LA NOIA QUE CORRE
VALENTIA PRECÀRIA
S’esvaeixen les
vacances i em deixen orfe. Pleguen les velles la cadira on seien a la fresca. S’esmuny la gent com una
serp i agafen el cotxe que els porta a ser una closca buida. Miola i miola el
gat que alimentaven els nens cada dia.
Si jo fos més
valenta arrancaria a córrer sense mirar les punxes als peus. Deixaria aquesta
feina per a la qual no he nascut i sortiria a dibuixar el meu “ikigai”.
Si fos més valenta abandonaria aquet paisatge de maó per un de fusta amb teulada de fulles. M’atreviria a plantar tomaqueres i enciams sense por que se’m morissin, com les tristoies monsteres del pis.
Podria tenir el
meu gos d’atura, sense desitjar-lo per Nadal, enganxada al programa especial
festes. Em mullaria de pluja, de mar o de riu sense pensar on haig d’anar ni
quina fila faig.
Si jo fos més
valenta, marxaria lluny d’on vol anar la gent i a prop d’on vol viure la molsa.
Escriuria en una habitació pròpia i publicaria llibres per ser llegits,
criticats, cremats i subratllats.
Si fos tan
valenta, viatjaria sempre que pogués, malgrat la soledat, malgrat el pedregar.
Parlaria anglès amb accent anglosaxó i m’atreviria a pronunciar ‘beach’ sense
preocupar-me si ha sonat ‘bitch’. Cantaria canviant la lletra de la cançó,
buscant tan sols la meva passió.
Si fos més
valenta buscaria l’amor sense conformisme, a plena llum del dia. M’equivocaria
sovint, ploraria més. No desitjaria tant que fos demà. Apagaria els llums per
posar espelmes. M’atreviria a creure en allò que no conec, buscant noves
versions del viure. Et buscaria les mans i els ulls i m’ompliria de tu.
Si fos així,
seria més fàcil ser jo, ser la protagonista sense guió, anar a buscar el que
busca el cor, trobar el meu so, el meu llenguatge, la meva flor.
Però no soc prou
valenta per llevar-me i dir prou. Per sortir d’aquesta roda de ratolí, d’aquest
experiment que ja no té sentit.
Mai prou valenta
per repartir veritats, per transformar-me en balena i parlar sota l’aigua.
No prou valenta
per fer caure en picat totes les accions posades a una dedicació de la qual mai
en menjo els fruits de la felicitat.
No prou valenta
per alçar de nou l’escultura i tallar-ne un altre cos.
Desfer aquest
trencaclosques gegant per trobar-ne un altre del que no en tinc la fotografia.
Mai prou valenta
per estripar les llistes infinites que parlen del futur i que deixen que el
present sigui terra podrida.
I malgrat aquest
desfici, una força que em travessa. Aquest pèsol sota el matalàs que fa nosa.
Que tot i no ser
prou valenta em torna cap a mi i m’allibera de ser la ballarina de la capsa de
música per ser tan sols la música.
Els dies
s’escurcen i ens guanya la nit. La vida ens ofega i estem més al llit. La gent
porta vestit i no porta bermudes. La plaça, les velles totes han quedat mudes.
I jo no soc prou valenta per fer d’aquestes vacances, l’eternitat.
Mimar Marcos (Educadora)
Article publicat a la revista Tothosap! Nº 50 del
mes de Setembre
No hay comentarios:
Publicar un comentario