Comença amb la protecció de rius i aqüífers
No cal insistir
molt en la importància que té disposar d’una aigua de qualitat per a mantenir
una vida saludable i digna. Aquest és precisament el fonament de la
consideració de l’accés a l’aigua potable i el sanejament com a dos drets
humans fonamentals. Fonamentals, perquè d’ells depèn l’exercici d’altres,
relacionats amb la salut i la seguretat personal.
Aigua potable: una necessitat vital i no sempre
garantida
La COVID-19 ens ha col·locat abruptament davant de realitats abans no percebudes, mostrant-nos algunes carències bàsiques de la nostra organització social, tot propiciant, així, una reflexió sobre les qüestions prioritàries de la nostra existència. Molt probablement el risc sanitari derivat de la SARS 2 disminuirà en els propers anys, però el temps d’ahir, el món pre-Covid, no tornarà. Entre altres raons, perquè amb l’experiència de la pandèmia hem adquirit nous coneixements i s’ha intensificat la consciència de la vulnerabilitat de l’actual model de producció i consum, del nostre estil de vida. La crisi provocada pel virus cal interpretar-la com una manifestació –un símptoma- de pertorbacions sistèmiques més profundes.
El protagonisme
de les mesures d’higiene, especialment el rentat de mans, en la prevenció del
contagi ha evidenciat les carències estructurals d’alguns grups de població en
l’accés a l’aigua, com ara els collidors temporers. Altres, en precària
situació ja abans de la pandèmia, s’han vist afectats per la impossibilitat de
fer front a les factures a l’haver perdut els seus ingressos a conseqüència del
confinament. Acabat aquest i iniciada la fase de desescalada, els mitjans de
comunicació, ocupats a temps complet amb notícies de la pandèmia, alternaven
instruccions detallades per al rentat de mans amb imatges de les precàries
condicions de vida dels temporers, instal·lats en campaments improvisats, en
molts casos sense aigua corrent ni sanejament.
Altres situacions
són més difícils d’il·lustrar amb imatges, però no necessàriament menys
dramàtiques i afecten les llars que han perdut els seus ingressos durant la
pandèmia i han vist en perill la continuïtat dels subministraments vitals, per
no poder fer front a les factures. El govern de l’Estat va reaccionar amb
diligència i seny, prohibint els talls d’aigua malgrat les pressions de la
patronal de les empreses d’abastament (AGA i AEAS), que mitjançant una carta a
la ministra exposaven la necessitat d’escometre la suspensió del servei en
situacions d’impagament perquè en cas contrari “se aumentará la morosidad a muy corto plazo ocasionando un déficit
financiero estructural“, Red Agua Pública (RAP).
Molt diferent va
ser l’actitud de ’AEOPAS,
que va llançar una campanya per mostrar el “trabajo
invisible de personas que cada día dan lo mejor de sí para que todos podamos
disfrutar de un bien tan preciado como es el agua de grifo”. I és que
en un país on més del 80% de la població és urbana, és a dir, resident en
municipis de més de 10.000 habitants, el recorregut que fa l’aigua per arribar
de la font a l’aixeta resulta difícil d’establir per a la major part de la
població. Tampoc és fàcil saber amb certa precisió què passa quan estirem de la
cadena, per emprar un eufemisme tant arrelat com obsolet.
El model d’abastament domiciliari modern
Els processos
d’urbanització i industrialització desenvolupats al llarg del segle XX
generalitzen a tot el territori el model de servei centralitzat
d’abastament domiciliari modern creat al segle anterior. Aquest model
consisteix bàsicament a la captació d’aigua d’una font, pou o riu, que és
transportada fins a una planta de tractament per fer-la potable i després és
emmagatzemada en dipòsits i distribuïda a través d’una xarxa de canonades de
diferents calibres i pressions fins als domicilis. Com més pura és l’aigua en
origen, i com més a prop de l’usuari es capta, menors són els costos de
potabilització i transport. D’altra banda, les aigües usades es condueixen per
una altra xarxa de canonades i clavegueres fins a una estació depuradora
(EDAR), on se sotmeten a un conjunt de processos físics, químics i biològics
abans de tornar-la al medi ambient, generalment a un riu o a la mar.
