Si es pregunta a la gent què volen de la vida, el què diuen molts és que volen ser feliços

Veure llibre

UNA BONA VIDA (2)                                        

Continuació de Una Bona Vida de la que podeu llegir la primera part aquí

LA INVERSIÓ DE TOTA UNA VIDA

Què tenia la manera d’enfocar la vida d’en Henry i la Rosa que els va permetre prosperar malgrat les dificultats? I què fa que la història d’en Henry i la Rosa, o qualsevol de les històries de l’Estudi Harvard, mereixin que els dediquis temps i atenció?

Quan es vol comprendre què els passa a les persones quan avancen per la vida, és gairebé impossible fer fotos de vides senceres: les decisions que prenen les persones i els camins que segueixen, i com se n’han sortit. La major part del que sabem de la vida humana ho sabem demanant a les persones que recordin el passat, i els records estan plens de forats.

Intenta recordar què vas menjar per sopar dimarts passat, o amb qui vas parlar en aquesta data de l’any passat, i et faràs una idea de quanta part de la nostra vida es perd en el record. Com més temps passa, més detalls oblidem, i la investigació mostra que el fet de recordar un succés pot canviar-ne el nostre record. Ras i curt, com a eina per estudiar esdeveniments passats, la memòria humana és en el millor dels casos imprecisa, i en el pitjor, creativa.

Però i si poguéssim observar vides senceres a mesura que es despleguen en el temps? I si poguéssim estudiar les persones des del moment que eren adolescents fins a la vellesa per veure què importa realment per a la salut i la felicitat d’una persona, i quines inversions han valgut la pena?

Durant vuitanta-quatre anys, l’Estudi Harvard ha seguit els mateixos individus, fent-los milers de preguntes i prenent centenars de mesures per descobrir què és el que realment manté sanes i felices les persones. Amb els anys passats estudiant aquestes vides, un factor crucial destaca per la consistència i el poder dels seus vincles amb la salut física, la salut mental i la longevitat.

En contra del que podria pensar molta gent, no és l’èxit professional, o l’exercici o una dieta saludable. No ens malinterpretis; aquestes coses són importants. Però n’hi ha una altra que demostra tenir contínuament una importància àmplia i duradora. Les bones relacions.

De fet, les bones relacions són prou significatives perquè haguem hagut d’agafar els vuitanta-quatre anys de l’Estudi Harvard i reduir-lo a un únic principi per viure, una inversió vital que té el suport de troballes semblants en una àmplia varietat d’altres estudis, que seria això:

Les bones relacions ens mantenen més sans i més feliços. Punt.

O sigui que si has de prendre una única decisió, aquella sola decisió que garanteixi millor la teva salut i felicitat, la ciència ens diu que la teva decisió hauria de ser cultivar relacions afectuoses. De tota mena. Com et mostrarem, no és una decisió que prenguis una sola vegada, sinó una vegada darrere l’altra, segon rere segon, setmana rere setmana, i any rere any. És una decisió que s’ha demostrat en un estudi darrere l’altre que contribueix a tenir una vida alegre i pròspera. Però no sempre és una decisió fàcil. Com a éssers humans, fins i tot amb les millors intencions, ensopeguem, cometem errors, i les persones que estimem ens fan mal.

El camí cap a una bona vida, al capdavall, no és fàcil, però moure’s amb èxit pels seus revolts és del tot possible. L’Estudi Harvard del Desenvolupament Adult pot indicar com.

UN TRESOR A BOSTON

L’Estudi Harvard del Desenvolupament Adult va començar a Boston quan els Estats Units maldaven per sortir de la Gran Depressió. A mesura que projectes del New Deal com la Seguretat Social i la prestació d’atur guanyaven impuls, va créixer l’interès per entendre quins factors feien prosperar els éssers humans, en oposició a quins factors els feien fracassar. Aquest nou interès va empènyer dos grups separats d’investigadors de Boston a iniciar projectes de recerca seguint de prop dos grups de nois molt diferents.

El primer era un grup de 268 estudiants de segon curs del Harvard College, seleccionats perquè es creia que creixerien per convertir-se en homes sans i ben adaptats. Amb l’esperit d’aquell temps, però molt per davant dels seus contemporanis en la comunitat mèdica, Arlie Bock, el nou professor d’Higiene de Harvard i cap dels Serveis de Salut Estudiantil, es volia apartar d’un enfocament d’investigació sobre el què feia emmalaltir les persones i anar cap a un enfocament del què feia estar sanes les persones. Almenys la meitat dels joves escollits per a l’estudi van poder matricular-se a Harvard gràcies a l’ajuda de beques i fent alguna feina per pagar la seva educació, i alguns procedien de famílies benestants. Alguns podien buscar les seves arrels als Estats Units en els fundadors del país, i el 13 % tenia pares que hi havien emigrat.

