No ens aclaparem per suposades obligacions que no estem en condicions d’assumir

© LA CRUA I DURA REALITAT          

Molt de parlar de vida alternativa i de rebuig del sistema, de que cal renunciar a les comoditats en que estem instal·lats, però tots en els nostres “raconets” i anar fent, jo el primer.

En podríem dir hipocresia d’això? Potser millor parlar, ras i curt, de covardia i a qui li piqui que s’ho rasqui. Tant de dir pestes del sistema i tots llepant roda per a no desenganxar-se’n.

És així i no cal donar-li gaires voltes. Hi ha moltes coses que no ens agraden d’ell però mentre nosaltres puguem anar tirant... que tot vagi seguint.

Ja és hora de reconèixer-ho i deixar de fer el paperot. No passa res per acceptar que la situació ens depassa i que, o no ens hi veiem amb cor o, en el fons, ja ens està bé.

Totes les trobades, reflexions, propostes... no deixen de ser formes d’entretenir-nos (i també de justificar-nos). Tan se val, no cal prendre-s’ho a la tremenda.

El fet de què ens sentim més conscients que d’altres no ens en fa gaire diferents. Tenim les mateixes necessitats, les mateixes pors i al damunt el càrrec de consciencia de no fer el què ens sembla que ens tocaria fer.

D’això tan en podríem dir rendició com acceptació i, en els dos casos, no seria res indigne, sinó realista. No et pots enfrontar amb la realitat, pots desitjar que sigui diferent però tampoc saps si veritablement seria millor.

Només cal preguntar-se si, pel fet de “plegar veles”, ho passaràs pitjor que si segueixes en una lluita somorta sense expectatives concretes de canvis.

La tasca principal a la que ens hem de dedicar és a la de ser honestos amb nosaltres mateixos i deixar d’enganyar-nos amb il·lusòries impostures que no passen de ser “brindis al sol”.

I llavors on queda tota la vessant espiritual en aquesta decisió? Doncs potser en aquell mandat de que hem de tenir cura de nosaltres mateixos per damunt de tot.

Ens hem de mantenir vius i tan feliços com puguem per gaudir del do de la vida. I aquí s’escau l’etern dilema: Què val més un covard viu o un heroi mort?

Sona fort i sembla un intent de disfressar una claudicació, però a la vida no hi ha res que sigui o tot blanc o tot negre i hem de tirar d’humilitat per a saber estar en el lloc que ens pertoca.

Una de les coses bàsiques per a aconseguir-ho és estar equilibrats. A dins nostre hi pugnen diverses forces i les hem de tenir en compte a totes.

El cap, el cor, la panxa... totes les veus reclamen el seu protagonisme però no n’hi ha d’haver cap que predomini: En l’equilibri hi ha la pau

No, no és fàcil viure i menys tenir la certesa de que ho fem bé. Mirar d’estar en pau amb un mateix, acollint-se amorosament, sincerament, sense jutjar-se, són funcions al nostre abast.

Sempre és gratificant plantejar-se grans reptes que sembla que cal assumir, però la realitat és tossuda i cadascú s’ha de centrar en el què verament pot donar o pot fer.

Totes les aportacions són necessàries, des de les més grans a les més petites, fins i tot no fer res és una aportació adient molts cops, per tant tinguem confiança que, el què ens calgui fer de veritat, la vida ens ho inspirarà i ens farà arribar la força per a fer-ho.

Entretant mantinguem la calma tant com puguem i no ens aclaparem per suposades obligacions que no estem en condicions d’assumir.

____________________________________________________________________

Joan Martí – elcamidelavida@gamil.com – 19 octubre 2023

ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR

https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html