DESINTOXICAR-SE DEL CREIXEMENT

10 Punts
per a desintoxicar-se
del creixement i
reconnectar-se a la vida

El decreixement, més que una teoria nova, és un nom impactant per alertar de la necessitat d'un canvi.

La informació que utilitza és coneguda des de fa temps, el que aporta, és una visió de conjunt, un espai de confluència, com una conca hidrogràfica extensa que recull idees i pràctiques "alternatives".
El decreixement reuneix coneixements i perspectives que són el llegat de moviments socials i tradicions culturals, espirituals i religiosos diversos: el moviment de les dones i, en general, els moviments d'emancipació, els moviments per la pau, els drets civils, la no-violencia , el moviment ecologista, que treballa per la protecció i recuperació de la diversitat biològica i sociocultural, però també d'una visió integrada de la realitat i de la vida, els moviments "alterglobalitzadors", que s'oposen a l'exportació a nivell mundial d'una estructura de domini, que és alhora econòmica, tecnològica i mental, on la jerarquia, el control i la competició imposen la seva lògica damunt de qualsevol altra; aquestes veus proposen un camí alternatiu per compartir el mosaic de diversitats i fer una xarxa que abasti el món, basada en l'equitat dels intercanvis i en la capacitat de cooperació davant els reptes enormes als quals les societats humanes han de fer front en les properes dècades.

Així, d'una banda, es planteja la necessitat de sortir d'un conjunt d'addiccions que generen "deutes", i per una altra, es proposa restablir una sèrie de connexions i arrelaments, avui en perill, per tornar a alimentar la vida. Entre aquestes polaritats, s'obre un camí d'experimentació i síntesi creativa entre el vell i el nou, les tradicions i les innovacions, que no es pot esgotar ni en deu ni en cent o mil punts.

Desintoxicar-se

1. Sortir de l'addicció energètica

Gran part de les societat humanes s'han tornat addictes, des de fa 150 anys, a una injecció elevada i creixent de recursos energètics, especialment d'origen fòssil, principalment el petroli. Aquest és un capital energètic "estalviat" durant milers de milions d'anys de fotosíntesis, que ens hem mig gastat sense demanar permís a les generacions futures, i que seguim utilitzant per construir una societat cada vegada més allunyada de la seva viabilitat ecològica. El canvi climàtic és el símptoma més contundent que mostra el contrasentit d'aquesta cultura de falsa abundància energètica, que genera un deute ecològic que hauran de pagar els nostres fills i néts. S’ha de posar fre a aquest abús, i donar passos decidits, des d'ara i progressivament, cap a un metabolisme social i tecnològic basat en la radiació solar -l'única que rebem de forma gratuïta- i els seus derivats (eòlica , hidràulica, biomasses, marees ...). És necessari promoure formes de generació distribuïda d'energia i polítiques d'estalvi, amb una revisió de totes les pràctiques energívores (transport, agricultura, etc.).

2. Sortir de l'addicció financera

La desregulació de les finances ens ha fet viure els últims quaranta anys en un estat poc menys que al•lucinatori. El miratge dels diners fàcils ens ha fet perdre el món de vista. Molt pocs s'han aprofitat i molts, moltíssims, han sofert les conseqüències. La suma d'abstracció i anonimat ha fet dels diners l'arma de destrucció massiva més devastadora del planeta, per que és més inadvertida. En poques dècades s'ha generat un deute astronòmic, que ha portat el sistema al seu col•lapse i no sabem com i quan es podrà retornar. El poder dels diners mou les palanques del poder sovint en formes ocultes, a través d'operacions delictives que no deixen rastre. L'activitat especulativa no afegeix valor sinó que augmenta preus, i recapta sense esforç les rendes que altres persones han generat amb treball i enginy. És necessari adoptar mesures, com la Taxa Tobin o similars, que facin tributar la circulació dels diners al mercat, per desincentivar les operacions purament especulatives. Cal recuperar els bancs públics, el monopoli de la creació de diners, limitant el mecanisme del multiplicador bancari que facilita l'expansió incontrolada del crèdit. Cal avançar cap a una moneda informativa i cap a un sistema econòmic-transparent.