El segon era un grup de 465 nois de zones humils de Boston com Henry Keane, seleccionats per una raó diferent: eren nens que havien crescut en algunes de les famílies amb més dificultats en els barris més desfavorits de Boston, però que amb 14 anys havien aconseguit majoritàriament evitar els camins de la delinqüència juvenil que alguns dels seus companys havien seguit. Més del 60 % d’aquests adolescents tenien almenys un progenitor que havia emigrat als Estats Units, la majoria de les regions més pobres de l’Europa Oriental i Occidental i de l’Orient Mitjà o de la Gran Síria i Turquia. Les seves arrels modestes i el seu estatus d’immigrants els marginaven doblement. En Sheldon i l’Eleanor Glueck, advocat i assistenta social respectivament, van iniciar aquest estudi per intentar entendre quins factors de la vida prevenien la delinqüència, i aquests nois havien reeixit en aquest aspecte.

Aquests dos estudis van començar per separat i amb els seus propis objectius, però més endavant es van fusionar, i ara funcionen amb la mateixa denominació.

Quan es van inscriure als seus respectius estudis, tots els participants del cinturó de pobresa i de Harvard van ser entrevistats. Els van fer exploracions mèdiques. Els investigadors van anar a casa seva i van entrevistar els seus pares. I llavors aquests adolescents van créixer, es van convertir en adults que van entrar en tots els viaranys de la vida. Van esdevenir obrers de fàbrica, advocats, manobres i metges. Alguns es van alcoholitzar. Uns quants van desenvolupar esquizofrènia. Alguns van ascendir per l’escala social des de baix fins a dalt de tot, i alguns van fer aquest camí en direcció contrària.

Els fundadors de l’Estudi Harvard se sorprendrien i estarien encantats de veure que avui encara continua, i que genera troballes úniques i importants que ells no es podien imaginar. I, com a actual director (Bob) i director associat (Marc), estem increïblement orgullosos de presentar-te alguns d’aquests descobriments.

UNA LENT QUE POT VEURE A TRAVÉS DEL TEMPS

Els éssers humans estan plens de sorpreses i contradiccions. No sempre som lògics, ni tan sols (o potser especialment) per a nosaltres mateixos. L’Estudi Harvard ens ofereix una eina única i pràctica per veure a través d’una part d’aquest misteri natural humà. Una mica de context científic ràpid ajudarà a comprendre per què.

Els estudis de la salut i el comportament humans tenen generalment dos aspectes: transversal i longitudinal. Els estudis transversals prenen una porció del món en un moment donat i miren a dins, com si tallessis un pastís farcit per veure de què està fet. La majoria dels estudis psicològics i de la salut pertanyen a aquesta categoria perquè són rendibles de fer. Ocupen un temps finit i tenen costos previsibles. Però tenen una limitació fonamental, que a en Bob li agrada il·lustrar amb una vella broma que diu que si depens només d’enquestes transversals, acabaràs concloent que hi ha persones a Miami que han nascut cubans i moren jueus. Ras i curt, els estudis transversals són «instantànies» de vida, i ens poden portar a veure connexions entre dues coses no connectades perquè ometen una variable crucial: el temps.

Els estudis longitudinals, per altra banda, són el que semblen: llargs. Examinen vides a través  del temps. Hi ha dues maneres de fer-los. La primera ja l’hem esmentat, i és la més comuna: demanes a les persones que recordin el passat. Això es coneix com a estudi retrospectiu.

Amb tot, com hem comentat, aquests estudis depenen de la memòria. Mirem en Henry i la Rosa. Durant les seves entrevistes individuals el 2004, la Charlotte els va demanar, per separat, que descrivissin la primera vegada que s’havien vist. La Rosa va explicar com havia relliscat al gel davant de la camioneta d’en Henry, que en Henry l’havia ajudat a aixecar-se i que més tard l’havia vist en un restaurant un dia que havia sortit amb uns amics.

«Va ser divertit i ens vam fer un tip de riure», va dir la Rosa, «perquè ell duia un mitjó de cada color, i vaig pensar “Caram, sí que està fumut, necessita algú com jo!”».

