Hem de viure tot el que ens toca viure. Hem de passar per tot el que ens ha de passar

TENIM EL QUE NECESSITEM                     

No necessitem més del que tenim perquè el que tenim és exactament el que necessitem. Si ja tenim prou gana, perquè n’hauríem de voler tenir més? I si quan arriba l’hivern tenim fred, perquè n’hauríem de voler tenir més, de fred? És que potser hi ha algú que vulgui tenir encara més problemes dels que ja té? O és que potser vol que encara siguin més greus?

Tots tenim un munt de problemes. Per què, llavors, n’hauríem de voler tenir més? És obvi que desitjar més del que es té és tan absurd com ho és pretendre viure sense haver de tenir problemes, perquè la vida no està feta només d’allò que ens agrada sinó que també en forma part allò que menys ho fa. I sovint el que menys ens agrada és el que més ens convé.

Si volem ser una societat real haurem d’aprendre a viure com una comunitat d’iguals

UNA SOCIETAT REAL                                     

EN LA QUAL VIURE ÉS CONVIURE

Tenim la realitat davant dels nassos –i també la sentim dins nostre!–, però això no vol dir que la coneguem bé. Tot el què nosaltres en sabem es basa en les experiències que tenim i en el discerniment que n’extraiem, però per molt riques i diverses siguin les nostres idees i experiències, sempre seran parcials. Tard o d’hora haurem de renunciar a la pretensió de conèixer del tot la realitat, perquè no la podem abastar. La realitat sempre ens supera.

La realitat, en si mateixa, no és el que en percebem d’ella. Tampoc és el que reflexionem o imaginem, ni el que n’intuïm. La realitat és molt més gran que tot això. Malgrat que tot el que percebem, sentim i entenem és ben real, la realitat escapa a quedar presa en tot això. No hem de voler atrapar la realitat, hem de deixar que ens sorprengui ella a nosaltres.

Cadascú ha de trobar el seu lloc, moure-s’hi al seu aire i passar-s’ho el millor possible

© LA REALITAT                                         

Hem d’assumir-la tal com se’ns presenta, tal com és?

La situació general és la què és, ens agradi més o ens agradi menys, i al seu davant només hi caben dues postures: acceptar-la o rebutjar-la (i potser també una tercera: passar d’ella).

La qüestió és que molts (inclòs jo mateix) la voldríem canviar, la voldríem d’una altra manera. Si més no, la voldríem més amable i equitativa, més acollidora i estimulant... però és debades.

Les coses són com són, sigui per la maldat dels que disposen del poder material o bé perquè és el que li toca al període destinat a la nostra civilització actual.

Fuimos, lanzados a la existencia con un rol que está más allá de nuestra elección

EL GRAN TRABAJO                                  

Nuestro camino hacia el futuro

Extracto del libro "El Gran Trabajo", de Thomas Berry - Noviembre de 2000. Thomas Berry (1914-2009) fue un sacerdote, historiador, filósofo y autodenominado "geólogo".

En respuesta a la crisis sin precedentes a la que se enfrentan la Tierra y sus habitantes, el padre Berry vio surgir una nueva visión histórica. La describió como la Era Ecozoica, una era en que los seres humanos aprenderán de nuevo a vivir en armonía con la Tierra. 

Esta sensibilidad con la Tierra se plasmó en varios libros: El sueño de la Tierra, El gran trabajo: Nuestro camino hacia el futuro; Reflexiones sobre la Tierra como comunidad sagrada.

Te encamina en el ánimo de adorar cada instante de ser quien eres en esta tu historia

MEMORIAS DE UN CARACOL          

La ternura que arrastra consigo las cicatrices del alma

Una película que desliza su suavidad sobre las heridas del alma, invitándote a soltar las memorias que aprisionan y a danzar con la vida, en su belleza y su crueldad

Memorias de un caracol de Adam Elliot (2024) es una de esas películas que no sólo se ven: se siente cómo desafían algo dentro de ti, como un caracol que deja su rastro húmedo, brillante y viscoso en cada pliegue de tu memoria. 

Una historia que no necesita gritar para rasgar, que habla en susurros y caricias lentas, pero contundentes, arrastrando las emociones más profundas hasta la superficie, ahí, donde se vuelven un duelo acaramelado.

Estiguem al tanto de les petites coses de cada dia, que ens aniran plantejant els reptes

© SORTIR DEL MIG DEL PAS               

Tantes voltes que li donem a “canviar al món” i potser el que caldria és que ens enretiréssim, que sortíssim del mig del pas i deixéssim que les coses fluïssin i s’assentessin per si soles.

Que poca costum tenim (per no dir nul·la) de renunciar a intervenir en tot el què passa o en el què ens agradaria que passés!

Perquè serà que tenim la obsessió de que tot ha de ser “obra nostra” per a que tingui validesa com si la Natura fos cosa d’abans d’ahir?

Que el descontento no resulte en resentimiento es el dilema en este tiempo de malestar

EL MALESTAR DE NUESTRO MODO DE VIDA        

El malestar en la cultura es un ensayo de Sigmund Freud publicado en 1930 en un contexto sombrío marcado por el cruce de los efectos que aún perduraban de la Gran Guerra con los emergentes de la Depresión del 29.

Ese texto, considerado de los más influyentes del siglo XX, tiene que ver con el antagonismo entre las exigencias pulsionales del ser humano y las restricciones impuestas por la cultura. Ese antagonismo termina transformándose en un profundo sentimiento de culpa. El descontento y la insatisfacción serían la consecuencia inevitable de la condición cultural de nuestra especie.

En el momento actual, y llevado a un terreno que trasciende el psicoanálisis y la psicología social, cabría identificar en el malestar que hoy nos asola no tanto un sentimiento de culpa como de ansiedad y frustración ante una cultura que promete lo que no es capaz de colmar, que exige lo que no somos capaces de dar y que, lejos de reprimir, favorece unas pulsiones dionisiacas (en lo que se refiere a los deseos) y fáusticas (en relación con las capacidades) que desatan nuestra hybris (o desmesura).