3. Sortir de l'addicció productivista

L'activitat industrial ha deixat en gran mesura de ser funcional per a satisfer necessitats fonamentals i concretes. L'engranatge productivista respon més aviat a la necessitat d'amortitzar despeses i generar dividends per als accionistes. La carrera cap al creixement sembla ser l'únic camí per alimentar aquest mecanisme insaciable. El circuit producció-consum es va accelerant constantment, gràcies a la cultura de l'usar i tirar i a la política de l'obsolescència programada. D'altra banda, es genera al mateix temps la necessitats d'ingressos proporcionals a la febre consumidora. L'addicció al consum es perllonga en l'addicció al treball, en la dependència del sou, que encara es fa més perversa amb la difusió d'activitats "autònomes", que en realitat es tradueixen en formes de auto-esclavatge encara més alienant. Repensar l'activitat productiva, les seves prioritats, els seus procediments, el cicle de vida dels productes, els criteris de distribució ... són passos indispensables i urgents, igual que ho són el repartiment de les hores de treball, la participació dels treballadors en l'empresa, o unes noves pautes en el consum de manufactures, el seu manteniment, reutilització, reparació i reciclatge.

4. Sortir de l'addicció informativa

L'imaginari ha estat i és l'última frontera d'un projecte de colonització planetària. La publicitat, els mitjans de comunicació, la indústria de l'entreteniment, han jugat un paper fonamental per a decantar les preferències del gran públic cap a la simplificació i superficialitat dels missatges. L'addicció a la "notícia", és a dir, a "pastilles d'informació" de consum ràpid, buides sovint de context i de profunditat temporal (ni antecedents, ni conseqüències) va paral•lela a la pèrdua de capacitat narrativa i sentit crític. Televisió, videojocs, imatges sense connexió que ocupen tot l'espai perceptiu, afavoreixen l’adveniment d'una societat més "fluïda", on es passa de l'individu a la massa sense passatges intermedis. Es generen hàbits de participació fictícia, directament virtuals, sense repercussió, o bé reduïts a l’esquema de la competició bipolar, que banalitza qualsevol motiu, fins i tot seriós, de conflicte. Cal reduir la dosi d'exposició a inputs informatius desconnectats de la vida real de cada persona. Cal afavorir l'exercici del sentit crític davant el que ens ve de fora i que, amb promeses inversemblants, ens manipula. Especialment, cal frenar la omnipresència de la publicitat i trobar formes de reglamentació dels seus missatges.

5. Sortir de l'addicció jeràrquica

Un model de domini es basa en els mites i en la retòrica de la independència, la superioritat i el control. La geopolítica mundial segueix responent a aquesta lògica imperial, més o menys dissimulada, i no a la voluntat de gestionar en comú l'ús dels recursos i la solució dels problemes. Amb tots els mitjans alimenta una espècie d'aspiració col•lectiva a lideratges forts i carismàtics, a "homes de la providència" que ens hagin de salvar dels desastres que justament aquesta ànsia de domini ha generat. I aquí és pertinent parlar d'homes, ja que aquest model té connotacions històricament masculines. La burocratització creixent de les societats i dels seus serveis principals (administració, salut, educació, justícia, representació política ...) visualitza una tendència general a la cessió de les pròpies capacitats i responsabilitats, i a la delegació d'una quota de poder personal. Se sembra la sospita, d'altra banda, que voler participar en la política no sigui civisme sinó el símptoma d'una ambició personal, i ens fan creure que la lluita competitiva és obligada. Tots els racismes -per sexe, condició social, credo religiós o color de pell- neixen d'aquesta cultura de la superioritat, incentivada per la majoria de cultures. Cal sortir d'aquest imaginari, d'aquest model mental "únic" i de les pràctiques que genera en totes les escales, grans i petites.