Al llarg de les
dècades transcorregudes des de la seua introducció, primer a les grans ciutats
i posteriorment a la pràctica totalitat dels nuclis de població, els sistemes
d’abastament i sanejament han anat perfeccionant-se i guanyant
en complexitat. Però en moltes ocasions també envellint, incrementant els
costos i perdent eficiència i causant o patint importants problemes
mediambientals. La major part dels sistemes actuals de sanejament presenten, a
més, altres problemes d’infraestructura, com els relacionats amb el drenatge
urbà i la manca de separació de les aigües residuals de les pluvials. D’altra
banda, la manca de participació ciutadana en la gestió
dificulta la presa de consciència i l’exercici de la responsabilitat individual
en l’estalvi i l’ús sostenible de l’aigua potable i el
sanejament.
La depuració d’aigües residuals per a evitar
contaminar el medi
Les ciutats han
contribuït històricament a la contaminació de rius i aqüífers i
han hagut d’adaptar-se per tal d’evitar que les mateixes aigües negres
contaminaren les fonts d’abastament, problema especialment greu quan l’origen
de l’aigua potable era el mateix aqüífer on s’anaven infiltrant les aigües
residuals. Les solucions més antigues per a mantenir separades les aigües netes
de les brutes han consistit a arreplegar les segones i conduir-les fora de la
ciutat, d’una banda; i d’una altra, portar l’aigua per a consum humà de fonts
de bona qualitat allunyades de la població. Les airoses estructures dels aqüeductes
romans formen part de l’imaginari col·lectiu del subministrament
d’aigua en l’antiguitat i, en menor mesura, per menys espectaculars i pitjor
conservades, la referència obligada als antecedents dels moderns sistemes
d’evacuació d’aigües residuals urbanes són les cloaques (com la famosa cloaca
màxima de Roma).
És important
destacar que la composició de les aigües residuals urbanes ha
canviat de manera substancial amb el procés d’industrialització dels darrers
segles, afegint noves exigències de tractament abans de ser retornades al medi.
A la càrrega biològica, pròpia de les societats preindustrials, s’han afegit
nous compostos de la química sintètica, alguns dels quals són retinguts a les
estacions depuradores, però altres –com ara els anomenats contaminants
emergents, provinents de l’ús massiu de plaguicides, fàrmacs, etc.- que no ho
són, acaben en els rius o en la mar.
Això en el cas
favorable de l’existència i bon funcionament de les depuradores, perquè aquesta
part de la gestió municipal escassament glamurosa queda
freqüentment allunyada de l’atenció política i mediàtica i ha sigut, en les
passades dècades, un espai d’abusos, corrupció i incompliments legals que,
aquests sí, s’han fet momentàniament visibles als mitjans de comunicació. Com a
il·lustració podem recordar el cas d’Aragó, on els ciutadans han estat
contribuint durant anys amb un cànon de sanejament finalista (Impost de
Contaminació de les Aigües) sense rebre les contraprestacions a les quals
s’obligava l’administració; a la ciutat de València, durant el mandat de
l’alcaldessa Barberá, l’empresa municipal de sanejament (EMARSA) va ser saquejada
pels seus gestors, els quals comencen ara a complir penes de presó per aquells fets;
el Reino de España ha incomplert reiteradament les seues obligacions respecte
al tractament de les aigües residuals i després d’un llarg procés va ser condemnat pel Tribunal de
Justícia de la Unió Europea (TJUE), en 2018, a “abonar a la Comisión Europea una multa coercitiva de un importe de
10.950.000 euros por cada semestre que persista el incumplimiento y una suma a
tanto alzado de 12 millones de euros”. Multa que òbviament no paguen els
gestors sinó els contribuents, tal com recull la Disposición 3938 del BOE
núm. 76, de 20 de març de 2020.
