El reconeixement de l’àmbit espiritual és indispensable per desentrellar allò que ens cal

© UNA VIDA LAICA O RELIGIOSA? 

Aquest és un tema una mica cantellut però m’agradaria donar-hi alguna volta per a veure quines particularitats suposa viure de manera religiosa o bé laica.

Quedi clar a l’avançada que aquí no parlo d’espiritualitat (aspecte metafísic de la vida) sinó de formes o convencions en les que ens basem pel dia a dia.

Per centrar el tema considero religiós qui ret adoració a un Deu i n’observa els rituals establerts. En el viure laic només es considera vàlida la condició humana i el respecte pels seus valors.

Potser és una mica massa sintetitzat aquest plantejament però el que voldria debatre és el servei que li proporciona a cada practicant en les seves maneres de viure.

Una persona religiosa sembla que es pugui sentir més emparat en el seu trànsit vital en refiar-se d’un ésser superior a qui a canvi acata i s’hi sotmet.

Una persona laica no compta amb cap aparent suport transcendent i s’ha de valdre només pels seus propis medis que, malgrat les limitacions, li suposen una plena llibertat.

La qüestió seria poder sortir del dilema llibertat-submissió per a fer el camí de la vida de manera equilibrada sense dependre d’una seguretat total o d’una plena llibertat, donat que en cap dels casos són a l’abast del tot cap de les dues.

Respectant ambdues postures, hauríem d’analitzar però els seus pros i contres tractant d’esbrinar si s’avenen amb la veritable idiosincràsia de l’esser humà.

És evident que hi ha quelcom que transcendeix l’home –tant si hi creiem com si no- per tota una colla de raons o, si som primmirats, per una colla de “intuïcions”

Creure que tot es limita al què veiem o que la mort és el final del nostre ésser, és tan poc rigorós com posar totes les esperances en un Deu definit per una religió concreta.

El gran esvoranc que hi ha en el nostre coneixement pel que fa al tema de la transcendència ens obliga a ser humils i alhora responsables de les nostres creences.

És comprensible que qui viu amb la il·lusió de sentir-se protegit per un esser superior sembla que hagi d’anar per la vida més tranquil (depenent dels condicionants de la seva religió).

D’altra banda qui no se sent tributari només que d’ell mateix farà el camí més lliure d’obligacions però aquest deseiximent serà a costa de l’absència de seguretats (que en realitat ningú no té)

O sigui que cadascú triï el “menú” que més li plagui i cregui que li ha de fer millor servei, perquè només d’això es tracta: Tot acaba en unes creences o altres que no asseguren res.

Al final, sigui quina sigui la decisió que prenguem, la tasca de viure l’haurem d’anar trampejant servint-nos del què tinguem a ma i anar avançant a base d’assaig i error.

No hi ha cap fórmula magistral, però un reconeixement de l’àmbit espiritual ens és indispensable per a mirar de desentrellar tot allò que ens calgui per a millor deambular per aquesta vida.

O així m’ho sembla

__________________________________________________________________________

Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 1 desembre 2023   

ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR

https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html