No hi ha vitamina més potent que l’amor i les seves manifestacions festives.

© ESPURNES DE FELICITAT

Amb mil precaucions i burocràcies (inútils i teatrals) es van fent actes públics: Tots ben asseguts i emmascarats després d’haver passat pels “controls d’admissió”!

Presa de temperatura, rentat de mans, col·locació de mascareta, anotació del DNI, signatura de certificat de no estar en “possessió del covid”... en fi, denigrant, immoral i innecessari. Però bé, ja som “dins del corral” i que comenci l’espectacle!

Els pobres que actuen, sigui tocant, cantant o declamant, aviat demanen auxili als assistents davant el panorama desolador que contemplen: Gent separada uns dels altres, tots emmorriats i quiets com mòmies... no ajuda a crear el clímax mínim per a que flueixin les vibracions entre escenari i pati de butaques.

Parlo per experiència directa i em fa molta pena veure tanta gent que està sotmesa (acovardida o voluntàriament) al ritual de l’aniquilació humana en renunciar a la llibertat i l’alegria, a la salut i al lliure albir, a la comoditat i a les mostres d’amor, a la intel·ligència i a la raó, donant credibilitat a un relat creat per a confondre’ns amb una dedicació i intensitat amoral, fraudulenta i criminal.

Que feliç vaig ser a l’audició de sardanes que va celebrar-se en una vila penedesenca en que se seguia la regla de “tots asseguts” en la que varies anelles es van llançar de forma espontània a gaudir de la dansa tant de temps “prohibida” i fins i tot d’un parell de peces de ball noucentista en el que tres parelles ens vam treure l’espina voltant per tot l’ample de la plaça.

La felicitat i la desinhibició que sentíem era un dur contrast amb tot el públic que ens mirava des de darrera els morrions. No sé que deurien pensar. Pots comptar que hi hauria de tot: des dels que ens maleirien l’ànima per la nostra “irresponsabilitat” fins els que es delien per afegir-se’ns.

La nostra alegria i confiança xocava amb la por i l’angoixa de tants amics i coneguts que emmascarats i esporuguits no deixaven ni que m’hi acostés a saludar-los. La cerimònia estúpida de tocar-se colze amb colze com a salutació fa esgarrifar doncs semblen esguerrats i a més, si fos certa la història del virus, seria tan perjudicial com donar-se la ma o fer-se una abraçada que és del que jo tenia ganes en reveure’ns després de tant de temps d’aïllament.

Però què puc fer per ells realment? D’entrada, respectar el seu sentir. Després confiar en que el meu exemple de gaudir amb alegria els aporti un estímul i no els generi més ansietat i animadversió...

Agraeixo a tots aquells que s’afegiren a “festa de l’alegria i la dignitat”. Que en siguem més cada dia fins assolir un nombre suficient, pot suposar una empenta pels qui encara estan aclaparats per la por que l’ambient general amb l’aparició dels “mil rebrots” fa que s’encongeixin encara més.

Una nova escomesa dels instigadors de l’anorreament mental i emocional dels éssers humans que té tot el caire d’una bestreta del què ens preparen per acabar de reblar el clau de l’engany perpetrat, amb nocturnitat i traïdoria, amb l’objectiu de l’anihilació humana.

Però no se’n sortiran perquè ja som molts els que els hem descobert i els denunciem contínuament amb la nostra insubmissió i les nostres ganes de viure i gaudir.

Som a un pas de la victòria. No us deixeu manipular. Tingueu coratge i compteu que el millor remei contra la suposada pandèmia és l’alegria i l’amor.

Vinga torneu-vos a abraçar els uns als altres sense por. No hi ha vitamina més potent que l’amor i les seves manifestacions festives. Dono gràcies per sentir-me com em sento enmig d’aquesta situació inversemblant.

Gaudiu i sereu feliços. Us parlo per experiència...

Una abraçada a tots

NIT DE LLAMPECS

___________________________________________________________________

Joan Martí – elcamidelavida@gamil.com

22 de juliol del 2020