Només som part de la trama de la Vida: No depèn de nosaltres el què s’esdevé més enllà

© FER O NO FER?                                    

ALGUNS INTERROGANTS PERTINENTS

A rel del meu escrit Fer possible l’impossible, sobre projectar bones energies envers aquells que crec que n’estan mancats, he rebut el comentari d’una persona que m’ha fet reflexionar.

En ell em fa adonar que potser el que jo proposo no és una bona manera de procedir. Que cal respectar el lliure arbitri de l’altre, que només un mateix pot dirigir la seva vida.

Aquest comentari -que agraeixo i trobo encertat- m’ha fet plantejar tota una sèrie de preguntes que vull compartir amb tots els que hi puguin estar interessats:  

·         La projecció d’energia pot efectuar-se sense envair el lliure arbitri de l’altre?

·         Desitjar-li benestar a un altre, és faltar-li al respecte? És el mateix que desitjar-li mal?

·         Estimar i voler el bé per a l’altre és envair la seva llibertat?

·         On situar el llindar en les relacions humanes?

·         Una actitud clarament neutra és el correcte?

·         Viure i deixar viure, per què cadascú és responsable de la seva vida?

·         Si no t’ho demanen, no ho facis?

·         L’amor és incondicional o no és amor si se n’espera algun resultat?

·         Podem ser amables i afectuosos sense afectar l’espai de l’altre?

·         Només podem parlar del què pensem, sentim o fem nosaltres?

·         No podem emetre opinions sobre els altres?

·         Hem de deixar que cadascú faci el seu camí des del nivell on es trobi?

·         La percepció del bé i del mal depèn de la posició de cadascú?

·         Fer un “bé” des del nostre punt de vista, és sempre convenient per a l’altre?

Potser és filar molt prim tot això que em plantejo però no està de més pensar-hi una mica per tal d’actuar de la forma més conscient, tenint en compte totes les implicacions.

Crec que el què va dir Agustí d’Hipona: Estima i fes el què vulguis! sembla una bona fórmula de referència per a tot el què em pregunto més amunt.

En qualsevol cas se’m fa enutjós haver de filar tant prim quan crec que l’espontaneïtat i la bona fe són els millors ingredients d’una bona interrelació... i no és que siguin massa habituals!

La qüestió és FER o NO FER?

Davant de la greu situació, que degenera per moments, és fa difícil restar plegats de mans, veient tanta maldat i pèrdua del sentit comú.

Sembla que deixar que campi el “sálvese quien pueda” no sigui una opció ni humana ni compassiva.

D’altra banda les regles universals del lliure arbitri són ben clares. Però, tot i la seva aparent contradicció, pensem que la Vida sempre posa a tots en el seu lloc: “tal faràs, tal trobaràs” o “culls el què sembres”

Cal reconèixer doncs que només som una part de tot l’entramat de la Vida i no depèn de nosaltres el què s’esdevingui més enllà de nosaltres mateixos.

O sigui que maneguem-nos nosaltres amb pau i posem tot l’amor que calgui en les nostres accions... i el demès serà el què hagi de ser!

És una mica dur d’acceptar però sembla que així són les coses... (S’admeten altres opinions)

__________________________________________________________

Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 25 d’agost 2023

ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR

https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html