REPOBLADORES
SOTA AMENAÇA DE DESALLOTJAMENT
en
UN POBLE ABANDONAT DELS SERRANS,
Després
d’estar quasi quatre dècades abandonada, l’aldea de Barchel, a
la comarca dels Serrans, ha tornat a tenir vida gràcies al projecte
col·lectiu d’un grup de joves que l’han repoblada i
reconstruïda, buscant un estil de vida allunyat del consumisme
compulsiu i en consonància amb la natura. Ara les repobladores han
rebut diverses denúncies per l'ús d'aigües sense la corresponent
autorització" i per "usurpació i ocupació il·legal
d’immobles" que posen en perill el seu projecte
Corbes
de carretera que rodegen les muntanyes, immenses extensions agràries,
rius, llacs, coves i carrers estrets i empinats, impregnats de
misteri i bellesa. La comarca dels Serrans és una de les comarques
més abruptes del País Valencià. Crida l’atenció pel seu
patrimoni històric, així com pels paratges naturals i paisatges
escarpats. És un territori amb pocs recursos industrials i on
l’activitat principal es basa en l’agricultura i la ramaderia. El
terme alberga una gran quantitat d’aldees, moltes d’elles
deshabitades, que costen de trobar al mapa, com és el cas de
Barchel.
Els
Serrans és una de les comarques més afectades pel despoblament al
País Valencià. Durant el segle XX, la muntanya valenciana es va
anar abandonant, fins a arribar a la situació actual, on poc més
del 4% de la població viu en zones rurals, segons dades de
l’Institut Cartogràfic Valencià. Quasi tota la població
d’aquestes zones es concentra als municipis més grans. La causa
més representativa de l’abandonament de les zones rurals
valencianes és, segons afirma el periodista i escriptor valencià
Agustí Hernández, la fi de la societat tradicional. Des dels anys
cinquanta del segle passat, es produí un estancament de l’activitat
agrícola al món rural i un fort creixement dels principals nuclis
urbans, situats a la costa o prop d’aquesta, on predominaven les
activitats industrials i el sector serveis. La gent emigrà a les
ciutats i les muntanyes de l’interior de València es buidaren. El
progressiu abandonament de pobles, alqueries i aldees provocà
l’eliminació de certs serveis bàsics de transport, educació i
salut, que, en ser menys utilitzats, deixaven de ser rendibles. Sense
aquestes necessitats bàsiques cobertes, als pocs habitants que hi
quedaven se’ls feia molt difícil seguir vivint als nuclis rurals.
Unes
altres circumstàncies contribuïren al fet que molts pobles foren
condemnats a l’assolament. Alguns d’aquests pobles, especialment
als Serrans, es troben al voltant d’embassaments. Durant la
dictadura franquista es construïren nombrosos embassaments que
cobriren d’aigua alguns nuclis rurals, com ara el pantà de Tous i
l’embassament de Benaixeve. Ambdós pobles romanen sota l’aigua i
al costat d’ells estan les seues noves versions, que es construïren
en fer-se els embassaments. Aquestes realitats deixaren pobles i
aldees assolades, les quals, a poc a poc, han anat perdent-se en
l’oblit. De moltes d’elles sols queden les ruïnes i la majoria
han perdut la categoria d’unitats de població.
Barchel,
plena de vida després de quatre dècades despoblada
Una
d’aquestes localitats és Barchel, una aldea que ha estat
abandonada durant quasi quatre dècades. Està situada al costat del
barranc del Tiero, una zona rica en recursos hídrics i per on passa
un dels afluents del riu Túria. Fa un segle es tractava d’una
productiva zona agrícola i ramadera, que aprovisionava, amb mules i
carros, de verdura i fruita als pobles més pròxims, com l’antic
municipi de Benaixeve. Trobar informació sobre Barchel no és tasca
fàcil, ja que actualment no es considera una aldea com a tal i ha
passat quasi a l’oblit. Per a arribar a Barchel, cal travessar el
nou Benaixeve, molt prop de l’embassament. L’abandonament i
l’escassa presència d’activitat humana es fa notable quan la
carretera deixa d’estar asfaltada i dona pas a un camí de terra i
pedra. Per a accedir-hi, cal baixar per aquest camí fins arribar a
una vall i, just al centre, es troba l’aldea. El primer que crida
l’atenció és una pancarta on es llegeix “¡Barchel vivo!
