròbor que es menja la seva pròpia cua, la societat capitalista està empesa a devorar la seva pròpia substància. És una autèntica dinamo d’autodesestabilització que provoca crisis periòdiques alhora que es menja constantment les bases de la nostra existència.

El capitalisme caníbal, per tant, és el sistema al qual devem la crisi actual. Si hem de ser sincers, és un tipus de crisi poc freqüent, en què han convergit múltiples accessos de golafreria. El que tenim al davant, gràcies a dècades de financerització, no és “només” una crisi de desigualtat sense frens i feines precàries amb salaris baixos; ni tampoc “merament” de cures i reproducció social; ni “tan sols” una crisi migratòria i de violència racialitzada. Tampoc no és “simplement” una crisi ecològica en què un planeta que s’escalfa vomita plagues letals, ni “només” una crisi política caracteritzada per infraestructures buidades, militarisme a l’alça i proliferació d’homes forts. Oh, no, és una cosa pitjor: una crisi general del conjunt de l’ordre social en què totes aquestes calamitats convergeixen, s’exacerben mútuament i amenacen d’empassar-se-nos sencers.

Aquest llibre traça un mapa d’aquest enorme garbuix de disfunció i dominació. Amplia la nostra visió del capitalisme per incloure els ingredients extraeconòmics que formen part de la dieta del capital i uneix en un sol marc totes les opressions, les contradiccions i els conflictes de la conjuntura actual. En aquest marc, la injustícia estructural significa explotació de classe, per descomptat, però també dominació de gènere i opressió racial/imperial. Totes dues coses són subproductes d’un ordre social que subordina la reproducció social a la producció de mercaderies i que requereix l’expropiació racialitzada per assegurar una explotació amb beneficis. Així mateix, les contradiccions del sistema, el fan tendir no tan sols a crisis econòmiques, sinó també a crisis de cures, ecològiques i polítiques, totes les quals floreixen avui a esplet, gràcies a la llarga època de fartanera corporativa coneguda per neoliberalisme.

Per acabar, tal com jo l’entenc, el capitalisme caníbal provoca un ampli ventall i una barreja complexa de lluites socials: no tan sols lluites de classe al punt de producció, sinó també enfrontaments pels límits a les articulacions constitutives del sistema. Quan la producció topa amb la reproducció social, el sistema provoca conflictes sobre les cures, tant públiques com privades, remunerades o no. Allà on l’explotació s’encreua amb l’expropiació, fomenta enfrontaments al voltant de la “raça”, les migracions i els imperis. Així mateix, quan l’acumulació xoca amb la seva base natural, el capitalisme caníbal encén conflictes sobre terres i energia, flora i fauna, o el futur del planeta. Finalment, quan els mercats globals i les macroempreses es troben amb els estats nacionals i les institucions de governança transnacional, es produeixen enfrontaments sobre la forma, el control i l’abast del poder públic. Tots aquests aspectes del nostre tràngol actual troben un lloc en una concepció ampliada del capitalisme que és unitària i diferenciada alhora.

Armat amb aquesta concepció, Capitalisme caníbal planteja una pregunta existencial urgent: “Estem venuts?”. Podem trobar alguna manera de desmantellar el sistema social que ens està empenyent a la gola de l’aniquilació? Ens podem unir per afrontar tot el complex de crisis que el sistema ha generat? No “tan sols” l’escalfament global, no “només” la destrucció progressiva de la nostra capacitat col·lectiva d’acció pública, no “merament” l’atac general contra la nostra capacitat de tenir cura els uns dels altres i mantenir vincles socials, no “simplement” la manera com els danys col·laterals recauen desproporcionadament en les poblacions racialitzades, pobres i de classe treballadora, sinó la crisi general en què estan entreteixits tots aquests mals. Podem imaginar un projecte emancipador i contrahegemònic de transformació ecosocial amb un abast i una visió prou amplis per coordinar les lluites de múltiples moviments socials, partits polítics, sindicats i altres col·lectius, un projecte que aspiri a posar fi al caníbal una vegada per sempre? En la conjuntura actual només ens pot ajudar un projecte d’aquestes dimensions.

Una vegada hem ampliat la nostra visió del capitalisme, hem d’ampliar, també, la nostra visió del que l’hauria de substituir. Tant si en diem socialisme com alguna altra cosa, l’alternativa que busquem no pot aspirar a reorganitzar tan sols l’economia del sistema. També ha de reorganitzar la relació d’aquesta amb totes aquelles formes de riquesa que canibalitza actualment. 

El que hem de reinventar, per tant, és la relació de la producció i la reproducció, del poder privat i el públic, de la societat humana i la naturalesa no humana. Encara que això sembli demanar molt, és la nostra millor esperança. Només si pensem a gran escala ens podem dotar d’una mínima oportunitat de vèncer l’impuls imparable del capitalisme caníbal que se’ns vol empassar sencers.

https://www.elcritic.cat/opinio/nancy-fraser/capitalisme-canibal-estem-venuts-169679

 

No hay comentarios: