UNA SOCIETAT REAL
EN LA QUAL VIURE ÉS CONVIURE
Tenim la realitat
davant dels nassos –i també la sentim dins nostre!–, però això no vol dir que
la coneguem bé. Tot el què nosaltres en sabem es basa en les experiències que
tenim i en el discerniment que n’extraiem, però per molt riques i diverses
siguin les nostres idees i experiències, sempre seran parcials. Tard o d’hora
haurem de renunciar a la pretensió de conèixer del tot la realitat, perquè no
la podem abastar. La realitat sempre ens supera.
La realitat, en si mateixa, no és el que en percebem d’ella. Tampoc és el que reflexionem o imaginem, ni el que n’intuïm. La realitat és molt més gran que tot això. Malgrat que tot el que percebem, sentim i entenem és ben real, la realitat escapa a quedar presa en tot això. No hem de voler atrapar la realitat, hem de deixar que ens sorprengui ella a nosaltres.
Viure i
conviure
Viure és acceptar
la vida. Res més. Bé, és molt més que això, viure és moltes coses més, però en
última instància la vida no és quelcom que nosaltres mateixos, com a individus,
ens hàgim atorgat, sinó que més aviat és un estat que ens ha sigut donat. Això
vol dir que pertanyem a la vida molt més que no pas ella a nosaltres.
Conviure no és
res més que viure plegats. En aquest sentit, conviure, com viure, també és acceptar la vida, però és
acceptar la pròpia i la dels altres. Conviure és acceptar la pròpia vida i la
dels altres, repetim-ho, i viure sense conviure és tan poc possible com
conviure sense viure. La vida s’articula gràcies a la interrelació entre éssers
vius, i això vol dir que sense conviure no podríem viure. Viure, per tant, és
acceptar adquirir una perspectiva pròpia, i també acceptar les perspectives de
tots els altres, encara que no sempre siguem capaços d’adquirir-les.
Compartir la
realitat
Si conviure és
compartir la realitat amb els altres, conviure és existir. No podríem existir
sense conviure. Però per conviure de manera harmònica hem de donar un pas més:
hem d’entendre que tots ens estem basant en la nostra interpretació de
realitat, i no pas en la realitat en si mateixa. Més que res, perquè no podem
fer altra cosa, i és que la realitat –la que ens omple i ens envolta– ens transcendeix
tant, de llarg i ampla, que mai estem prou qualificats per aprehendre-la d’una
manera definitivament veraç. Tenim certeses i evidències, però aquestes sempre
són parcials i contingents. Són veritats, però depenen del context en que tenen
lloc, i això vol dir que no són la Veritat amb majúscules. La Realitat és molt
més que tot el que percebem com a real.
No podem dir què
és, la Realitat, perquè no podem saber-ho. Simplement. Només podem dir què
suposem que és, o què creiem que deu ser, o com ens l’imaginem, però tot això
estarà molt allunyat del que és en realitat, i per tant és millor dir-ho amb la
boca petita.
Podem reconèixer
la Realitat, però no podem parlar en nom seu. Podem saber que és, però no podem
saber el què és. Tot i que som un producte seu –i això vol dir que la posem de
manifest i en evidència: demostrem la seva efectivitat–, no podem pas pretendre
ser-la, ni tan sols creure que la coneixem. Ni podem pretendre que sabem com és
ni encara menys que podem dir com ha de ser. La Realitat no depèn pas de
nosaltres.
L’objectivitat
és impossible
A l’hora
d’organitzar-nos com a societat i arribar a viure de la manera més harmònica
possible en les nostres comunitats, no podem basar-nos en la-Realitat-en-si.
Hem d’acceptar que aquesta Realitat és inefable, i que l’objectivitat completa és una capacitat humanament
inassolible.
La societat no
pot organitzar-se de manera objectiva, imparcial, perquè la subjectivitat i la
parcialitat són inherents a tot el que la conforma. Ni podem aprehendre la
realitat d’una manera objectiva ni podem considerar que serem capaços de
relacionar-nos entre nosaltres a través d’aquesta capacitat que no tenim. Per
molt que siguem molts, els humans, no gaudim de tots els punts de vista, no
escoltem totes les consideracions, no atenem a totes les conseqüències. És
impossible que puguem ser objectius. A
Déu al què és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Des de la nostra
perspectiva humana –encara que siguin perspectives col·lectives– no podem
arribar a contemplar el món com si la nostra perspectiva fos divina.
El conegut conte
de l’elefant en la foscor ens il·lustra això que estem exposant. Diu que unes
persones van descobrir un elefant en un indret fosc. No el podien veure. Un
d’ells va topar amb una de les seves potes i va pensar-se que l’animal era com
una gran columna que es movia. Una altra persona va tocar-li la trompa i va
imaginar-se que l’elefant era com una immensa mànega. Un tercer personatge va
palpar-li l’orella i va trobar que semblava un ventall. Qui d’ells tenia raó?
