El temps és utilitzat com un mètode de dominació perquè inculca el teu lloc a la societat

L’ERA DE L’ESGOTAMENT                     

Entendre els perquès del malestar mental del nostre temps: treballar set dies la setmana, ser pares perfectes, quedar bé a les fotos d'Instagram, no tenir mai temps per a res... i no dormir a les nits!

Vivim una època de vulnerabilitat. Temps d’incerteses. Les relacions socials són cada cop més complexes. Allò que teníem per segur s’ha tornat ambigu. Queden poques coses sòlides. Som un cúmul de fragilitats.  L’ansietat, el desgast, el malestar, la depressió i l’esgotament  s’han convertit, gràcies a l’estocada final de la pandèmia covid-19, en un problema estructural com a societat. Alguna cosa està passant, i greu. Avui es parla ja, com expressava el filòsof Byung-Chul Han, de “la societat de l’esgotament”. 

Els problemes mentals tenen causes personals, genètiques i individuals, sí, però també s’expliquen per l’entorn social, econòmic i cultural dels últims 20 o 30 anys. Les noves precarietats laborals i econòmiques del capitalisme del segle XXI ens han deixat a la intempèrie. Des dels anys vuitanta i, sobretot, a partir de la crisi del 2008, hi ha un còctel socioeconòmic explosiu: l’adeu a les feines fixes per a tota la vida, els treballs temporals, l’explotació i autoexplotació laboral, els preus impagables de l’habitatge, la pèrdua de força dels sindicats, l’individualisme a ultrança, la necessitat creada de consumir més, la pressió de les xarxes socials per semblar feliços 24/7… i, en definitiva, la imposició d’un nou capitalisme ultraliberal que ha penetrat en totes les facetes de la vida quotidiana. 

Ah, i, enmig del caos, la societat ens obliga a ser feliços… i somriure, sempre, als selfies  d’Instagram. “La felicitat, sigui com a motivació o com a premi, ha acabat convertida en una eina per controlar els treballadors en el moment de la desarticulació del teixit industrial de la societat fordista”, reblen els sociòlegs Luc Boltanski i Ève Chiapello.

No puc més

Burnout és el concepte de moda dels nostres temps. Primer van ser els sanitaris: un de cada tres metges patia burnout. Així ho va dir un estudi del sindicat Metges de Catalunya arran d’una enquesta a 3.000 sanitaris en plena pandèmia. Després, es va veure que els transportistes estaven al límit. Durant el confinament de la població a casa, fins i tot, va pujar el nombre de morts per accident en camions: es va multiplicar per 2,4 respecte de la mitjana dels últims cinc anys, malgrat que les carreteres eren buides. I, al final, van caure mestres i professors. De fet, ja el 2019 l’Organització Mundial de la Salut va anunciar que la síndrome del docent cremat seria considerada malaltia laboral, i el context de mascaretes, dificultats per fer classe i adolescents amb ansietat ha fet créixer l’angoixa entre els profes.

Al llibre No puedo más. Cómo se convirtieron los ‘millennials’ en la generación quemada  (Capitán Swing), l’escriptora i periodista nord-americana Anne Helen Petersen posa exemples per explicar l’esgotament social actual: “Hem de treballar intensament, però alhora mantenir l’equilibri entre el treball i la vida. Hem de ser unes mares perfectes, però no mares helicòpter. Hem de ser homes igualitaris i mantenir la nostra masculinitat. Hem de marcar perfil a les xarxes socials, però gaudir d’una vida autèntica. Hem d’estar al dia, ser bons conversadors i tenir una opinió pròpia de tot, però sense que afecti la nostra capacitat de dur a terme totes les tasques abans mencionades”. 

Sempre queda alguna cosa per fer. S’han d’aconseguir els objectius de l’empresa o els que ens autoimposem malgrat que siguin impossibles. I cal estar disponible a tota hora: dins i fora de l’horari laboral. “La sensació d’esgotament no desapareix, ni tan sols quan dorms o estàs de vacances. Ens mantenim a la superfície amb prou feines, i el més petit dels imprevistos (una malaltia, una avaria del cotxe, l’escalfador espatllat) pot enfonsar-te”, assegura Petersen. De fet, quedar-nos sense telèfon mòbil durant unes quantes hores pot acabar sent un desastre. 

El problema afegit en el cas de la generació millennial, nascuda entre els anys 1981 i 2000, és que el desgast es produeix, en paraules de la mateixa Petersen, quan la distància entre l’ideal i la realitat es torna insuportable. “El mínim comú denominador entre els millennials és que se’ns ha inculcat que el nostre fracàs (fracàs per trobar una bona feina, fracàs per comprar-nos un pis digne o fracàs per cuidar dels nostres fills) és degut a no haver-nos esforçat prou”. Així s’aconsegueix individualitzar el problema, aïllar allò conflictiu. I, en conseqüència, s’allunya la gent dels sindicats, de les organitzacions socials i polítiques o de les associacions de barri que podrien unir forces per enfrontar-se a aquest malestar.

