No ens ha de saber greu aquesta realitat que és enfocar-nos en nosaltres mateixos

© UNA ÈTICA PER A LA VIDA                      

Dins dels aspectes exposats en el meu escrit Col·lectiu o Individual voldria comentar el de l’ètica de l’egoisme en la filosofia de l’Objectivisme de la Ayn Rand.   

·  Cada individu té la seva pròpia situació i ha de desenvolupar la seva pròpia tasca personal: assoliments petits o grans però fruits sempre de la seva iniciativa i creativitat.

·  Tots i cadascun hem de fer la nostra aportació personal al món que ens acull i del què en traiem profit. En contrapartida al què rebem o usufructuem, nosaltres li lliurem la nostra part.

·   No som en aquest món per a tenir cura de ningú més que de nosaltres mateixos. El nostre esforç ha de comportar una gratificació com estímul per seguir contribuint a fer-lo avançar.

·   La nostra relació amb un altre, ha de ser sempre un intercanvi en el què ambdós en sortim beneficiats. En cap cas és pot donar un intercanvi del què en sortim perjudicats.

·  Definir una filosofia ètica segons l’escala de valors pròpia i ser-hi conseqüents és la clau per anar bé per la vida i estalviar-se malentesos i malbarataments inútils d’energia.

La nostra responsabilitat primordial és tenir cura (física i mental) de la nostra vida. Aquesta és una tasca que no acaba mai, sinó que demana continues atencions.

En una època en la què hem delegat (o ens hem deixat prendre) un fotimer de drets personals, aquesta responsabilitat s’ha volatilitzat i ara som a mercè d’aquells que ens governen.

Hem claudicat per comoditat o per seguretat i el què ens espera no és precisament afalagador. Així que ara ens toca un doble esforç: Recuperar els nostres drets i fer-los valdre.

No és gaire difícil, només cal proposar-s’ho, tenint en compte -una vegada més- que és una tasca que tan sols depèn de cadascú, que cadascú l’ha de fer pel seu compte.

Però, no s’havia dit per tot arreu que era cosa de tots units el poder redreçar la situació? Doncs “error” perquè “tots” i “units” és ben bé un oxímoron per la inoperància pràctica demostrada.

A més, recordant els punts esmentats al començament, cadascú s’ha de moure per la seva pròpia escala de valors i vetllar pels seus propis interessos de cara a mantenir la seva vida.

Descartem objectius col·lectius i aboquem-nos a assolir-ne de personals que poden coincidir amb els d’altres però sense estar-hi condicionats i així pot haver-hi molt més marge d’èxit.

Aplegar-se en grups d’afinitat és útil i convenient, però sense perdre de vista que les iniciatives sempre hauran de ser personals, segons els valors i el compromís de cadascú.

Per molt xocant que resulti aquest plantejament, no hi altra opció pràctica si el què volem és avançar en assoliments concrets i no perdre’ns en disquisicions inútils.

Encara que no sembli correcte o adequat, la qüestió és que només els esforços individuals són els mitjans que poden produir canvis graduals i, si més no, ser de profit per als qui s’hi arrisquin.  

De sempre ha estat així encara que massa sovint es vulgui desvirtuar l’acció individual en pro d’una suposada “unió d’intencions” que habitualment acaben com el rosari de l’aurora.

No ens ha de saber greu constatar aquesta realitat i actuar en conseqüència que no és altra que enfocar-nos en nosaltres mateixos i llançar-nos a conquerir els objectius que creguem oportuns.

Segur que els avenços que anem fent per separat ens ajudaran a assolir fites col·lectives de les que en podran fruir molts d’altres (com sempre ha estat).

O així m’ho sembla

___________________________________________________________________________

Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com - 15 febrer 2024  

ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR

https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html