La bona vida és alegre i difícil. És un procés. Inclou esforços, assoliments, contratemps

Veure llibre

UNA BONA VIDA                                              

Quina és la clau per tenir una bona vida?

Aquesta és la pregunta que ens preocupa a tots i que contesta l’estudi més gran que s’ha fet mai sobre la felicitat. En aquest llibre original i innovador, els directors del Harvard Study of Adult Development, Robert Waldinger i Marc Schulz, compilen vuitanta anys de recerca en què han tractat de descobrir quins són els factors que fan que una vida sigui feliç i satisfactòria. Més de set-cents homes i les seves famílies van ser observats des d’adolescents fins a vells. Van viure la Segona Guerra Mundial, l’eufòria dels anys seixanta i l’entrada del segle XXI, i també els seus propis èxits i fracassos professionals, riquesa, pobresa, matrimoni i divorci, el naixement dels fills i la mort dels éssers estimats. Què és el que els va fer feliços a cada moment de la seva vida?

Amb un gran rigor científic, històries personals inspiradores i consells pràctics privilegiats, els investigadors ens demostren d’una vegada per totes que la felicitat no és sinònim d’èxits financers i que aconseguir tenir una vida feliç i plena està a les nostres mans: en les relacions personals que construïm cada dia.

L’Estudi Harvard del Desenvolupament Adult ha seguit la vida de dues generacions d’individus de les mateixes famílies durant més de vuitanta anys. Dur a terme un estudi com aquest demana una confiança enorme. Una part d’aquesta confiança prové d’un compromís profund per protegir la confidencialitat dels participants. Hem canviat els noms i els detalls identificadors per protegir la privacitat dels participants. No obstant això, totes les citacions del llibre són textuals o estan basades en entrevistes reals de l’estudi, en cintes d’àudio, observacions i altres dades.

1 - QUÈ FA UNA BONA VIDA?

No hi ha temps, tan breu és la vida, per a disputes, disculpes, rancúnies, retrets. Només hi ha temps per estimar, i només un instant, per dir-ho d’alguna manera, per a això. - Mark Twain

Comencem amb una pregunta: Si haguessis de prendre una decisió vital, ara mateix, per situar-te en el camí de la salut i la felicitat futures, quina seria?

Decidiries estalviar més diners cada mes? Canviar de professió? Decidiries viatjar més? Quina única decisió t’asseguraria millor que, quan arribis al final i miris enrere, sentis que has viscut una bona vida?

En una enquesta del 2007, es va preguntar a mil·lennistes sobre els seus objectius vitals més importants. El 76 per cent va dir que ser ric era el seu objectiu número u. El 50 per cent va dir que un objectiu important era ser famós. Més d’una dècada després, quan els mil·lennistes havien viscut més temps com a adults, se’ls va tornar a fer preguntes semblants en un parell d’enquestes. La fama havia baixat en la llista, però entre els objectius primers hi tornava a haver temes com fer diners, tenir èxit en la carrera professional i no tenir deutes.

Aquests són objectius comuns i pràctics que s’estenen a través de generacions i fronteres. En molts països, des del moment que els infants són prou grans per parlar, se’ls pregunta què volen ser quan siguin grans, és a dir, a quina professió es volen dedicar. Quan els adults coneixen persones noves, una de les primeres preguntes que fan és «A què et dediques?». L’èxit en la vida es mesura sovint pel càrrec, el sou i el reconeixement d’algun assoliment, malgrat que la majoria de nosaltres entén que aquestes coses per si soles no constitueixen necessàriament una vida feliç. Els que aconsegueixen ratllar algunes de les caselles desitjades o fins i tot totes es troben a l’altra banda sentint si fa no fa el mateix que abans.

Mentrestant, ens bombardegen tot el dia amb missatges sobre el que ens farà feliços, sobre el que hauríem de voler a la nostra vida, sobre qui ho fa «bé» a la vida. Els anuncis ens diuen que menjar aquesta marca de iogurt ens farà més sans, comprar aquell mòbil intel·ligent aportarà una alegria nova a la nostra vida, i posar-nos una crema facial especial ens mantindrà joves per sempre.