Qui d’ells s’equivocava? Diria que tots i ningú. Tots s’havien fet una idea
parcial de l’elefant, perque tots s’hi havien posat en contacte. El que en
sabien no era vertader ni fals.
Aquest és sempre
el nostre punt de vista: ni vertader ni fals, incomplet.
No som reis
sinó servents
Tot el que forma
part de la realitat és incomplet i fragmentari. Però, paradoxalment, també
participa de la naturalesa inefable de la Realitat, de manera que tot, inclòs
la vida en comunitat, s’ha de regir per aquest principi. Hem dit que la
Realitat ens té a nosaltres però nosaltres no la tenim a ella. Doncs bé, també
la societat ens té a nosaltres però nosaltres no la tenim a ella, i fins i tot
la vida ens té a nosaltres però nosaltres no la tenim a ella. Malgrat que
siguem éssers vius i criatures socials, ni la vida ni la societat no ens
pertanyen. No som el que som, sinó que, el que és, ho és a través nostre. Som
el mitjà a través del qual la vida es manifesta, som la realització a través de
la qual la Realitat es realitza. Som un instrument que l’existència necessita
per fer-se efectiva. Som una conseqüència, i per molt que haguem participat de
la causa que l’ha fet possible, no en som els artífex. Això vol dir que no som
reis sinó servents.
La societat
compta amb múltiples mirades subjectives, totes elles petites, minúscules,
encara que no insignificants. D’acord amb això, per articular una societat harmònica
cal que aquesta aculli totes les perspectives. Totes, perquè totes elles són
reals. Totes, perquè si existeixen mereixen ser tingudes en compte. O potser
ens volem perdre una mirada que, qui sap, potser sap apreciar quelcom que
nosaltres no podem capir?
No som déus
sinó persones
Això no vol dir
que es tracti de consultar sempre a tothom a l’hora de prendre cap decisió. El
que cal, més aviat, és prendre totes les decisions bo i sabent que no seran
definitives, que sempre seran parcials, i que no les podem imposar com si es
tractessin d’una llei divina. Precisament pel fet que no som déus, no podem
pretendre governar-nos com si ho fóssim.
Qualsevol
ordenança, aleshores, per molt constitucional que sigui, és sempre provisional.
Tota mesura tindrà sempre un àmbit limitat. Tot és sempre relatiu a un context,
a una perspectiva. Tota decisió serà sempre parcial i arribarà un moment en que
cal canviar-la.
Si volem viure en
harmonia (cosa que no tinc gaire clara) hem d’acceptar que totes perspectives
dels individus que formen part d’una societat som sempre limitades, sempre
diferents i sempre canviants. Totes les mesures que apliquem han de ser
exercides assumint que són relatives i incompletes. N’hi haurà de més
encertades que d’altres, però no n’hi haurà mai de perfectes.
La gestió de
la pluralitat (amb la mirada posada en la unitat)
El govern d’una
societat (per petita que sigui i per homogènia que sembli) ha de gestionar
la pluralitat de perspectives presents bo i acceptant que totes elles són
parcials i necessàries.
Per molt que
puguem intuir que de realitat només n’hi ha una, perquè en darrera instància
tot hi queda relligat i res pot dissociar-se’n, això no vol dir que la unicitat trepitgi
la pluralitat. Al contrari, si menystenim un fenomen, per molt parcial que
pugui ser, estarem menystenint a la gran realitat que tot ho abasta.
Apreciar la
unitat no implica pas haver de rebutjar la pluralitat. El fet que la realitat sigui
contemplada des d’una immensa diversitat de mirades no trenca pas la unitat
d’aquesta realitat. Entre l’u i el múltiple no hi ha cap mena de contradicció.
El que sí que és
contradictori és confondre el múltiple amb l’u, i creure que amb una (o amb
poques) de les perspectives amb les que es percep la realitat se’n té prou per
conèixer-la, per parlar-ne i per gestionar-la. I no, ningú no pot apropiar-se
de la realitat i ningú (ni tan sols un grup de persones) no pot assumir el
control d’un grup, perquè la posició de l’individu en el si del grup li
impedeix posar-se per sobre seu.
Cap humà no té el
poder de posar-se per sobre de la societat. Ningú no té la facultat
d’imposar-se al conjunt, a no ser que ho faci de manera errònia, com és el cas
de la situació en la que ens trobem.
Si volem ser una
societat real haurem d’aprendre a viure com una comunitat d’iguals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario