© DIGUEM NO!
NO ALS CAMPS DE CONCENTRACIÓ!!
En el meu anterior escrit vaig reconèixer que ja havia renunciat a seguir donant testimoni de disconformitat amb les mesures imposades per mor de la comoditat del dia a dia, però no ho puc resistir...
Em
fa sentir tan malament veure com tothom s’ha plegat al “mandat superior” que he
retornat a la lluita i no accepto les imposicions inútils i denigrants: Si no
em volen atendre en un lloc, adéu i cap a un altre -que n’hi ha- on em
serveixin sense haver-me d’emmascarar.
No
hagués pensat mai poder sentir el dolor que m’embarga davant d’aital
anorreament humà. Però no serveix de res que jo em planti i no em sotmeti, si
no tinc ningú més a prop que comparteixi amb mi aquest esperit.
Tan
malament ho faig que no propicio una revolta pacífica que ens retorni la
dignitat? Tan equivocat estic que no senti cap mena de por i sí molta decepció
aliena?
Soc
amant de les sardanes i ahir estava anunciat un aplec a la Catalunya central.
Ja
havia constatat, en la web on l’anunciaven, la rècula d’imposicions i
humiliacions que semblen indispensables perquè “l’autoritat” doni permís perquè
els pobrets humans puguin tornar a gaudir (¿?) dels seus esbarjos.
Però
constatar en directe la deshumanització de persones adultes posades en fila per
a que les “fitxessin” i anant totes elles amb el “morrió” posat, em va fer
tanta pena i ràbia alhora que vaig girar cua i vaig desfer els 150 kilòmetres
cap a casa meva.
Quina
mena de celebració es pot fer en les condicions de “camp de concentració”?
Si
del què es tracta és de gaudir de la vida, com es pot assistir a un espectacle
sense poder respirar ni compartir-lo amb d’altres?
Com
és que no veiem que anar amb el morrió ens perjudica la salut?
Perquè
seguim enganyats, quan la vigència del suposat virus ja ha periclitat?
Hem
de viure indefinidament amb la por al cos?
D’això
que fem en diem viure?
Potser
és que jo demano quelcom massa extraordinari -avui per avui- però tinc clar que
si ho acceptem amb tanta docilitat això no ens ho traurem del damunt i encara
anirà a pitjor: Vaja una vida que ens espera!!
És
penós, és d’una tristor que fa feredat la imatge de la gent amb el morrió i
apartats els uns dels altres, per la “distància de seguretat” (!!!)
És
més ignominiós encara pel fet de que així anem donant carta de normalitat a un
sotmetiment que no desapareixerà si no el fem fora nosaltres.
Som
en una altra dictadura però molt més subtil perquè ens l’apliquem nosaltres
mateixos assenyalant-nos els uns als altres, no pas empesos a “punta de pistola”
Això
no pot seguir així!
Com
va dir en Raimon en temps del dictador: DIGUEM NO!!!
__________________________________________________________
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com
4 de juliol del 2020
No hay comentarios:
Publicar un comentario