Limitacions de la depuració
La depuració de
les aigües residuals urbanes és un procés necessari però, com qualsevol altra
solució tècnica, no exempta de limitacions. El seu caràcter de tecnologia de
final de línia, és a dir, la intervenció en l’última fase d’un procés per a
intentar resoldre un problema, constitueix una de les seues debilitats intrínseques que cal
intentar compensar amb enfocaments preventius. Per exemple, evitant abocar al
vàter tovalloletes humides i altres elements no biodegradables o
afavorint l’ús de cosmètics i productes de neteja de la llar de baixa o nul·la
(eco)toxicitat.
El procediment
per a depurar les aigües residuals consisteix habitualment en dos
tractaments. Un, dit primari, on se separen mitjançant procediments
fisicoquímics, com la coagulació-floculació i decantació, els sòlids en
suspensió que posteriorment es retiren i un de secundari, de digestió biològica
per a l’oxidació de la matèria orgànica biodegradable. L’efluent líquid que
resulta després de la depuració es pot tornar generalment al medi (un riu o a
la mar), on s’acabarà la descomposició i dilució de la càrrega contaminant
residual. Però no sempre és així, perquè aquest efluent pot contenir patògens,
productes químics, nutrients, etc. no compatibles amb el medi o amb altres usos
alternatius com ara el reg. Per aquesta raó, depenent de la composició i de la
destinació de l’efluent, pot ser necessari un tractament terciari per
a assolir la qualitat de l’aigua depurada compatible amb el medi receptor o
l’ús previst.
En aquest punt és
oportú recordar que l’aigua dolça és una matèria limitada, que
circula i es depura de manera natural al llarg del cicle hidrològic a ritmes
diferents en funció del seu estat físic i del medi on s’allotja. Així, per
exemple, la permanència d’una partícula d’aigua a l’atmosfera, on ha arribat
per evaporació d’una massa d’aigua líquida a la qual tornarà (a eixa massa o a
una altra) per precipitació, és molt inferior a la d’una altra que s’ha
infiltrat i farà un recorregut subterrani en el qual pot invertir centenars
d’anys o d’aquella que va quedar atrapada en un bloc de gel fa milers d’anys.
L’important és tenir present que el volum total d’aigua dolça del planeta,
pràcticament invariable, es depura de manera natural en el seu trànsit per les
diferents fases del cicle hidrològic, gràcies a l’energia solar i al
manteniment del cicle en bon estat.
Tancant aquest
incís, podem tornar al punt on havíem deixat les aigües depurades, és a dir, en
el punt de retorn al medi. Si el riu (o, en general, la massa d’aigua) està en
bon estat, podrà completar el procés de descomposició biològica, sempre que la
càrrega no siga excessiva i les substàncies tòxiques que no hagen estat
eliminades en la depuradora mantinguen una concentració suficientment reduïda
per no alterar el funcionament de l’ecosistema. En cas contrari, apareixeran
problemes com el de l’eutrofització (per excés de nutrients) o la mort dels
organismes més sensibles als tòxics, que encetaran un procés de degradació de
l’ecosistema, amb pèrdua de
biodiversitat i de la capacitat
depuradora del sistema.
L’impacte de l’agricultura industrial sobre el
cicle hidrològic
Fins ara hem
parlat de la contaminació urbana de les aigües a través de les aigües
depurades. No cal dir que els abocaments d’aigües sense depurar o mal depurades
no fan sinó agreujar la situació. Però l’origen de la contaminació de les
aigües i del deteriorament dels ecosistemes aquàtics no és exclusivament urbà.
Ni tan sols és l’ús urbà la causa més important d’aquest empitjorament.
