Els efectes de la violència són els que són i per això va bé estalviar-nos d’emprar-la

© SABEN AQUEL QUE DIU... La violència engendra violència?

Doncs això.

Quan dos es barallen de segur que cadascun d’ells té les seves raons, que no comparteix l’altre, però quan es comença una batussa al cap de cinc minuts ja no se sap qui ha sigut el primer de tirar la pedra. La qüestió és que, una vegada començada, ja no se sap com acabar-la.

Aquest fenomen de la violència tant es dóna a nivell individual com col·lectiu i amb les mateixes conseqüències. Parlem només de la violència explicita sobre la que paga la pena distingir-ne algunes modalitats.

Hi ha la violència bàsica, allò d’acció-reacció. Un t’agredeix i tu t’hi tornes, que pot quedar només en aquest intercanvi de cops.

Hi ha la violència, podríem dir-ne atàvica, que es dóna entre races, religions,etc. i que s’arrossega al llarg dels temps.

Hi ha la violència institucional, diguem-ne legitima, que s’aplica en teoria per a contrarestar desordres o per controlar la delinqüència.  

Consideració apart són les guerres, provocades sempre per interessos politicoeconòmics que tenen com a víctimes propiciatòries els combatents d’ambdós bàndols forçats a prendre-hi part sense que els hi vagi res.

També cal esmentar com una derivada de l’anterior les “manifestacions” violentes instigades per interessos soterrats que s’emparen en algunes reivindicacions legítimes que acaben amb allò dels desordres públics.  

Però la violència per a mi més odiosa es la que es produeix de manera gratuïta per a obtenir unes finalitats predeterminades. Són el que s’anomenen “falses banderes” que consisteix en ocasionar-se un mal en l’àmbit propi per a poder-lo carregar a un enemic que públicament no seria considerat com a tal.

En qualsevol cas la premissa és sempre la mateixa: la violència engendra violència per tan mai és un recurs vàlid per a dirimir res que pretengui ser perdurable.

La tendència humana a la violència podria ser considerada com una reminiscència ancestral de quan ens havíem de defensar de perills externs sempre a l’aguait.

La vida en societat no comporta els antics perills, malgrat que sempre hi ha alguna amenaça que fa estar en tensió, però l’element violent ja no te cabuda en la convivència social.

Si encara hi ha tants casos de violència els podríem interpretar com la reacció ancestral enfront d’unes pors que es generen per tot de causes diverses en el món actual.

Els actes violents no deixen de ser un desfogament per frustracions i ràbia interioritzada, quan es creu que no hi ha cap més via per a expressar-ho però la violència no porta enlloc, tant si es creu “justificada” com si és gratuïta, cas en què es desqualifica per si sola.

De reivindicacions la història n’està plena i cal destacar les que es van aconseguir per la via de la no violència propiciada per éssers clarividents com Gandhi, Mandela, Luther King...

Ens podríem allargar perquè el tema s’ho porta però l’objectiu d’aquestes reflexions només pretén deixar clar que amb violència no s’aconsegueix ni la pau, ni res.

Aquí s’escau recordar allò de que tot el què vulguis aconseguir “dóna-ho”. Per tant si vols pau, siguis pacífic. Si vols aconseguir un dret, practica’l. Si vols respondre a una agressió, mira d’entendre abans el què l’ha motivat per tal d’aclarir-ho.

No és un tema fàcil, però els efectes de la violència són els que són i per això va bé estalviar-nos sempre d’emprar-la.

________________________________________________________________________________

Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 8 novembre 2023      

ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR

https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html