TENIM EL QUE NECESSITEM
No necessitem més
del que tenim perquè el que tenim és exactament el que necessitem. Si ja tenim
prou gana, perquè n’hauríem de voler tenir més? I si quan arriba l’hivern tenim
fred, perquè n’hauríem de voler tenir més, de fred? És que potser hi ha algú
que vulgui tenir encara més problemes dels que ja té? O és que potser vol que
encara siguin més greus?
Tots tenim un munt de problemes. Per què, llavors, n’hauríem de voler tenir més? És obvi que desitjar més del que es té és tan absurd com ho és pretendre viure sense haver de tenir problemes, perquè la vida no està feta només d’allò que ens agrada sinó que també en forma part allò que menys ho fa. I sovint el que menys ens agrada és el que més ens convé.
Enlloc de pretendre tenir menys problemes i
menys necessitats, el que hauríem de voler és fer servir aquests problemes i
aquestes necessitats per reconèixer la nostra condició real, la nostra
naturalesa intrínseca, perquè tot el que ens succeeix ens mostra quina és la
nostra raó de ser, i hauríem d’aprofitar-ho. Enlloc de lamentar-nos del nostre
patiment, el que hem de fer és entregar-nos-hi i viure’l com una vivència més.
És obvi que hem
de satisfer les nostres necessitats: som criatures dependents. No estem pas
dient que no ens n’haguem de fer càrrec. Però també és cert que el que
necessitem coincideix amb el que tenim, que tenim el que necessitem i
necessitem el que tenim, i que les nostres necessitats formen part del que
tenim. Tot el que ens passa és exactament el que ens ha de passar, i tot el que
som inclou, en efecte, tot el que ens passa.
No som pas una
cosa diferent al marge de la realitat que vivim. Som el que ens passa, en part,
i si bé és cert que entre les coses que ens passen n’hi ha unes que denoten
necessitat i dependència, això no treu que també denotin idoneïtat: tot el que
ens passa, absolutament tot, incloses les nostres necessitats i els nostres
problemes, és part de la nostra vida, i si volem que aquesta vida nostra sigui
plena, el que hem de fer és acceptar tot el que tenim, incloses aquestes
nostres necessitats i aquests nostres problemes. El primer pas per a
realitzar-se consisteix en aturar-se i observar la realitat que
es realitza a si mateixa. Fins que no siguem capaços d’entendre que tot allò
que té lloc està fent possible el nostre aprenentatge, no començarem a
aprendre.
Hem de viure tot
el que ens toca viure. Hem de passar per tot el que ens ha de passar. Si no
passéssim tràngols, no podríem esdevenir qui som. Tot el nostre patiment és
part del procés que ens fa esdevenir qui som… alhora que ens mostra qui som,
perquè el que vivim ens conforma a la vegada que ens revela quina és la
realitat que ens toca viure. La realitat no és pas una irrealitat que hagi de
fer res per fer-se realitat. Tot en ella és ben real. Tot és, senzillament,
real. Sempre. I del que es tracta és de no deixar mai de banda la realitat, i
d’acceptar que, per ser qui som, ens ha de passar el que ens està passant, ja
que cap altra cosa podria ser més oportuna.
No hay comentarios:
Publicar un comentario