L’energia que atresorem i cal seguir conreant és la conseqüència dels nostres valors

© LA INTEGRITAT PERSONAL       

El nostre poder està en conrear i perseverar en els valors personals que són la nostra millor eina.

A l’escrit publicat no fa gaire NOSALTRES SOM LA LLAVOR destacava la funció de tots aquells disconformes en la marxa que porta el món, amb aquestes paraules: Nosaltres som la llavor que hem de plantar per a què floreixi si tot s’ensorra. Nosaltres som la llavor d’un món millor!

Hi vull insistir perquè ens fa l’efecte que hem d’assolir una massa crítica que no acabem de veure factible per a poder fer front a les malvestats que ens estan abocant al damunt i per això ens sentim “dèbils” davant d’aquest teòric poder omnipresent i quasi omnipotent.

Creus ser especial, tanmateix ets un de més i per a poder collir, abans has de sembrar

             © AQUEST BUIT A DINTRE TEU             

 Pensar i pensar, voltar i voltar per a res no trobar

Què és el que estàs buscant? Què és allò que et manca?

 

No saps ben bé el què sents, ni saps si vols saber-ho

 Però sents un buit dins teu que molt et neguiteja.

 

Potser et manca estimació, fins i tot passió,

En qualsevol cas anheles amor que et doni escalfor

Gaudir de la vida és una tasca magnífica i enriquidora que justifica la nostra presència

© LA VIDA ÉS UNA AVENTURA EXTRAORDINÀRIA    

Aquest és el gran emblema, el millor eslògan que podem aplicar al magnificent fet de viure, al menys és el què em guia a mi.

Per molt que ho vulguin banalitzar hem de reconèixer que l’existència té una amplitud i pregonesa indiscutible i el què ens cal és entomar-la amb humilitat i agraïment

He trobat un pensament que m’ha agradat perquè el trobo molt adient, desitjable i d’una gran lucidesa:

La Vida no debería ser un viaje hacia la tumba con la intención de llegar a salvo con un cuerpo bonito y bien conservado, sino más bien llegar derrapando de lado entre una nube de humo, completamente desgastado y destrozado, y proclamar en voz alta: Uf, vaya viajecito! - Hunter S. Thompson

Davant d'una amenaça global la decisió de “sol o acompanyat” agafa un caire diferent

© SOLITARIS O EN COMPANYIA?             

Una discussió força sovintejada és la que oposa viure sol o acompanyat. En ambdós casos hi ha inconvenients i avantatges però cal esbossar-ne algunes característiques segons siguin aplicades a situacions diferents.

A la vida, en general, tendim a agrupar-nos seguint afectes i gustos similars i això tant és vàlid per a grups nombrosos com per a la mínima relació com és la d’una parella. D’altra banda hi ha circumstàncies que fan necessari ser un grup determinat (practicar algun esport, treballs que demanin col·laboració, iniciatives col·lectives, etc). De totes maneres es pot triar fer les coses un mateix en solitari (creació, esbarjo, reflexió) o bé compartir-ho amb altres.

Provar d’imaginar l’entorn social que en resultaria i quina seria la nostra participació

© IMAGINANT L’ESDEVENIDOR           

Tenim moltes dades per a intentar fer una predicció realista de l‘esdevenidor i del paper que hi jugarem la majoria dels humans.

En general sembla que ho tenim ben fotut per tots els controls que es volen implantar i per la carestia artificial, dissenyada per a reduir la població tan com es pugui.

La idea de desposseir a tothom de qualsevol propietat, que passaria a ser de lloguer, és una altra qüestió a tenir en compte en el panorama previst.

Per acabar-ho d’adobar hi ha el tema de la “salut” -principal cavall de batalla de la nova societat- amb continuades “vacunacions” i control exhaustiu de la nostra situació mèdica.

Sols els reptes assolits proporcionen gratificació anímica minimitzant les ensopegades

© VIURE SENSE MANUAL D’INSTRUCCIONS

D’entrada sembla lògic que si la vida és una “experiència” no tingui manual d’instruccions. El què passa és que, conforme vas vivint, t’adones de la colla de pífies  que vas acumulant i que et suposen frustracions i decepcions.

Com que no hi ha segona oportunitat vas tirant, procurant aplicar-te millor en la tasca malgrat que les noves situacions siguin diferents i demanin altres actituds.

Vista en perspectiva, la sendera recorreguda no és per a llançar coets precisament. Cert que en cada moment se suposa que has fet el millor que sabies, però els resultats imperfectes van deixant un pòsit decebedor a l’ànima.

