Decidir és com una gimnàstica mental que igual que la física precisa entrenament

© LA PESADA LLOSA D’HAVER DE DECIDIR

UNA CRUÏLLA INDEFUGIBLE: DECIDIR O OBEIR.

Aquest és el gran dilema a la vida del que no ens podem desentendre, per això se’ns fa tan difícil el nostre camí.

Cada pas que fem depèn d’una decisió (conscient o inconscient). Procés al que estem sotmesos pel fet de ser éssers racionals. Se suposa que els irracionals amb l’instint ja van servits.

Ens omplim molt la boca amb el tema de la “llibertat” quan del què es tracta és d’assumir la nostra responsabilitat que no és res més que la possibilitat (i la obligació) de decidir.

El personal que mana sap molt bé que ens costa, ens fa mandra, haver d’estar contínuament rumiant el què hem de fer, com ho hem de fer, quan ho hem de fer... Si serà encertat o no.

D’aquí que ens puguin manejar tan fàcilment oferint-nos “solucions” per a tots els problemes i en fer-nos-les nostres el què realment fem és sotmetre’ns a la seva voluntat.

No ens agrada pensar, prou que hem d’anar prenent decisions quotidianes des de que ens llevem fins que anem a dormir: Què menjarem, què ens posarem, què farem, on anirem...

Que pesat és viure! Cada pas ha d’anar precedit d’una decisió, d’una tria entre coses, actituds, tasques, sentiments... amb la corresponent seqüela de si ho hem fet bé.

La comoditat de que ens diguin el què hem de fer i com ho hem de fer és una temptació que ja s’ha tornat un costum. En acabat ens queixem de que no som lliures!

Sí, viure és molt cansat i a més tot hi té un preu. Els tractes no són mai de suma zero. Primer has de donar si vols agafar per així mantenir l’equilibri general.

Els problemes surten quan en les interaccions un hi guanya i l’altre hi perd. La vida llavors es desequilibra i surten l’odi, l’enveja, la ràbia, la violència...

La qüestió es habituar-se a aquests senzills mecanismes que ben practicats es van fent uns hàbits automàtics.

Tothom és lliure de seguir un sistema o altre però serà ell mateix l’únic responsable de les conseqüències que en resultin.

Evidentment si es valora més la comoditat d’obeir -per no haver-se d’esforçar a pensar- llavors no hi caben reclamacions de manca de llibertat.

Decidir és com una gimnàstica mental que igual que la física precisa de voluntat i entrenament però sempre produeix els millors resultats.

O així m’ho sembla.

____________________________________________________________________

Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 9 octubre 2023      

ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR

https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html