En Henry també recordava que la Rosa havia relliscat pel gel.

«Uns dies després la vaig veure en un cafè», va dir ell, «i em va enxampar mirant-li les cuixes. Però només mirava perquè ella portava unes mitges de dos colors diferents, vermelles i negres».

Aquesta mena de desacord en les parelles és habitual, i segurament a qualsevol que hagi estat en una relació llarga li sona. Doncs bé, cada vegada que tu i la teva parella no us poseu d’acord en algun fet de la vostra vida junts, estàs sent testimoni del fracàs d’un estudi retrospectiu.

L’Estudi Harvard no és retrospectiu, és prospectiu. Als nostres participants se’ls pregunta per la seva vida tal com és, no com era. Com en el cas d’en Henry i la Rosa, a vegades preguntem pel passat per estudiar com funciona la memòria, com es processen els esdeveniments i es recorden en el futur, però en general volem saber sobre el present. En aquest cas, sabem quina versió dels mitjons i les mitges és més correcta, perquè vam fer a en Henry la mateixa pregunta sobre com va conèixer la Rosa l’any que es van casar.

«Portava els mitjons de diferent color i s’hi va fixar», va dir el 1954. «Avui no permetria que passés».

Els estudis prospectius, que s’allarguen tota la vida, són extremament rars. Els participants abandonen, canvien de nom o es muden sense notificar-ho a l’estudi. Els fons s’acaben i els investigadors perden interès. De mitjana, els estudis longitudinals prospectius més reeixits mantenen del 30 al 70 per cent dels participants. Alguns d’aquests estudis només duren uns quants anys. D’una manera o altra, l’Estudi Harvard ha mantingut un 84 % de participació durant vuitanta-quatre anys, i avui dia continua gaudint de bona salut.

MOLTES PREGUNTES. DE DEBÒ. MOLTES

Cada història de vida del nostre estudi longitudinal s’ha bastit sobre la base de la salut i els hàbits del participant: un mapa dels fets físics i els comportaments de la seva vida, al llarg del temps. Per crear una història completa de la seva salut recollim informació periòdica sobre el pes i la quantitat d’exercici, si fuma i beu, els nivells de colesterol, cirurgies, complicacions. Tot el seu historial de salut. També documentem altres fets bàsics, com quina feina fan, quants amics íntims tenen, les seves aficions i activitats d’esbarjo. A un nivell més profund dissenyem preguntes per sondejar la seva experiència subjectiva i els aspectes menys quantificables de la seva vida. 

Els preguntem per l’acontentament amb la feina, la satisfacció marital, els mètodes per resoldre conflictes, l’impacte psicològic de matrimonis i divorcis, naixements i morts. Els preguntem pels records més entranyables dels seus pares i mares, els seus vincles emocionals (o la manca) amb els germans. Els demanem que ens descriguin amb detall els moments més baixos de la seva vida, i que ens diguin a qui trucarien si es despertessin espantats enmig de la nit.

Estudiem les seves creences espirituals i preferències polítiques, si van a missa i participen en activitats de la comunitat, els seus objectius a la vida i l’origen de les seves preocupacions. Molts dels nostres participants van anar a la guerra, i van matar i van veure morir els seus amics; tenim els seus relats de primera mà i les seves reflexions sobre aquestes experiències.

Cada dos anys enviem llargs qüestionaris que inclouen espai per a respostes obertes i personalitzades, cada cinc anys recollim l’historial de salut complet dels seus metges, i cada quinze anys si fa no fa ens veiem cara a cara, posem per cas en un porxo de Florida, o en una cafeteria del nord de Wisconsin. Prenem notes del seu aspecte i comportament, si mantenen contacte ocular, la roba que porten i les condicions en què viuen.

Sabem qui s’ha alcoholitzat i qui s’està recuperant. Sabem qui va votar Reagan, qui va votar Nixon, qui va votar Kennedy. De fet, abans que la Kennedy Library adquirís el seu expedient, sabíem a qui havia votat Kennedy, perquè va ser un dels nostres participants.

Sempre hem preguntat com els anava als seus fills, si en tenien. Ara ho preguntem als mateixos fills —dones i homes baby-boomers— i algun dia esperem preguntar-ho als fills dels fills.

Tenim mostres de sang, d’ADN, tones d’electrocardiogrames, ressonàncies magnètiques i encefalogrames. La ciència, com la cultura, no para d’evolucionar, i mentre que la majoria de les dades del passat de l’Estudi han estat útils, algunes de les variables mesurades amb molt de compte fa temps es van estudiar sobre la base de presumpcions absolutament equivocades.

