La visió de l’home sotmès, desorientat i esmaperdut provoca una gran compassió.

© UNA MIRADA SOBRE L’HOME ACTUAL

Vist des de fora, la situació de l’home actual és ben digna de compassió. Assetjat, ple de dubtes, desnortat i sense cap agafador per a poder reposar una mica dels embats que li venen de tots costats.

En totes les èpoques ha hagut de “buscar-se la vida” de la millor manera que ha sabut (i pogut) però és que avui en dia, mancat de les creences que abans suposàvem un cert confort enfront els misteris i entrebancs de la vida, la tasca es torna inaprehensible donat el desgavell que regna en tots els ordres.

Bé “ell s’ho ha buscat” podria dir algun setciències de pega. La veritat és que, tot i concordar amb la dita de que “no se’t planteja cap problema que no puguis resoldre”, en aquesta època sembla que ens hagin abocat literalment el cubell de les escombraries al damunt.

Estem en un punt en què fem pena, en el bon sentit de l’expressió. Estem del tot espremuts i desposseïts pel que fa a valors i virtuts consuetudinaris de l’ésser humà.

Envoltats d’un permanent allau de distraccions i entreteniments fútils ens van apartant del què és important a la vida i fent-nos oblidar tot allò que ens cal per al nostre esperit i benestar.

No cal cercar responsables, però aquesta lamentable visió de l’home sotmès, desorientat i esmaperdut provoca un sentiment de compassió màxima.

On queda allò de la nostra missió a la vida? Com es pot assistir impertorbable a l’esfondrament de tot allò que dóna sentit a l’home i n’és la seva raó de ser: dignitat, consciència, enteniment, fortalesa, confiança, etc., etc.

Enmig d’aquesta riuada impetuosa que ho deixa tot amarat i dispers, no es tracta de repartir “culpes” sinó d’obrir un parèntesi d’escalf per a donar suport a l’home que s’hi troba perdut i desorientat.

És una veritable catàstrofe, de la que amb més o menys intensitat, tots n’estem afectats i exposats a sortir-ne força malparats.

Que potser ho dramatitzo una mica massa, potser sí. Tot depèn del concepte en què tinguem allò que està en joc: la nostra essència humana.

Vist de fora, devem semblar un banc de peixets arreplegats en una gran xarxa dins de la que ens seguim movent però no en podem sortir a l’espera que ens treguin de l’aigua i llavors sí que ja no caldrà patir per res més...

En fi també pot passar que la “xarxa” s’esqueixi i puguem sortir nedant en totes direccions fins que ens en tornin a llençar al damunt una altra.

No ens cal viure angoixats però tampoc ignorants del què passa al nostre voltant perquè ens hi juguem la nostra idiosincràsia.

Per acabar una nota d’optimisme: Ens podran anorrear en tots els aspectes, però el nostre ésser veritable és intocable i està al marge de totes les vicissituds.

O així m’ho sembla

________________________________________________________________________________

Joan Martí – elcamidelvida@gmail.com – 9 novembre 2023   

ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR

https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html