L'edat del Sol, de l'esplendor, de refulgir... però la majoria fa servir per a tot les ulleres

© LA SOLEDAT: L'EDAT DEL SOL

Mirar de cara les coses requereix coratge i determinació. 

Quan ens encarem amb nosaltres mateixos sense les afectacions dels qui ens envolten, ens adonem de les coses amb tota claredat. Les coses són molt simples. La complicació apareix en el moment que volem fer-ne partícips als altres.

Si jo estic content i ho vull fer extensiu a un altre que està trist, aquest em rebutjarà i em farà sentir malament. I al revés, si jo estic trist i algú em vol fer participar de la seva alegria, seré jo qui l'engegarà a dida i el faré empipar.

Què vull dir amb tot això? Doncs que cadascú és un món, és únic amb els seus propis estats d'ànim i les seves creences. I s'ha de respectar i s'ha d'assumir. Ningú pot fer res per ningú. Oh, això no és cert! Doncs sí, mal que ens pesi no podem ajudar a qui no vol ser ajudat per tant tot depèn d'un mateix.

Si jo estic abatut i em vull revifar aniré a llocs on hi hagi animació per participar-hi, però si la depressió em bloqueja ningú podrà fer res per mi. Sempre és una decisió pròpia l'estat d'ànim que volem tenir. Ens passi el que ens passi només nosaltres podem decidir com ens volem sentir.

La soledat però no s'ha valorat en el què val. Quan estem sols, sense cap influència que ens destorbi, és quan afloren les nostres veritables necessitats i desitjos que normalment tenim soterrats sota la capa de les conveniències socials i els prejudicis.

Només quan un està sol li es possible esbrinar clarament el què vol, el què li agrada per damunt de compromisos propis i aliens. A partir de la mal vista soledat podem plantejar-nos decisions que d'altra forma deixaríem oblidades en el nostre interior.

Quantes malalties són producte de desitjos insatisfets, de ressentiments, de no poder fer el què volíem en el seu moment… Per a què un altre estigui content nosaltres ens hem d'aguantar, hem de deixar de fer el què ens agradaria fer: Això és realment el què volem o és al què ens empeny la llei no formulada del "què diran"?

Quan ens plantegem la vida en solitari hem d'assumir la totalitat de les nostres decisions. No hi ha ningú que ens digui el què hem de fer, com ho hem de fer ni quan ho hem de fer… És una sensació de llibertat nova i també aterridora per la manca de pràctica en exercir-la: Ho podem decidir tot… i “ho hem de decidir” tot!

A nivell individual és detecta clarament la inèrcia de les societats a comportar-se com un ramat: Ens queixem de que som dirigits, però quina tranquil·litat que hi hagi algú que es preocupi de pensar per nosaltres! És tant pesat pensar, per què, qui sap quina és la millor opció... i si t'equivoques?

La soledat és l'edat del Sol, l'edat de l'esplendor, l'edat de refulgir. Però la majoria fa servir per a tot les ulleres de sol: la llum es molt amoïnadora! Mirar de cara les coses requereix coratge i determinació. La recompensa però és enorme, a l'alçada de la valentia que demana responsabilitzar-se d'un mateix.

SOTA LA LLUM DEL SOL

--------------------------------------------------------------

Joan Martí - 11.08.2021

elcamidelavida@gmail.com

(Publicat en aquest bloc el 21/5/12)