Reconnectarse

6. Arrelar-se al territori

La relocalització és la primera gran opció per reconnectar-se a una forma de vida possible. Cal invertir la doble tendència d'urbanització accelerada d'una part i despoblament del territori per l'altra. Cal construir una nova síntesi entre activitats primària, secundària i terciària basada en la cura territorial i en un nou equilibri de distribució de la població. El territori ha de tornar a ser la font principal de la riquesa material i també identitària. Reconstruir el mosaic d'usos, aprofitar al màxim l'activitat fotosintètica, redescobrir la biodiversitat local, les rotacions de cultius, les complementarietats múltiples entre activitats diverses ...

7. Retrobar-se amb el propi temps vital

Caldria tenir molt clara la percepció que el temps no és simplement un contenidor anònim i abstracte, sinó també temps viscut, i com a tal emanació de la persona, vinculat a la seva salut i etapes vitals. L'activitat dels individus s'inscriu en aquest marc, per la qual cosa caldria repensar les formes socials de cessió del temps propi per garantir les tasques col•lectives i el sosteniment personal i familiar. Una Renda bàsica universal permet reconèixer un valor intrínsec al fet de ser persona i desvincular una part de la capacitat adquisitiva de l'activitat "assalariada". El temps necessari per a la reproducció i el manteniment de la vida, o la participació en els assumptes col•lectius rebria d'aquesta manera una ajuda concreta per a diusposar-ne. També s'eviterien els mecanismes perversos del mercat laboral, on l'abundància de mà d'obra modifica a la baixa tant la remuneració del treball com les seves garanties.

8. Redescobrir la dimensió comunitària

L'acceleració dels últims 50 anys ha "liquidat" estructures socials i formes de convivència molt antigues. L'ésser humà és un mamífer, pel qual la sociabilitat i la identificació en un grup té valor de supervivència. L'haver substituït els "béns relacionals" amb el consum de béns materials no sempre ha suposat una millora de la nostra existència. El retrobament de la sociabilitat i dels béns que les persones poden intercanviar-se sense fer ús de diners és un pas important en la bona direcció. Una tornada a formes de propietat pública o comunitària del territori (amb un possible usdefruit privat) permetria donar solidesa a experiències de moneda local en benefici de la comunitat, per afavorir intercanvis dins d'un àrea geogràfica concreta. L'àmbit local també és propici per a formes de democràcia més participada, amb un major grau de consens i de corresponsabilitat sobre el futur col•lectiu.

9. Triar la sobrietat

Amb un plantejament més sobri, tots podríem tenir prou per viure amb satisfacció. Tornar a reconèixer les necessitats reals i diferenciar-les de les necessitats falses, és el pas previ per construir un món en el qual podem sentir-nos pròspers sense malgastar recursos ni humiliar a ningú. És necessària una major connexió entre necessitats i consum, tant a l'hora de comprar com, també, de produir. Reorientar les prioritats productives cap a béns i serveis duradors, fàcils d'arreglar, de poc impacte, per mercats el menys allunyats possible, és una altra de les prioritats. Això serà més fàcil de realitzar, si l'empresa es democratitza, amb una major implicació dels treballadors en les decisions de l'empresa, segons una lògica propera a la del cooperativisme.

10. Reprendre al sentit

Persones i comunitats tenen una altra necessitat fonamental: donar un sentit a la pròpia activitat i presència al món. L'autodestrucció col•lectiva no pot ser la resposta que buscàvem. Cal fer espai, redescobrir el silenci, la quietud, l'escolta, per imaginar un món possible on el diàleg, la simplicitat, la bellesa, siguin la base per a un nou equilibri arrelat en la vida.

29.10.2010
Stefano Puddu
Traduït del castellà, veure el text original: http://www.decrecimiento.info/