El paper de cadascun és ben simple: ser tal com som i estar on hem d’estar

© LA SIMFONIA UNIVERSAL

Com ens sentiríem si ens plantegéssim que som una “nota” dins una “simfonia universal”?

O que cada un de nosaltres som un “instrument” (l’ésser humà) del que brolla “la música” (la vida) que fa sonar l’univers (l’energia divina).

Una tríada formada per MÚSIC, INSTRUMENT, MÚSICA que conjuntament fan possible “la vida” (la simfonia universal)

Aquesta metàfora musical està en la línia de que tots som una sola cosa i ens devem els uns als altres com l’agrupació de notes d’una orquestra fan la melodia. Hi ha força consens en que a l’univers tot és “vibració” (energia que vibra)

Partint doncs d’aquesta premissa, l’assignació dels diferents rols en l’esquema dels tres components esmentats es pot fer de diverses maneres segons les creences de cadascú.

La meva opinió és que l’ésser humà és l’instrument que fa sonar l’energia divina i a través del qual s’expressa la vida

La nostra tasca es mantenir-nos ben “afinats” per tal que la melodia soni millor: (que la vida resulti ben harmònica).

És evident la dificultat d’harmonitzar una “orquestra” de 7.500 milions d’instruments i aconseguir que no “grinyoli” gaire sovint.

Sempre hi ha però aquells sectors més ben acoblats (els violins, les trompetes...) que quan sonen destacats del conjunt proporcionen el plaure esperat.

En qualsevol cas la “simfonia” és un goig per a l’oïda i un element aglutinador bàsic per a tots els integrants de la gegantina orquestra que som els humans.

El paper de cadascun de nosaltres és ben simple i alhora indispensable: ser tal com som i estar on hem d’estar. Una consigna aplicable a tots, on ningú pot fer res més que donar el millor de sí sense ficar-se en el que fa l’altre.

O és que pot un “instrument” fer que un altre instrument soni millor? Només afinar el so propi és el que té a l’abast i ja es prou responsabilitat.

En aquesta simplificada metàfora caldria preguntar-se pel paper que hi juga el “lliure albir” que a primera vista es limitaria a sonar bé o malament. Per que està clar que no es pot “triar” sonar “diferent”.

En aquest punt és on hi encaixaria el concepte “reencarnació” que podria donar opció a qui havia estat un “violí” engegar un nou cicle vital com una “trompeta”... Però dins de cada cicle només tenim una opció!

És això una refutació del tema del lliure albir?

Potser ens caldria enfocar-lo al seguit de les diferents encarnacions en les que sí podem anar escollint el nostre “instrument”.

Article relacionat: LA CEL·LULA DE L'UNIVERS

LA CINQUENA SIMFONIA

____________________________________________________

Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com

8 juliol 2020