Això és prou aclaridor per a les preguntes bàsiques existencials?

© UNA CÈL·LULA DE L’UNIVERS

Qui soc? D’on vinc? On vaig?

Les certeses que voldria per a poder fer el meu camí amb convicció, per a trobar sentit a la meva vida, no són al meu abast com no són a l’abast d’una cèl·lula les raons del perquè està ficada en un biosistema en el que interacciona amb d’altres individus de la seva espècie per a produir un resultat específic.

El nivell d’intel·ligència i consciència de la cèl·lula es limita a fer el què sap fer i a reaccionar als estímuls que li arriben seguint uns protocols congènits dins el conjunt al què pertany. Jo em sento com una cèl·lula d’un organisme superior i això explicaria el desconeixement de la raó de la meva existència i que li doni tantes voltes a una cosa que depassa les meves capacitats.

No puc veure el Tot si en soc una Part (i a més infinitesimal). Allò que puc copsar només és el meu entorn més proper: “l’òrgan” on estic ficat per a dur a terme una activitat concreta al servei del conjunt.

Sols puc ser conscient de si faig bé el què em toca per com em ressona a dins meu. Si ho faig malament, sento malestar físic i mental que, de retruc, es transmet al Tot. Per tant el benestar general depèn del què jo faci allà on soc.

Tornant a la realitat actual, amb les opressives condicions imperants, la meva feina, com suposo la dels demés éssers humans, consisteix a captenir-me adequadament en harmonia amb els meus sentiments. Dit en plata: fer allò que em faci sentir bé.

Si el meu tarannà topa amb el d’altres, no passa res. Vol dir que cadascú té una tasca diferent dins l’entramat de la vida. El fet de discrepar del què puguin fer els demés no es res més que el producte de la meva limitada visió general.

Si tots fem el què hem de fer (el què ens fa sentir bé) sense ficar-nos en el què fam o deixen de fer els altres, la vida esdevindrà harmònica i equilibrada, proporcionant a cadascú allò que necessita.

Això és prou aclaridor per a les preguntes bàsiques existencials? Ens podem agafar en aquest paradigma per a comportar-nos com una peça en l’engranatge general?

Tots formem part d’un mateix “cos” i tots som indispensables en el lloc on siguem. Només cal ser-ne conscients i aplicar la nostra saviesa en tot allò que fem sense distreure’ns amb la tasca que li correspon fer a un altre.

Els diferents tarannàs, les diferents actituds i formes de ser són la riquesa de la vida tal com ho podem veure a la natura amb tota la seva diversificadíssima varietat d’espècies i paisatges tot i formar un conglomerat harmònic.

Acabo amb el meu propi raonament: Soc el què soc i estic al lloc que em pertoca per a fer una tasca que només jo puc fer i que només jo sé fer i per tant és la meva obligació fer-la si vull contribuir al benestar general.  

Si tens altres opinions, comparteix-les per a intentar entre tots treure l’entrellat de la qüestió.

AIXÍ VA PARLAR ZARATHUSTRA

___________________________________________________

Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com

6 de juny del 2020