Hi ha altres missatges menys explícits, teixits en la tela de la vida diària. Si un amic es compra un cotxe nou, ens podem plantejar si un cotxe més nou millorarà la nostra vida. Quan ens anem desplaçant per les publicacions de les xarxes socials i només veiem fotos de festes fantàstiques i platges de sorra, ens podem plantejar si a la nostra vida li falten festes, si li falten platges. En les amistats ocasionals, a la feina, i sobretot a les xarxes socials, tendim a mostrar versions idealitzades de nosaltres mateixos. Presentem la nostra cara neutra, i la comparació entre el que veiem l’un de l’altre i com ens sentim amb nosaltres mateixos ens deixa la sensació que ens estem perdent alguna cosa. Hi ha una vella dita que fa: «Sempre estem comparant el nostre interior amb l’exterior dels altres».

Amb el temps desenvolupem la sensació subtil, però difícil de treure’s de sobre, que la nostra vida és aquí, ara, i les coses que necessitem per a una bona vida són allà, o en el futur. Sempre fora del nostre abast.

Si mires la vida a través d’aquesta lent, és fàcil creure que una bona vida no existeix realment, o que només és possible per als altres. Al capdavall, la nostra pròpia vida rarament s’ajusta a la imatge que ens hem creat al cap de com hauria de ser una bona vida. La nostra vida sempre és massa desordenada, massa complicada per ser bona.

Alerta d’espòiler: La bona vida és una vida complicada. Per a tothom.

La bona vida és alegre... i difícil. Plena d’amor, però també de dolor. I no passa mai estrictament; la vida més aviat es desplega, amb el temps. És un procés. Inclou confusió, calma, lleugeresa, càrregues, esforços, assoliments, contratemps, salts endavant i caigudes terribles. I, no cal dir-ho, la bona vida sempre acaba en la mort.

Un discurs promocional per animar qualsevol, sí.

Però parlem sense embuts. La vida, fins i tot quan és bona, no és fàcil. Senzillament no hi ha manera de fer perfecta la vida, i si n’hi hagués, no seria bona.

Perquè una vida plena —una bona vida— es forja precisament amb les coses que la fan difícil.

Aquest llibre es construeix amb uns fonaments de recerca científica. Al centre hi ha l’Estudi Harvard del Desenvolupament Adult, un projecte científic extraordinari que es va iniciar el 1938 i, contra tot pronòstic, avui continua endavant amb força. En Bob és el quart director de l’Estudi i en Marc és el seu director associat. L’Estudi, que és radical per a la seva època, es va proposar entendre la salut humana investigant no el que feia emmalaltir les persones, sinó el que les feia créixer amb salut. Ha documentat l’experiència de la vida dels seus participants més o menys mentre passava, des dels problemes de la infantesa als primers amors, i fins als dies finals. Com les vides dels seus participants, el camí de l’Estudi Harvard ha estat llarg i tortuós en si mateix, i ha evolucionat en els mètodes al llarg de les dècades i s’ha expandit fins a incloure tres generacions i més de 1.300 dels descendents dels 724 participants originals. Avui continua evolucionant i expandint-se, i és l’estudi més llarg sobre la vida humana que s’ha fet mai.

Però cap estudi, per molt complex que sigui, és suficient per permetre fer grans afirmacions sobre la vida humana. Per tant, si bé aquest llibre es basa en els fonaments de l’Estudi Harvard, també recolza en centenars d’altres estudis científics que involucren molts milers de persones d’arreu del món. El llibre també s’entrellaça amb la saviesa del passat recent i antic, i assumeix idees que reflecteixen i enriqueixen el coneixement científic modern de l’experiència humana. És un llibre que tracta sobretot del poder de les relacions, i està molt influït, com ha de ser, per la llarga i fructífera amistat entre els autors.

Però el llibre no existiria sense els éssers humans que van prendre part en la recerca de l’Estudi Harvard, la sinceritat i la generositat dels quals va fer possible aquest improbable estudi.

Persones com la Rosa i en Henry.

«Quina és la teva por més gran?».