On hem après a treballar sense descans? Per què estem aterrits davant l’opció de perdre la feina? Per què el meu valor com a treballador i el meu valor com a persona estan tan interconnectats? Segons explica Petersen en una entrevista a la revista Pikara, “hi ha molts  millennials (i gent més gran) que han interioritzat el mantra de Steve Jobs: el que és desitjable és fer carrera en un treball cool, i fer allò que t’agrada és el més gratificant. És així com s’incentiva l’excés de feina”. Aquest nou paradigma sobre el treball com una passió és fantàstic per a l’empresariat: toleres l’explotació laboral per l’honor de treballar en allò que t’apassiona, i et justifiques a tu mateix explicant-te que és perquè t’agrada la teva feina. “Fes el que t’agrada, i seguiràs treballant tots els dies durant la resta de la teva vida”, assegura amb ironia l’escriptora i periodista nord-americana.

L’equació es basa en una integració total de treball-vida que et pot portar, en cas extrem, fins al desgast total, obligant-te a sol·licitar una baixa mèdica. El que ens agrada es converteix en la nostra feina, i la nostra feina es converteix en el que ens agrada. No hi ha delimitacions temporals (temps remunerat i no remunerat) o personals, sinó una llarga llista de tasques a fer, confiant que, fent-ho, obtindrem la felicitat i l’estabilitat econòmica. 

Qui no treballa així és acusat de “debilitat, ganduleria o hipersensibilitat”. El filòsof i periodista cultural Eudald Espluga, en el seu llibre No siguis tu mateix. Apunts sobre una generació fatigada (Destino), descodifica la idea de fons del “treballcentrisme”, que, segons ell, significa “sublimar el dogma de la feina fins a aconseguir que es confongui amb la nostra vida”. Estem, doncs, “sobreexposats als discursos d’autosuperació” i a “l’individualisme hiperactiu”. Com diu al seu llibre, “som productius fins i tot quan dormim”. Cal dormir bé per poder rendir millor demà a la feina!

I, per continuar-ho fent malgrat l’esgotament, ens autojustifiquem en el que Espluga anomena “una sèrie de discursos culturals que ens animen a comportar-nos com una diminuta start-up  unipersonal”. Tenim el capitalisme digital gravat a foc a la pell: fer feina al 200% i mostrar-ho a les xarxes socials 24 hores el dia, set dies la setmana, a tot arreu. De fet, treballem (i ens mostrem) per a Instagram fins i tot estant de vacances. Crear marca, en diuen ara. 

No tinc temps

La gran batalla de les properes generacions és i serà la revolució i democratització del temps. Tanmateix, un dels grans malestars de la nostra època és la sensació brutal i absoluta de falta de temps. Els lladres de temps del nou capitalisme neoliberal ens han robat, fins i tot, el temps lliure. És una guerra, i encara no ho sabem.

El paradigma 8-8-8 (vuit hores per dormir, vuit hores per treballar i vuit hores per a l’oci) va ser teoritzat per Robert Owen a principis del segle XIX. Avui, 200 anys després, encara no s’ha assolit per a tothom i, entre els qui ho han assolit, no hi ha hagut pràcticament cap millora. Les vuit hores de feina al dia continuen intactes. Però, a més a més, el famós 8-8-8 oblidava el temps per a les cures i per a la reproducció, majoritàriament a càrrec de les dones. Probablement, mentre teòrics socialistes com Owen escrivien aquestes propostes d’esquerres, una dona cuidava dels seus fills, li rentava la roba, netejava casa seva i cuinava el seu menjar.

Vivim una època de vides frenètiques que no descansen mai. Una mena de turbocapitalisme ocupa totes les parcel·les de la vida quotidiana: feines precàries i que ocupen totes les hores del món, menjar ràpid, la pressió d’estar sempre on fire, la hipermaternitat o la hiperpaternitat, l’autoexigència ètica, les pantalles que et roben l’atenció fins a la matinada. Temps lliure, una quimera? Temps per no fer res? Un malbaratament, diuen. Així doncs, hem d’aprofitar més el temps o l’hem de perdre més?

El capitalisme ha convertit el temps en un bé molt preuat, i els qui se n’aprofiten volen el nostre temps. El sistema de benestar social pactat després de la Segona Guerra Mundial ha pensat poc com regular i posar barreres al campi qui pugui dels usos del temps: en lloc d’atorgar més drets i més regulacions per fer que la majoria de la gent tingui més temps per gaudir, ha optat pel laissez faire. Tot depèn d’un mateix. Això fa que, en la jungla del capital, la majoria de la gent, sobretot la gent més pobra i amb menys recursos culturals, no tingui temps, dormi poc i malament, treballi hiperconnectada 24/7 i no recordi l’últim cop que va gaudir un dilluns de vuit hores senceres per descansar, riure i celebrar.