Ampliar nuestros horizontes y abandonar la cosmovisión individualista y cortoplacista

EL BUEN ANTEPASADO                                 

Cómo pensar a largo plazo en un mundo cortoplacista

En una era dominada por el cortoplacismo tiránico de las redes sociales, la destrucción de los sistemas ecológicos y la miopía política y económica, ¿es posible cambiar en pos de un pensamiento a largo plazo por el bien común? Esta pregunta pone sobre la mesa el desafío de ser buenos antepasados. Parece necesario -más que nunca- adoptar estrategias que nos permitan formar vías de acción colectiva a largo plazo que revolucionen los terrenos culturales, económicos y políticos.

El libro El buen antepasado, del filósofo Roman Krznaric (Australia, 1971) Capitán Swing (2021), responde a la pregunta que se hace Jonas Salk en su discurso de 1977 de cómo podemos ser buenos antepasados. En su contestación, Krznaric articula una obra crítica, partiendo de un análisis desde visiones de filosofía moral, antropología y politología, que pretende superar las limitaciones de los proyectos parciales y fragmentarios de nuestras sociedades contemporáneas.

Lo preocupante y paradójico es que hemos vendido nuestra intimidad sin precio

VER LIBRO

NO HAY PENSAMIENTO SIN SOSIEGO

La atención no tiene prisa 

Uno de los asuntos más importantes que debe atender la literatura es participar de la conversación pública, contribuir a la dimensión política de la vida y observar las coordenadas de un presente orgánico del que brota un pensamiento que no logra echar raíces en el ahora por lo que tiene de epidérmico y tendencia. Azahara Alonso ha escrito un libro híbrido –en intención y forma–, ‘GOZO’ (Siruela, 2023), que logra la totalidad de lo mencionado arriba. 

Arroja una mirada amplia y audaz sobre nuestra sociedad, sin quedarse en el detalle de la foto ni recurrir al trazo grueso, y lo hace, precisamente, desde la geografía del malestar compartido y colectivo: vidas medidas según los códigos del trabajo que todo lo invade, inercias productivas que dañan subjetividades, un consumo obsceno que ahoga territorios y realidades. Personas desnortadas que no alcanzan el equilibrio ante un pacto roto entre sus vidas y la actividad de lo humano.

Allò produït de manera natural és el més maco pel pòsit de joia que deixa en l’anima

© L’AMISTAT: AQUESTA GRAN MERAVELLA

Un amic fidel és un refugi poderós, qui el troba, ha trobat un tresor. Un amic fidel no té preu i no hi ha mesura per a la seva bellesa. Entre els amics brolla l'afecte, la confiança i la il·lusió per compartir activitats, sentiments, preferències. Hi ha una afinitat en la manera de ser i de pensar, sabem que “comptem” l'un per l'altre recíprocament. Hi ha una forma especial d'estimació basada en el respecte i la llibertat. L'amistat, un tresor!

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

És un tema que, per molt trillat que sembli, no deixa de suposar un misteri. És un sentiment?  Una emoció? Una conveniència?

L’amistat em sembla l’avantsala de l’amor: Poder ser un mateix en tots els aspectes davant d’un altre és un privilegi que només ofereix una autèntica amistat.

La gratificant sensació que produeix parlar de qualsevol cosa i ser escoltat i comprès. La pau que resulta de compartir sentiments, idees, dubtes, pors... en fi poder-se obrir amb sinceritat i tranquil·litat en les dues direccions.

Todos nosotros debemos preguntarnos: ¿Cuál es nuestra verdadera naturaleza?

DECLARACIÓN DE FUJI                       

DESPERTAR LA CHISPA DIVINA EN EL ESPÍRITU DE LA HUMANIDAD

Por una civilización de unidad en la diversidad del planeta Tierra

Se avecina una nueva fase en la evolución de la civilización humana. Con estados de crisis cada vez más profundos que traen malestar a todas las partes del mundo, hay una creciente necesidad de cambio en nuestras formas de pensar y actuar. Ahora tenemos la opción de entrar en una espiral cada vez más peligrosa o abrirnos paso hacia un mundo de dignidad y bienestar para todos.

A lo largo de su historia, la humanidad se ha guiado principalmente por una conciencia material. Por miedo a la escasez, hemos seguido persiguiendo ganancias materiales más allá de lo necesario, quitando a los demás y agotando los recursos naturales de la Tierra. Si nuestras aspiraciones siguen centrándose únicamente en lo que es material y finito, nuestro mundo se enfrentará a una destrucción inevitable.

Perquè ens conformem i rebaixem abans d’indagar més enllà amb convenciment?

© SOM ÉSSERS TRANSCENDENTALS?