El 1938, per exemple, la constitució corporal es considerava un indicador important de la intel·ligència i fins i tot de la satisfacció en la vida (els mesomorfs —les constitucions atlètiques— es creia que tenien avantatge en la majoria d’entorns). Es creia que la forma i les protuberàncies del crani apuntaven capacitats de personalitat i mentals. Una de les preguntes inicials era, per raons desconegudes, «Tens pessigolles?», i vam continuar fent la pregunta quaranta anys, per si un cas.

Amb la perspectiva de vuit dècades sabem que aquestes idees són entre vagament esbojarrades i absolutament equivocades. És possible, o fins i tot probable, que algunes de les dades que recollim avui es contemplin amb la mateixa hilaritat o recel d’aquí a vuitanta anys.

La qüestió és que cada estudi és un producte del seu temps i dels éssers humans que el fan. En el cas de l’Estudi Harvard, aquests éssers humans eren majoritàriament blancs, de mitjana edat, educats, heterosexuals i varons. Pels biaixos culturals i la composició pràcticament del tot blanca tant de l’Ajuntament de Boston com del Harvard College el 1938, els fundadors de l’Estudi van adoptar la decisió d’estudiar només altres varons blancs. És una història habitual, que l’Estudi Harvard té pendent de resoldre, encara que treballem per corregir-la. I si bé hi ha troballes que s’apliquen només a un o als dos grups que van iniciar l’Estudi als anys trenta, aquestes troballes restringides no apareixen en aquest llibre.

Afortunadament, ara podem comparar les descobertes de la mostra original de l’Estudi Harvard amb la nostra pròpia mostra més àmplia (que inclou vídues, fills i filles dels nostres participants originals), i també amb estudis que inclouen persones amb més diversitat cultural i d’entorns econòmics, identitat de gènere i ètnies. En les pàgines següents posarem en relleu les descobertes que altres estudis corroboren —que han demostrat ser certes per a les dones, persones de color, per als que s’identifiquen com a LGTBQ+, per a un ampli espectre de grups socioeconòmics mundialment— per a tots nosaltres. La intenció d’aquest llibre és oferir el que hem après de la condició humana, mostrar el que ens diu l’Estudi Harvard sobre l’experiència de ser viu.

En Marc ha fet classes en una universitat femenina durant més de vint-i-cinc anys, i cada any  una nova cohort d’estudiants brillants i entusiastes demanen participar en la seva investigació sobre el benestar i com evoluciona la vida de les persones amb el temps. L’Ananya, de l’Índia, va ser una d’aquestes estudiants. Estava especialment interessada en els vincles entre l’adversitat i el benestar adult. En Marc va parlar a l’Ananya de la riquesa de dades de l’Estudi Harvard sobre centenars de persones al llarg de tota la seva vida adulta. Però eren varons, blancs i nascuts més de set dècades abans que l’Ananya. Ella es preguntava què podia aprendre de la vida de persones tan diferents d’ella, sobretot d’homes blancs vells nascuts feia molt de temps.

En Marc li va proposar que dediqués un cap de setmana a llegir l’expedient d’un sol participant de l’Estudi Harvard i que en tornessin a parlar la setmana següent. L’Ananya va anar a la reunió següent plena d’entusiasme, i abans que en Marc l’hi preguntés va dir que volia fer la seva investigació sobre els homes de l’Estudi Harvard. El que la va convèncer va ser la riquesa de la vida documentada a l’expedient que va llegir. Per molt que els detalls de la vida d’aquell participant fossin tan diferents dels de la seva en tants aspectes —havia crescut en un continent diferent, havia viscut amb la pell blanca en comptes de fosca, s’identificava com a home i no com a dona, no havia anat mai a la universitat—, l’Ananya va veure reflexos d’ella mateixa en les seves experiències psicològiques i en les seves dificultats.

Aquesta és una història que s’ha repetit gairebé cada any; encara més els últims anys a mesura que la psicologia i el món en general han tingut en compte les importants disparitats actuals relacionades amb els orígens ètnics i culturals. El mateix Bob va experimentar un dubte semblant quan li van demanar que fos el nou director de l’Estudi Harvard. Ell també va tenir dubtes sobre la rellevància d’aquelles vides i la validesa d’alguns dels mètodes de recerca. Va dedicar un cap de setmana a llegir alguns expedients i s’hi va enganxar immediatament, com li havia passat a l’Ananya. Com esperem que et passi a tu.

