Com foragitar, com dissoldre l’odi que nia en els cors dels éssers humans? Qualsevol cosa el desplega i espatlla tota la convivència.
On rau la llavor
que l’alimenta? És possible una altra forma de ser? Estem condemnats a patir
aquest malefici sense cap alternativa?
Aquesta ràbia que
cova a dins nostre, està motivada per la pèrdua de quelcom ancestral? Vàrem ser
realment éssers sublims en alguna època daurada?
Amb la raó a la
ma, no hi ha res que tingui sentit. Tot és amarat d’un patiment constant (per a
uns més i per a d’altres menys). Tot és incert, atzarós, incontrolable.
Sempre la insatisfacció instal·lada a dins nostre. Perquè aquest anhel insaciable? Quina ment retorçada ha pogut dissenyar-nos tan vulnerables i impotents?
El súmmum de la perversitat
es fa palès per la presència de la consciència que augmenta ad infinitum el patiment: Ens fa l’efecte
que som capaços de molt més però no ens en sortim!
Hi ha algun
mecanisme alterat en nosaltres que ens coarta provocant la nostra desesperació
que no té altra sortida que la ràbia contra tot i contra tothom.
Un ingredient
responsable podria ser la por que portem instal·lada “de sèrie”?
El domini i el
control personal frenen les emocions desbocades però no poden eliminar-ne la
font que sempre sura per un lloc o altre per esbravar la tensió interna
permanent.
Diuen que estem
manipulats, atiats els uns contra els altres per així tenir-nos controlats,
però per a què calen aquestes mesures? Que potser és allò bíblic de que volíem
ser com els déus?
Si no ens
matxuquessin i cresquéssim lliures, seríem gent ben avinguda, de bon conformar?
Sabríem gaudir del què ens envolta i compartir-ho entre tots?
Només sabem (¿?)
que quan la primera parella d’humans van voler saber més del compte, els van
castigar sotmetent-los al treball físic, al dolor i a la confusió mental.
Per tan la teoria
de la provocació de l’odi ancestral sembla versemblant.
La qüestió és com
deslliurar-nos-en, si es possible. Com trencar aquest encanteri i recuperar
tots els nostres dons per a poder viure en llibertat i feliços.
Hi ha d’haver
alguna drecera cap al nostre potencial interior que ens permeti esborrar del
tot la petja de l’odi amb que ens van contaminar.
S’hauria d’assolir
exercint un comportament amorós: Estima i fes el què vulguis!
Però no ens surt
de manera natural. Sembla que la maldat sempre la tinguem a punt, sempre estem
a la defensiva amb la por dirigint els nostres actes.
Per actuar amb
amor ens cal molt d’esforç, molta perseverança i molt de convenciment perquè sovint
no li veiem la utilitat: La bona fe resulta molts cops menystinguda i
contraproduent.
O sigui que el
desllorigador de l’atzucac demana molta voluntat, fermesa i confiança. Potser
paga la pena d’esmerçar-hi els esforços que calgui si així aconseguim capgirar
el malefici per donar entrada a una convivència saludable per a tothom.
______________________________________
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com
14 abril 2022
No hay comentarios:
Publicar un comentario