L’agricultura industrial, la major usuària d’aigua, és responsable d’una
contaminació específica associada a l’ús de fertilitzants i agrotòxics, que té
efectes devastadors en els ecosistemes aquàtics. La crisi ecològica del Mar Menor, una llacuna litoral salobre
de la província de Múrcia, és un exemple paradigmàtic de deteriorament d’un ecosistema per
eutrofització i toxicitat d’origen agrari i, en menor mesura, urbà, que alerta
de les conseqüències d’un model econòmic depredador, que no és exclusiu
d’aquella zona.
El model agrari
implantat al nostre país des de la segona meitat del segle XX, amb l’expansió descontrolada del regadiu i
la intensificació de la producció per damunt de les possibilitats dels
territoris transformats ha tingut com a conseqüència la sobreexplotació
quantitativa i la contaminació de rius i aqüífers, a més d’altres fenòmens
negatius com la ruptura de la continuïtat fluvial. A mesura que els efectes
destructius d’aquest model sobre els ecosistemes aquàtics i els aqüífers es
feien evidents, en lloc d’optar per mesures preventives i de correcció a
l’origen dels problemes tot revisant el model agrari, les administracions
públiques encetaren una estratègia de fugida cap endavant que ha estés i
agreujat el deteriorament. Especialment en la vessant mediterrània, a mesura
que s’anaven exhaurint els cabals, s’ha acudit als transvasaments, traslladant la pressió
sobre els ecosistemes i els conflictes distributius a altres conques; a mesura
que l’extracció abusiva per damunt de la recàrrega o la contaminació
(principalment) agrària anava inutilitzant els aqüífers per a l’abastament de
poblacions s’anava estenent la xarxa artificial per a captar l’aigua en altres
masses d’aigua encara amb recursos potabilitzables. Per cert, carregant
generalment a l’usuari urbà el
sobrecost de l’operació, obviant la repercussió dels costos segons el principi
de qui contamina paga.
Mirant al futur: el repte de fer efectiu el dret
humà a l’aigua potable
L’exercici actual
-i la garantia futura- del dret humà a l’aigua potable depèn directament de la
conservació en bon estat dels ecosistemes aquàtics i indirectament del
compliment del dret al sanejament. Des de l’aprovació de la Directiva Marc de
l’Aigua l’any 2000, disposem dels instruments
legals i de gestió necessaris per a aturar el deteriorament dels
ecosistemes aquàtics i adaptar els usos a les característiques de cada
territori per a mantenir-los a llarg termini. Malgrat les resistències dels
usuaris privilegiats de l’aigua –regants i hidroelèctrics- i de la pròpia
administració hidrològica espanyola, les institucions europees han confirmat
recentment l’adequació del marc legislatiu actual per a gestionar l’aigua amb
una perspectiva de sostenibilitat.
Cal recordar que el canvi climàtic, amb l’alteració temporal i espacial dels
patrons de pluja, que es tradueix al nostre àmbit espacial en sequeres més
freqüents i més intenses, d’una part, i pluges torrencials més devastadores, de
l’altra, afegeix nous elements d’urgència
i determinació en la gestió de l’aigua. El proveïment d’aigua per al consum
humà i la protecció del cicle hidrològic, com a garantia de la futura
disponibilitat, han de gaudir de prioritat efectiva sobre altres usos.
No només és
urgent la protecció de les àrees de captació de les aigües destinades al consum
humà –tasca prevista en la llei, però no posada en marxa en amples zones del
territori- sinó que és necessària la recuperació general del bon estat dels
ecosistemes aquàtics, adoptant mesures preventives amb la finalitat de mantenir
els nombrosos serveis ecosistèmics que rius, fonts, llacs, aigües litorals i de
transició aporten a la societat. El dret al sanejament va de la mà del dret a
l’aigua potable i ambdós es vinculen a través de la recuperació i el
manteniment en bon estat dels ecosistemes aquàtics i de l’ús sostenible de
l’aigua.
Doctor en Economia
i soci fundador de la Fundación Nueva Cultura del Agua
No hay comentarios:
Publicar un comentario