Ha transcorregut un segle sencer des que van néixer els nostres participants de primera generació, però els humans són tan complexos com sempre, i la feina no s’acaba mai. L’Estudi Harvard avança cap a la dècada següent i nosaltres continuem afinant i expandint el nostre recull d’informació amb la idea que cada dada, cada reflexió personal o sentiment del moment crea una imatge més completa de la condició humana i pot ajudar a respondre qüestions en el futur que actualment no podem imaginar. Per descomptat, cap imatge d’una vida humana pot ser completa.

Però esperem que ens acompanyis mentre ens endinsem en algunes de les preguntes més esmunyedisses sobre el desenvolupament humà. Per exemple: per què les relacions semblen ser la clau d’una vida pròspera? Quins factors de la primera infantesa conformen la salut física i mental en la meitat i el final de la vida? Quins factors estan més fortament associats amb una esperança de vida més llarga? O amb unes relacions sanes? En resum:

QUÈ FA UNA BONA VIDA?

Quan es pregunta a la gent què volen de la vida, una cosa que diuen molts és que senzillament volen «ser feliços». Sent sincer, en Bob respondria aquesta pregunta de la mateixa manera. És extremament vaga i alhora ho inclou tot. En Marc segurament s’ho pensaria un moment i després diria «És més que això».

Però què vol dir ser feliç? Com es reflectiria això en la teva vida?

Una manera de tenir algunes respostes a aquesta pregunta podria ser senzillament demanar a les persones què les faria felices, i llavors buscar punts en comú. Però, com demostrarem, una veritat que val més que acceptem és que les persones són un desastre a l’hora de saber què els convé. En parlarem més tard.

Més important que com contestaria la gent a aquesta pregunta són els mites no verbalitzats i interioritzats sobre el que constitueix una vida feliç. N’hi ha molts, però el principal d’aquests mites és la idea que la felicitat és una cosa que s’aconsegueix. Com si fos un premi que es pot emmarcar i penjar a la paret. O com si fos una destinació, i després de superar tots els obstacles del camí, finalment hi arribessis, i t’hi quedessis la resta de la teva vida.

És evident que no funciona així.

Fa més de dos mil anys Aristòtil va fer servir un terme que encara s’utilitza molt en psicologia:  eudemonia. Es refereix a un estat de profund benestar en què una persona sent que la seva vida té un sentit i un propòsit. Es contraposa sovint a hedonia (l’origen de la paraula hedonisme), que es refereix a la felicitat fugaç dels diversos plaers. Per dir-ho d’una altra manera, si la felicitat hedònica és el que vols dir quan dius que t’ho passes bé, aleshores la felicitat eudemònica és el què vols dir quan dius que la vida et va bé. És la sensació que, fora d’aquest moment, independentment de si és molt plaent o desgraciat, la teva vida val alguna cosa, i té valor per a tu. És la mena de benestar que pot perdurar al llarg dels alts i baixos.

No pateixis que no direm «la teva felicitat eudemònica» a tort i a dret. Però sí que podem parlar un moment del que direm i del que significa.

Alguns psicòlegs s’oposen a la paraula felicitat perquè pot significar qualsevol cosa, des d’un plaer temporal fins a una sensació gairebé mística de propòsit eudemònic que de fet pocs assoleixen. Així que, en comptes de felicitat, termes més matisats com benestar, prosperitat i  progrés s’han fet habituals en la bibliografia psicològica popular. En aquest llibre utilitzem aquests termes. A en Marc li agrada especialment referir-se a prosperitat i progrés perquè es refereixen a un estat actiu i constant d’esdevenir, més que a un estat d’ànim. Però de vegades encara fem servir felicitat per la senzilla raó que així és com parlen les persones de la seva vida.

Ningú diu «Com prosperes?». Diem «Ets feliç?». I és com, en converses informals, també parlem de la nostra recerca. Parlem de salut i felicitat, de sentit i propòsit. Però volem dir felicitat eudemònica. I malgrat la incertesa sobre la paraula, quan deixes de pensar en el que vol dir realment, és un terme natural. Quan una parella parla del seu net i diu «Estem molt contents» o quan algú en una teràpia descriu el seu matrimoni com a «infeliç», està clar que la paraula es refereix a una qualitat perdurable de la vida, no a un sentiment passatger.

Aquest és l’esperit amb què utilitzem el terme en aquest llibre.

... /....