Creure en la nostra transcendència, és potser massa petulant o superb? Si més no, alguna cosa hi devem tenir que veure en la marxa de tot, nosaltres inclosos.

No crec que sigui presumptuós suposar que som aquí per quelcom més que fer número. La pena és que ho desconeixem perquè ens ho han amagat, enganyant-nos i tergiversant-ho tot.

Malgrat això, la qüestió és si ens ho creiem o no, perquè llavors viuríem d’una altra manera: més cofois, amb més orgull de ser humans en saber-nos amb una missió o pel fet de formar part d’un projecte més gran en el que som un ingredient necessari i fins i tot decisori.

Això és el l’únic que podem fer si de debò volem respondre al repte que se’ns planteja

© NOSALTRES SOM LA LLAVOR       

Així, tal com sona. Ara en aquests temps de maldat, de destrucció de l’esser humà, d’anorreament generalitzat, és quan arriba la nostra hora.

Tots aquells que siguem conscients del repte d’aquesta època, hem d’estar disposats fins i tot a immolar-nos si cal per a mantenir la dignitat i la llibertat humanes.

De vegades, quasi sempre, les coses canvien perquè hi ha una massa crítica que ho fa possible: Una llavor plantada a temps floreix quan sembla que tot se n’ha anat en orris.

La vida és un flux, un pèndol. No hi ha res que romangui indefinidament.

© TOT EL QUÈ PUJA, BAIXA... O CAU! 

Es pot dir que és una llei física i fins i tot potser una de metafísica. La gravetat o el què sigui que fa baixar tot el què puja, és un condicionant que molts no tenen en compte.

Obnubilats per la seva supèrbia, van augmentant i enlairant la seva ànsia de poder, envoltada de cobdícia i bogeria.

Tot en aquest món, tot, ha anat a parar a terra una hora o altra motivat per la gran causa que governa la vida: Tot el què puja, cau. Tot el què neix, mor. Tot el què s’expandeix es dissipa...

Perquè tot aquest preàmbul?

Viure de manera apassionada no sembla mala idea, més aviat la recepta més adequada

© QUÈ ÉS EL QUE T’IL·LUSIONA… EL QUE T’APASSIONA?

Aquesta és la veritable qüestió que ens cal plantejar-nos: Esbrinar on és la nostra passió, què és el què ens fa il·lusió... En això rau el secret del nostre sentit a la vida.

Fem les coses per rutina, per costum. Els reptes els tenim ben aparcats. I si tot depengués de trobar aquesta motivació?

On trobarem millor energia que en allò que ens fa il·lusió, que ens omple de passió? Fer les coses que ens motiven és la base d’un viure ple i satisfactori. Només ens cal descobrir-ho.

Las células de las plantas, lo difunden todo por todo el cuerpo, incluida la inteligencia

LA INTELIGENCIA VEGETAL              

Nacido en Calabria en 1965, Stefano Mancuso es pionero en el movimiento de la neurobiología vegetal, que trata de entender "cómo las plantas perciben sus circunstancias y responden a la información ambiental de forma integrada". Se le describió en el New Yorker como "el poeta-filósofo del movimiento, decidido a conseguir para las plantas el reconocimiento que merecen". Enseña en la Universidad de Florencia y dirige el Laboratorio de Neurobiología Vegetal..

P: Cuál es el origen de su amor por las plantas?

Stefano Mancuso: Empecé a interesarme por las plantas en la universidad. Una de mis tareas durante el doctorado era entender cómo una raíz que crecía en el suelo era capaz de moverse alrededor de un obstáculo. Mi idea era filmar este movimiento, pero vi algo diferente: la raíz cambiaba de dirección mucho antes de tocar el obstáculo. Era capaz de percibir el obstáculo y encontrar una dirección más conveniente. Ese fue mi primer momento eureka, en el que empecé a imaginar que las plantas eran organismos inteligentes.

El marge de llibertat real que podem arribar a assumir si ens ho proposem és força ampli

© REALMENT VOLEM SER LLIURES?

Potser que primer pensem en el què entenem per llibertat, LLIBERTAT en majúscules, que és quelcom que abasta molt. Per a mi, és no dependre de res ni de ningú, que aviat està dit!

Costa bastant d’arribar a comprendre l’amplitud del seu significat, per això haurem de mirar d’anar-ho fent de manera gradual.

Per exemple en el plantejament “llibertat vs. esclavitud” segur que hi veiem què és la llibertat i el què suposa en línies generals dins dels marcs històrics.

El tràfic de persones negres per a treballs forçats n’és el símbol més trist i conegut del què és contrari a la llibertat. Abans tot era violent i barroer, cosa que ara s’ha sofisticat però continua.