La Rosa va llegir la pregunta en veu alta i a continuació va mirar en Henry, el seu marit, per sobre la taula de la cuina. La Rosa i en Henry ja tenen més de setanta anys, han viscut en aquesta casa i han segut en aquesta mateixa taula la majoria dels matins des de fa més de cinquanta anys. Entre ells hi ha una tetera, un paquet de galetes Oreo obert i una gravadora de veu. En un racó de l’habitació, hi ha una càmera de vídeo. Al costat de la càmera de vídeo hi ha una jove investigadora de Harvard que es diu Charlotte, que observa i pren notes en silenci.

«Déu-n’hi-do, quina pregunta», va dir la Rosa.

«La meva por més gran», va dir en Henry a la Charlotte. «O la nostra por més gran?».

La Rosa i en Henry no es consideraven subjectes especialment interessants per a un estudi. Tots dos havien estat pobres de petits, es van casar amb poc més de vint anys i van criar cinc fills junts. Van viure la Gran Depressió i unes quantes èpoques difícils, això és indiscutible, però si fa no fa com tantes altres persones que coneixien. Per això no van entendre mai per què els investigadors de Harvard hi estaven interessats, i encara menys per què hi continuaven estant interessats, encara trucaven, encara enviaven qüestionaris i, de tant en tant, encara travessaven el país per anar-los a veure.

En Henry només tenia 14 anys i vivia al West End de Boston, en una finca sense aigua corrent, quan els investigadors de l’Estudi van trucar a la porta de la seva família i van demanar als seus perplexos pares si podien documentar la seva vida. L’Estudi estava en ple apogeu quan es va casar amb la Rosa l’agost del 1954 —consta que quan ella va dir que sí a la declaració, en Henry no es podia creure que tingués tanta sort—, i ara era l’octubre del 2004, dos mesos després del seu cinquantè aniversari de boda. A la Rosa li havien demanat que participés més directament en l’Estudi el 2002. «Ja era hora», va dir. Harvard havia seguit en Henry any rere any des del 1941. La Rosa deia sovint que creia que era estrany que encara acceptés de participar-hi ara que era vell, perquè en les altres coses era molt discret. Però en Henry deia que se sentia amb el deure de participar-hi i també que havia desenvolupat un gust pel procés perquè li donava una perspectiva de les coses. Així doncs, durant seixanta-tres anys va obrir la seva vida a l’equip de recerca. De fet, els havia explicat tantes coses d’ell mateix i durant tant de temps, que ja no recordava què sabien i què no. Però donava per fet que ho sabien tot, incloent-hi algunes coses que només havia explicat a la Rosa, perquè sempre que li feien una pregunta procurava dir-los la veritat.

I feien moltes preguntes.

«El senyor Keane estava clarament afalagat pel fet que hagués anat a Grand Rapids a entrevistar-los», escriuria la Charlotte a les seves notes, «i això va crear un ambient cordial per a l’entrevista. Em va semblar una persona cooperadora i interessada. Es pensava bé cada pregunta, i sovint callava un moment abans de respondre. Però era afable i em va semblar que era l’estereotip de l’home callat de Michigan».

La Charlotte es va estar dos dies amb els Keane per entrevistar-los i els va fer una enquesta molt llarga amb preguntes sobre la seva salut, la vida de cada un i la vida que feien junts. Com molts dels nostres joves investigadors que s’inicien en una professió, la Charlotte tenia les seves pròpies preguntes sobre el que fa una bona vida i com les decisions que ella prenia actualment afectarien el seu futur. Era possible que alguna perspectiva sobre la seva pròpia vida estigués amagada en la vida dels altres? L’única manera d’esbrinar-ho era fent preguntes i estant molt atenta a totes les persones que entrevistava. Què era important per a aquell individu concret? Què donava sentit als seus dies? Què havia après de l’experiència? De què es penedia? Cada entrevista oferia a la Charlotte noves oportunitats de connectar amb una persona la vida de la qual estava més avançada que la seva, i que procedia de circumstàncies diferents i d’un moment diferent en la història.

Aquell dia entrevistaria en Henry i la Rosa junts, els faria l’enquesta i després els gravaria parlant entre ells de les seves pors més grans. També els entrevistaria per separat en el que anomenem entrevistes annexes. Un cop a Boston, les cintes de vídeo i les transcripcions de les entrevistes s’estudiarien per tal que la manera com en Henry i la Rosa parlaven l’un de l’altre, els seus senyals no verbals i molts altres bocins d’informació es traduïssin en dades sobre el caràcter del seu vincle: unes dades que formarien part dels seus expedients i una petita però important peça d’un conjunt de dades gegant sobre com és realment una vida viscuda.

Quina és la teva por més gran? La Charlotte ja havia documentat les seves respostes individuals a aquesta pregunta en entrevistes separades, però ara era el moment que parlessin de la pregunta entre ells. La conversa va anar així.

«M’agraden les preguntes difícils, en certa manera», va dir la Rosa.

«Molt bé», va dir en Henry. «Tu primera».

La Rosa va callar un moment i aleshores va dir a en Henry que la seva por més gran era patir un problema greu de salut, o tenir un altre accident cerebrovascular. En Henry va estar d’acord que eren possibilitats que feien por. Però va dir que estaven arribant a un punt en què segurament era inevitable que passés alguna d’aquelles coses. Van parlar una bona estona de com afectaria una malaltia greu la vida dels seus fills adults, i la d’ells. Al final la Rosa va reconèixer que el que una persona podia preveure era limitat i que no valia la pena amoïnar-se abans que passés.

«Hi ha alguna pregunta més?», va demanar en Henry a la Charlotte.

«Quina és la teva por més gran, Henry?», va dir la Rosa.

«Esperava que te n’oblidessis i no m’ho preguntessis», va dir en Henry, i van riure. En Henry va servir més te a la Rosa, va agafar una altra Oreo i va estar callat un moment.

«No és difícil de respondre», va dir. «Però no és una cosa que m’agradi pensar, francament».

«Home, han enviat la pobra noia des de Boston, o sigui que val més que contestis».

«És que és desagradable», va dir, amb la veu tremolosa.

«Vinga».

«Que jo no sigui el primer de morir. Que em quedi sol, sense tu».

A la cantonada de Bulfinch Triangle, al West End de Boston, no gaire lluny d’on vivia Henry de petit, el Lockhart Building presideix la sorollosa convergència dels carrers Merrimac i Causeway. Al començament del segle XX aquella tossuda estructura de maó era una fàbrica de mobles i donava feina a homes i dones del barri d’en Henry. Ara acull consultes mèdiques, una pizzeria i una botiga de dònuts.

També és la llar dels investigadors i la documentació de l’Estudi Harvard del Desenvolupament Adult, l’estudi més llarg sobre la vida adulta que s’ha fet mai.

Pràcticament al fons d’un calaix d’un arxivador etiquetat «KA-KE» hi ha els expedients d’en Henry i la Rosa. A dins hi trobem les pàgines esgrogueïdes, esmicolades per les vores, de l’entrevista inicial d’en Henry el 1941. Està escrita a mà, amb la cursiva treballada i fluida de l’entrevistador. Veiem que la seva família era una de les més pobres de Boston, que a l’edat de 14 anys en Henry era considerat un adolescent «estable, ben controlat», amb «una visió lògica del seu futur». Veiem que de jove tenia una relació estreta amb la seva mare, però estava ressentit amb el pare, l’alcoholisme del qual va obligar en Henry a ser el principal proveïdor. En un incident especialment perjudicial quan en Henry tenia poc més de 20 anys, el seu pare va dir a la promesa del seu fill que l’anell de compromís de 300 dòlars que li havia comprat havia privat la família d’uns diners que necessitaven molt. Tement que en Henry no pogués escapar-se mai de la seva família, la seva promesa va trencar el prometatge.

El 1953, en Henry es va alliberar del seu pare quan va trobar una feina a General Motors i va anar a viure a Willow Run, a Michigan. Allà va conèixer la Rosa, una immigrant danesa d’una família de nou fills. Un any després es van casar i tindrien cinc fills. «Molts, però no prou», a parer de la Rosa.

Al llarg de la dècada següent en Henry i la Rosa experimentarien alguns moments difícils. El 1959, en Robert, el seu fill de 5 anys, va contraure poliomielitis, una dificultat que va posar a prova el seu matrimoni i va causar molt de dolor i preocupació a la família. En Henry va començar a General Motors, a la planta de la fàbrica, com a muntador, però va perdre dies de feina per la malaltia d’en Robert, el van degradar i al final el van acomiadar, i es va trobar sense feina amb tres fills per alimentar. Per arribar a final de mes, la Rosa es va posar a treballar a l’Ajuntament de Willow Run, al departament de pagament de nòmines. Si bé al començament la feina era un recurs temporal per mantenir la família, la Rosa va acabar sent molt apreciada pels seus companys de feina i hi va treballar a jornada completa els trenta anys següents. Hi va desenvolupar relacions amb persones que per a ella van arribar a ser com una segona família. Després de ser despatxat, en Henry va canviar de professió tres vegades, i al final va tornar a General Motors el 1963, i va anar ascendint fins a arribar a ser supervisor de planta. Poc després, va tornar a relacionar-se amb el seu pare (que havia aconseguit superar l’addicció a l’alcohol) i el va perdonar.

La Peggy, la filla d’en Henry i la Rosa, que ara té més de cinquanta anys, també participa en l’Estudi. La Peggy no sap què han explicat els seus pares a l’Estudi perquè no volem esbiaixar la informació que dona sobre la vida familiar. Tenir múltiples perspectives sobre el mateix ambient familiar i els mateixos successos ajuda a ampliar i aprofundir les dades de l’Estudi. Quan ens endinsem en l’expedient de la Peggy, veiem que quan era petita creia que els seus pares entenien els seus problemes, i que l’ajudaven a animar-se quan estava trista. En general, considerava els seus pares «molt afectuosos». I en consonància amb els informes d’en Henry i la Rosa sobre el seu matrimoni, la Peggy deia que els seus pares no es van plantejar mai la separació o el divorci.

El 1977, amb cinquanta anys, en Henry puntuava la seva vida així:

Satisfacció amb el matrimoni: EXCEL·LENT.

Estat d’ànim de l’últim any: EXCEL·LENT.

Salut física dels últims dos anys: EXCEL·LENT.

Però no determinem la salut i la felicitat d’en Henry, o la de ningú de l’Estudi, senzillament preguntant-los o preguntant als seus familiars com se senten. Els participants de l’Estudi ens permeten observar el seu benestar a través de moltes lents diferents, que van des de ressonàncies cerebrals fins a anàlisis de sang o cintes de vídeo en què parlen dels seus problemes més íntims. Prenem mostres dels seus cabells per mesurar les hormones de l’estrès, els demanem que descriguin les preocupacions més grans i els objectius crucials en la vida que tenen, i mesurem a quin ritme es calma el seu cor després de desafiar-los amb jocs mentals. Aquesta informació ens proporciona una mesura més profunda i àmplia de com li va a algú la vida.

En Henry era tímid, però es va abocar a les seves relacions més estretes, en particular en la connexió amb la Rosa i els seus fills, i aquestes connexions li van oferir una intensa sensació de seguretat. També va aplicar certs mecanismes potents per afrontar situacions de les quals parlarem en les pròximes pàgines. Basant-se en aquesta combinació de seguretat emocional i afrontament efectiu, en Henry va poder declarar una vegada darrere l’altra que era «feliç» o «molt feliç» fins i tot en les èpoques més dures, i la seva salut i longevitat ho reflecteixen.

El 2009, cinc anys després de la visita de la Charlotte a la casa d’en Henry i la Rosa i al cap de setanta-un anys de la seva primera entrevista amb l’Estudi, la por més gran d’en Henry es va fer realitat: la Rosa va morir. Menys de sis setmanes després, en Henry la va seguir.

Però el llegat familiar continua amb la seva filla, la Peggy. No fa gaire, la vam tenir a les nostres oficines de Boston per a una entrevista. Des dels 29 anys, la Peggy té una relació feliç amb la seva parella, la Susan, i ara, amb 57, afirma que no se sent sola i que té bona salut. És una mestra de primària respectada i una persona activa en la comunitat. Però el camí que va prendre per arribar a aquest moment feliç de la seva vida és dolorós i valent. Més tard hi tornarem. 

.../....