La justícia és com una serp
Joan Palomés.
El Triangle - 16/12/2010
Una sentència pel robatori d'un mòbil i seixanta euros demana dos anys de presó per un noi de 18 anys
Hi ha quelcom d’inquietant en això que anomenem amb solemnitat justícia. I, sobretot, des d’aquest cantó de la riba habitada per la menestralia i altra ciutadania en vies d’empobriment. Llegeixo una sentència per robatori amb intimidació –un mòbil i seixanta euros– que demana dos anys de presó pel "pispa". Els pares del jove –un llatinoamericà de 18 anys– negocien desesperats amb la jutgessa, perquè no entri a la trena. Total: el xaval ha de tornar-se a la terra de on prové per sempre més.
La jurisprudència és plena de matisos i subtileses quan es tracta de la sacrosanta propietat. Les requisitòries són exhaustives i venen de lluny. Del Dret Romà i, després, del Codi Napoleònic. Però la ciència del Dret i el sistema jurídic no s’han adaptat als nous temps. I no em refereixo a l’assignatura pendent de la informàtica, que també, sinó a l’enlluernador i glamurós món –verge, salvatge i inhòspit– dels delictes financers, allà on les lleis són com vaixells a la deriva. Al capdavall, la usura i l’especulació són valors al alça i fonaments de l’arquitectura financera global.
Llegeix en aquest enllaç un article de Joseph Stiglitz, Nobel d’Economia gens sospitós de radical, i que porta un títol força contundent: “O enviem els banquers a la presó, o l’economia no es recuperarà”.
Provoca frisança el tractament massa estès en els grans mitjans de comunicació de percebre la crisi (les crisis) com si d’un desastre natural –una sequera, un terratrèmol…– es tractés. Sense responsables, tret de les forces desfermades de la natura o la ira de Deunostresenyor, posem per cas.
Però la Gran Estafa que va saltar pels aires ara ja fa tres anys –i que encara arrosseguem i paguem amb els escandalosos i bilionaris rescats– té responsables. I molts. I a tot arreu. Fins i tot, responsables innocents –per allò de la molt marcial obediència deguda– com podrien ser els directors de les sucursals bancàries que, pressionats per la superioritat, van encolomar a dojo aquells productes estrella que convenia en tot moment. Aquí, un fons immobiliari; allà, una hipoteca al 120%; ara, un swap; després, un clip… Però si deixem la infanteria i ens endinsem en la selva de l’escalafó –allà on es dissenya l’enginyeria financera- començaríem a percebre responsabilitats doloses, delictives, criminals. De presó.
El sistema financer està corromput de dalt a baix i les lleis, còmplices o impotents, naveguen sense rumb. I si la crisi la paga qui la paga, els grans beneficiaris, les fortunes que s’han enriquit ad nauseam en aquests anys de sequera, sempre discrets, atien el foc del ressentiment menestral estiuejant en els paradisos fiscals –ells i els seus calés–, lluny del populatxo, envejós, ja se sap, dels patricis i dels triomfadors i enemic de les lleis i de l’ordre.
Ja ho deia monsenyor Óscar Arnulfo Romero:
“La justícia és com la serp: només mossega als descalços”.
Però la Gran Estafa que va saltar pels aires ara ja fa tres anys –i que encara arrosseguem i paguem amb els escandalosos i bilionaris rescats– té responsables. I molts. I a tot arreu. Fins i tot, responsables innocents –per allò de la molt marcial obediència deguda– com podrien ser els directors de les sucursals bancàries que, pressionats per la superioritat, van encolomar a dojo aquells productes estrella que convenia en tot moment. Aquí, un fons immobiliari; allà, una hipoteca al 120%; ara, un swap; després, un clip… Però si deixem la infanteria i ens endinsem en la selva de l’escalafó –allà on es dissenya l’enginyeria financera- començaríem a percebre responsabilitats doloses, delictives, criminals. De presó.
El sistema financer està corromput de dalt a baix i les lleis, còmplices o impotents, naveguen sense rumb. I si la crisi la paga qui la paga, els grans beneficiaris, les fortunes que s’han enriquit ad nauseam en aquests anys de sequera, sempre discrets, atien el foc del ressentiment menestral estiuejant en els paradisos fiscals –ells i els seus calés–, lluny del populatxo, envejós, ja se sap, dels patricis i dels triomfadors i enemic de les lleis i de l’ordre.
Ja ho deia monsenyor Óscar Arnulfo Romero:
“La justícia és com la serp: només mossega als descalços”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario