La seva posició està fixada a garantir el benefici per als seus clients i accionistes

EL NOU ECOLOGISME DELS RICS 

Al juny del 2020, Larry Fink, actual president de BlackRock, llançava un missatge emotiu: “Tinc 68 anys i 7 nets. Vull deixar un planeta millor per a ells”. És curiós. Es referia al mateix planeta on BlackRock opera com a inversor principal en les vuit majors empreses petrolieres i controla accions en companyies fòssils per un valor de 87.300 milions de dòlars.

Veurem el president de la principal gestora mundial de fons i d’actius encadenar-se a la porta del seu despatx? O potser llançant pintura al seu equip de seguretat? El missatge continuava amb un gir de guió, tot i que poc inesperat: “Vull deixar un planeta millor per als meus nets, però no ho faig per raons ambientals: soc responsable dels diners d’altres persones, i el canvi climàtic està afectant les seves inversions”

Mesos més tard en la carta anual als seus consellers, Larry Fink aclaria les seves idees afirmant que el risc climàtic és risc d’inversió, però la transició climàtica és una oportunitat d’inversió històrica. No hi ha dubte sobre quina pot ser l’opció guanyadora: eliminar aquest risc per al sector privat transferint-lo al balanç de l’Estat, és a dir, augmentant el deute públic. BlackRock ja treballa en aquesta opció amb els Climate Finance Partnerships, una forma de “col·laboració publicoprivada” lligada a la inversió d’infraestructures d’energia renovable a l’Àsia, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica.

Efectivament, són estratègies que faciliten el benefici privat a través de l’endeutament públic impulsades per l’agenda del Banc Mundial i les directrius del G20 per tal de convertir les infraestructures en actius financers. No són una raresa, sinó que formen part del paradigma dominant en el finançament del desenvolupament per facilitar que el capital privat exploti el Sud global. El més gran accionista en companyies fòssils es postula com a comissari i mediador financer de la transició a renovables. És el mateix que finança la guerra i s’ofereix per reconstruir Ucraïna. Al capital tant li fa una cosa com la contrària mentre soni a benefici.

Aquests moviments de BlackRock no són campanyes de greenwashing, sinó part de la seva missió fundacional: comprar barat per vendre car i garantir beneficis als seus clients. Pot ser carbó, petroli, liti, habitatges, fronts litorals o parcs eòlics. El manament del benefici no entén d’usos o de necessitats: només de diners dotats de poder per fer més diners. Si l’operació de compra o d’inversió suposa riscos, la missió dels soldats de les finances és minorar-los per la via que sigui. Si per això han de negociar estratègicament amb el marc del desenvolupament sostenible o amb la transició justa, doncs juguen les seves cartes i ho integren en la seva bossa de serveis. Es poden permetre el luxe de ser ecologistes convençuts o negacionistes. En realitat, és indiferent. La seva posició i el seu pes polític en les negociacions no estan marcats per l’ètica, sinó pel gruix dels seus actius i les seves expectatives de benefici.

BlackRock va al capdavant, però no camina sola. Les 10 empreses més grans de gestió d’actius controlen en conjunt 44 bilions de dòlars, que és la suma dels PIB anuals dels Estats Units, la Xina, el Japó i Alemanya. El seu itinerari cap al benefici combina disciplinadament treball, evasió fiscal i estratègies per absorbir fons públics o per desplaçar el risc privat a l’Estat.

L’economista experta en macrofinances Daniela Gabor denomina consens de Wall Street el paradigma d’eliminació de riscos conduït per aliances publicoprivades lligades a la transició a economies baixes en carboni. Tant les infraestructures com la natura passen a ser modelades com a actius financers seguint els criteris dels objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU. D’aquesta manera, els administradors d’actius del Nord global poden absorbir fons dirigits als països pobres i prendre decisions d’assignació a escala global.

Un cas flagrant és el del Senegal, que disposa d’abundants potencials de recursos renovables com l’energia solar i l’eòlica. En l’última dècada, l’Estat senegalès ha construït un entorn d’incentius fiscals per a la inversió i ha aplicat reformes en el sector energètic per afavorir l’obertura i la liberalització del mercat. En un informe del 2017, la consultoria Deloitte assenyalava el Senegal com un territori ideal per aixecar diners. Diversos promotors privats estrangers hi han construït nombroses plantes fotovoltaiques i un parc eòlic durant els últims anys. Totes aquestes operacions inclouen instruments de mitigació de riscos a través de l’Agència Multilateral de Garantia d’Inversions del Banc Mundial.

El domini financer colonial amb la presència de bancs estrangers al Senegal, especialment francesos i britànics, és clau per entendre el finançament de les renovables. Si bé els instruments i els actors implicats han canviat, aquesta no és una dinàmica nova del tot. La introducció de combustibles fòssils al Senegal, que recordem va ser la colònia més antiga de França a l’Àfrica, no només va generar un enorme endeutament, sinó més dependència tecnològica, econòmica i política. El finançament de la infraestructura durant aquesta època va ser per mitjà d’empreses privades que rebien subsidis públics francesos o a través d’empreses estatals franceses. L’estructura financera de les renovables al Senegal reprodueix patrons colonials, racials i capitalistes de les seves fases anteriors. Vist a escala planetària i tenint en compte les dinàmiques extractivistes de minerals, la subordinació a les finances i el règim neocolonial ja són trets distintius de la transició.

En un congrés recent sobre “finances responsables” organitzat per Financial Times, un dels ponents sorprenia l’audiència amb una presentació titulada “Per què els inversors no han de preocupar-se pel risc climàtic”. Era Stuart Kirk, cap d’Inversió Responsable de l’HSBC, el vuitè banc més gran del món en nombre d’actius i el segon d’Europa. En la seva intervenció defensava la necessitat d’una transició justa i el repte d’innovar en els criteris ambientals, socials i de governança per guiar les “inversions sostenibles”. Al mateix temps i sense immutar-se, afirmava que el PIB global continuarà pujant, que campi qui pugui i que no ens ha de preocupar si en unes dècades Miami està a 6 metres per sota del nivell del mar, ja que aquesta és la situació d’Amsterdam des de fa molt temps i és un lloc meravellós.

Al costat de les operacions de subordinació financera, aquest tipus de posicions descriu perfectament l’ecologisme dels rics. L’important no és mitigar el canvi climàtic, sinó eliminar el risc (privat) climàtic. La transició no és tant un procés ecològicament necessari com un negoci que s’ha d’accelerar. És l’ecologisme dels negacionistes amb pagueta i d’aquests nous CEO de Wall Street, que continuen tenint la mateixa missió de sempre, però arriben als congressos amb bicicleta i dominen el llenguatge de les ONG.

Es diu que resulten preocupants les postures que accepten actuar enfront del canvi climàtic, però que no semblen comprendre la seva urgència. És l’anomenat retardisme climàtic, que alguns relacionen amb l’eslògan “Renovables sí, però no així”. No obstant això, hi ha els qui, fins i tot sent negacionistes, volen accelerar les inversions en sectors clau de la transició. La seva posició està fixada a garantir el benefici per als seus clients i accionistes. Per a ells, el que mana és la urgència del benefici, que feliçment encaixen amb la urgència climàtica. 

Una espècie de “retardisme capitalista” que, amb les contradiccions assumides per algunes posicions ecologistes, comparteix amb aquestes el relat que descarbonitzar l’economia és allò principal i la resta és secundària. Cal reconèixer l’audàcia negociadora dels promotors de la solució capitalista de la crisi ecològica però, sobretot, una habilitat depurada per fer coincidir el sentit comú amb el dels seus diners.

https://www.elcritic.cat/opinio/ruben-martinez/el-nou-ecologisme-dels-rics-i-158173