Els lladres de temps han penetrat en totes les facetes de la nostra vida quotidiana. Ens roben temps, no només a la feina, sinó quan estem mirant Instagram, quan rebem notificacions de feina al telèfon mòbil, quan Ikea t’obliga a recórrer tots els passadissos per arribar fins a les caixes de pagament. Sembla que sempre hem d’estar disponibles: telèfon mòbil per a la feina, per als fills, per als amics. Som en una època d’hiperlinks continus que no et deixen concentrar-te.

“Treballem fins i tot quan ens pensem que no”, alertava el documental Lladres de temps  (Sense Ficció, de TV3), que investiga com s’ha convertit el temps en diners i com podem reclamar el control sobre aquest nou recurs, preciós i finit. “Quan anem de vacances, ens busquem els vols i els hotels. Fem l’autocheck-in. Ja no hi ha taquilles per pagar el bitllet. Ens enfrontem amb màquines fins i tot quan truquem per queixar-nos del servei. Abans hi havia treballadors que feien tot això. Fins que les empreses van adonar-se que podien contractar-nos a nosaltres, els clients. Per acumular capital, el millor és fer que la gent treballi unes hores del seu temps sense pagar-los. El consumidor és mà d’obra motivada i gratuïta”.

Les desigualtats, també en l’ús del temps, creixen. La “pobresa de temps” va en augment. El temps de la majoria de treballadors està en mans d’algú altre: l’empresa, el cap del teu departament, el Govern, el sistema capitalista. El cas més extrem? Treballadors que no poden anar al lavabo perquè la cadena de producció industrial es trencaria. En un informe del 2016,  Oxfam denunciava que treballadors de factories avícoles dels Estats Units fins i tot havien de dur bolquers per la manca de temps per poder pixar.

Els temps, segons explica el periodista Antonio Maestre en un article a La Marea, s’ha convertit en un mètode per subjugar la classe treballadora. No esperen igual els rics que els pobres. Hi ha qui tota la vida espera: llista d’espera perquè t’atengui el metge especialista, cues per demanar l’atur, retards al tren de Rodalies que et porta de casa a la feina, esperar a la parada de l’autobús al món rural… “El temps és utilitzat com un mètode de dominació i de subjugació perquè inculca al pacient el seu lloc a la societat. Cansa, desanima i modela l’esperant”. Però no és un temps perdut per al dominador, ja que adoctrina i descoratja. Maestre cita el filòsof Pierre Bourdieu per reblar l’argument: “Fer que la gent esperi… retardar sense destruir l’esperança… ajornar sense decebre totalment… és part integral del funcionament de la subordinació”.

No puc dormir

Fa algun temps que no dormo bé. No sabria dir quan va començar. Ja portàvem uns quants mesos de pandèmies, d’estats d’alarma i de confinaments. Primer, en vaig culpar els veïns, que feien soroll. Després, vaig pensar que els despertars de la meva filla petita m’havien trasbalsat el son. Potser la culpa era del cafè, i vaig reduir-lo. 

Diuen que llegir en pantalles a la nit no és bo per agafar el son, i vaig deixar de treballar a les nits. Però seguia sense dormir bé, em costava adormir-me, o em despertava a les 3.20, o a les 5.40 i ja no dormia més. Potser era l’estrès 24/7, potser era la fatiga pandèmica, potser era l’excés de feina, potser era la recerca d’un lloguer. Potser és un tema de salut mental. Pensava que només em passava a mi, però vaig començar a preguntar i en van aparèixer tot de casos al meu entorn. 

Des de l’inici de la pandèmia, els casos coneguts d’insomni creixen. No deu ser casualitat. Segons estudis de l’Institut del Son, els trastorns d’insomni afecten ja una de cada quatre persones, sobretot dones, treballadors essencials i migrants. L’estrès és un dels motius fonamentals per al mal dormir.

El portal especialitzat en medicina Redacción Médica explicava que moltes persones estan sotmeses a una gran ansietat i depressió (patologies més habituals entre les dones) pel fet de tenir problemes econòmics, laborals, de conciliació o familiars malalts, entre d’altres, i no són capaces de quedar-se adormides quan tornen a casa, cosa que es coneix per insomni de conciliació. També poden experimentar despertars durant la nit, cosa que s’anomena insomni de manteniment, o es desperten abans d’hora i no són capaces de tornar a adormir-se, l’insomni de despertar precoç. 

L’insomni, en general, és vist com un problema personal. Gairebé fa vergonya fer perdre temps al teu metge per dir-li que no dorms bé. Però, descomptades les persones amb un problema d’insomni crònic, genètic o relacionat amb altres trastorns de salut molt concrets, l’excés de casos d’un quant temps ençà s’hauria de començar a veure com un problema social, com un malestar col·lectiu, probablement, relacionat amb el model de vida que ens imposen/imposem. Potser cal parlar més, i sense tabús, de salut mental i totes les seves derivades en la vida quotidiana.

https://www.elcritic.cat/opinio/sergi-picazo/lera-de-esgotament-150788