En moments difícils escoltem la veu del cor i mirem de seguir la llum

© TINC UN SOMNI!                                   

Ara fa seixanta anys, en Martin Luther King deia, en la marxa de la llibertat a Washington: “Avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats d'avui i demà, jo encara tinc un somni”

Fent meves aquestes paraules plenes d’il·lusió i confiança... jo també en tinc un somni:

Tinc un somni en el que veig com s’ensorra el castell de cartes de l’opressió que ens aclapara.

Tinc un somni on veig esclatar la bombolla gegantina de les mentides que s’ha anat inflant de manera insostenible i acaba com ha d’acabar.

Tinc un somni on aquest leviatan descontrolat que s’ho vol menjar tot, es desfà i s’esvaeix.

El gaudi és l’aliment per a la nostra ànima i el que ens proporciona el nostre benestar

© GAUDIR DE LA VIDA                                

En un anterior escrit publicat fa un temps (El sentit de la vida) reflexionava sobre el “què” i el “com” del viure i ara hi voldria afegir el “perquè”.

En uns temps prou desolats en tots els aspectes, paga la pena pensar en el perquè vivim i si en traiem el profit que se suposa n’hem de treure.

Davant del panorama actual les “ganes de viure” passen per hores baixes, resultat del desànim i les nefastes expectatives que s’albiren.

Reprodueixo un tros del què vaig publicar a l’escrit que he esmentat al principi:

Allò de pels seus fruits els coneixereu perquè en ambdós costats n’hi ha de tota mena

© LA LLUM I LA FOSCOR                      

Vet aquí la clàssica dicotomia que no passa mai de moda i que és al fons de tot en la Vida.

Sense entrar en terrenys polèmics cal reconèixer que, des del nivell pràctic, la llum és més poderosa que la foscor. Exemple: en un lloc a les fosques encens un llumí i s’esvaeix la foscor.

Per contra, què hi pots fer en un lloc il·luminat per a que es torni fosc? La foscor no és quelcom en si mateixa, es més una situació, el resultat de l’absència de llum.

Per tant aquí ho tenim. La llum té entitat pròpia i la foscor no. A partir d’aquesta premissa ja ens podem endinsar en els efectes ocasionats per cada una d’elles.

Amor i confiança són eines que tots tenim per a dissoldre la maldat i escampar benestar

© LA HUMANITAT ES MEREIX UN VOT DE CONFIANÇA     

VER LIBRO

ES MOLT MILLOR DEL QUÈ ENS VOLEN FER CREURE

Ens han inculcat que som egoistes, dolents… Que la nostra naturalesa ens decanta cap al mal i com que ens ho hem acabat creient, inconscientment actuem així.

En canvi la realitat és que la bondat innata és a dins de cadascú de nosaltres i quan es donen casos extrems és fins i tot quan es posa més de manifest.

En el llibre “La Humanitat, una història d’esperança” hi ha una recopilació de casos que donen fe d’aquesta afirmació.

En ell hi destaca una frase que retrata ben bé el què passa al nostre voltant: “El mal és molt fort, però el bé és més abundant”.

La capacidad de empatizar y ayudar es una característica profunda del ser humano

EXISTE LA COMPASIÓN INNATA   

Somos seres morales y existe una tendencia innata hacia el altruismo

Desde tiempos inmemoriales, la humanidad ha debatido sobre la naturaleza inherente del ser humano: ¿nacemos con un sentido moral innato o es algo que se desarrolla a lo largo del tiempo a través de la educación y las experiencias? ¿Acaso existe una especie de núcleo de bondad, una esencia que trasciende el condicionamiento social, y que busca el bien de los demás? 

Estas ideas se encuentran sobre todo en las religiones –se sugiere, por ejemplo, que el amor es idéntico a la realidad- pero ahora existen algunos indicios, a partir de estudios científicos, de que hay algo de verdad en ellas.

No està de més una sacsejada per evitar quedar abaltits en uns propòsits utòpics

© LA DISSORT DE NO PODER CREURE EN RES       

Quin enyorament d’aquells temps en què tot semblava tan clar, que tenies bons agafadors per sostenir-te, un relat assentat, uns paràmetres vitals definits amb els que feies via i sabies el què t’hi jugaves i com te’n sorties...

Si fas això aniràs al cel, si fas això altre, a l’infern... Podies confessar-te i tot tornava a estar amb ordre.

La història era quelcom diàfan, quasi sòlid i et servia de base per a desenvolupar-te sense angoixes.

Tan el bé com el mal, la bondat o la maldat, tenien encontorns precisos entre els que moure’t... És evident que llavors tot ja era mentida però encara no ens n’havíem adonat.