Repoblar no es delito”. Uns metres cap endavant, es troba la
xicoteta aldea, composta per sis cases i un rierol que passen
desapercebuts entre les muntanyes. Els habitatges estan construïts
amb pedra i bigues de fusta, materials propis de l’època en què
s’edificaren. Alguna d’elles no té sostre i es fa difícil
diferenciar els carrers. Certs detalls evidencien, però, que
Barchel no està abandonada. Ja no. Des de fa quasi sis anys, un grup
de joves ha treballat per a reconstruir l’aldea i convertir-la en
una llar. On abans hi havia ruïnes i la natura s’obria pas entre
les pedres que quedaven, ara hi ha vida de nou.
Les
repobladores de Barchel, o “barchelians”, com ells s’anomenen,
arribaren a l’aldea amb l’objectiu de canviar el seu estil de
vida, caracteritzat per la rutina, la dependència dels diners i el
treball, el consumisme, la massificació de gent, l’individualisme,
la falta de temps o la contaminació. Fugint d’aquest estil de
vida, aquest grup de joves decidí encetar un projecte amb el qual
emprengueren un camí cap a l’autosuficiència, buscant un forma de
vida sostenible i més respectuosa amb la natura. Decidiren que la
millor manera de desenvolupar-ho era mudar-se a un poble abandonat i
repoblar-lo. A partir del llibre del periodista Agustí
Hernández, Pobles
valencians abandonats,
el qual recull els antics pobles abandonats al País Valencià i el
seu estat actual, escolliren diversos nuclis rurals i planificaren
una ruta per veure quin s’adequava millor al que volien. Després
de visitar diverses aldees abandonades de la comarca dels Serrans,
decidiren que Barchel era la millor opció, per la riquesa del seu
entorn natural i les facilitats per a començar a repoblar-la.
Quan
els actuals habitants de Barchel arribaren a l’aldea, es trobaren
una casa rehabilitada i cinc més en molt mal estat, alguna d’elles
en ruïnes. El primer que van fer va ser contactar amb els
propietaris dels habitatges, per tal de demanar-los permís i
col·laboració per a recuperar l’aldea. Segons les repobladores,
aquests acceptaren el projecte i acordaren un contracte en precari.
Aquest, segons la Llei 1/2000 de l’Enjudiciament Civil, és un
acord legal, amb el qual el propietari cedeix de manera oral l’ús
de l’habitatge a una altra persona. La llei estableix que aquesta
cessió no pot estar mai corresposta amb el pagament d’una renda i
no especifica una duració determinada.
A
partir d’aquest moment, les repobladores començaren una etapa
d’intens treball i molt d’esforç per a reconstruir el que
quedava del que va ser l’aldea de Barchel. Amb les seues mans,
escassos recursos i molta voluntat, convertiren l’aldea i el seu
entorn en un lloc ple de vida. En l’actualitat, la majoria de les
cases tornen a ser llars habitables i han millorat l’espai natural
del voltant. La terra torna a ser productiva, l’aigua del rierol
corre més neta i els esbarzers ja no impedeixen que els arbres
rebroten.
Les
tretze repobladores que viuen actualment a l’aldea porten un estil
de vida molt paregut al dels habitants de fa un segle. Es dediquen
principalment a l’agricultura i la ramaderia. Tenen un hort on
cultiven una gran diversitat de verdures, així com diverses cabres i
gallines
Encara que el seu coneixement sobre aquestes tasques no era
molt extens abans de viure a Barchel, recorden, “hem aprés tot
allò necessari per a poder viure i treballar”, intentant fer un
bon ús de la terra per a obtindre els recursos necessaris per a
sobreviure i basant-se en els principis de l’ecologia i la
sostenibilitat.
Cultivar
aliments amb tècniques regeneratives, tractar de ser autosuficients
per tal de tenir un impacte menor en la natura, reconstruir
habitatges amb materials locals, naturals i respectant l’arquitectura
tradicional; utilitzar sistemes d’energia renovable, com l’energia
solar; fer un ús eficient i rigorós de l’aigua, assegurar la
reutilització i el reciclatge per a no generar residus, seguir els
cicles de la natura a l’hora de realitzar els seus treballs i
activitats, protegir la biodiversitat i la restauració de l’entorn
natural que puga estar degradat, o viure en comunitat, organitzant-se
de manera horitzontal i assembleària, on tots tenen la mateixa veu i
importància en la presa de decisions i resolució de conflictes, són
algunes de les pràctiques que porten a terme les repobladores de
Barchel.
Viure
a un lloc com Barchel implica, tal com afirmen, “un constant
aprenentatge a base de colps, molt d’esforç i desenganys”. La
falta de referents i la gran diferència entre el model de vida que
tenien anteriorment i el que tenen a l’aldea els impulsa a
experimentar constantment, partint d’una consciència i una
comunicació plenes. “Aquest projecte no compta només amb
objectius ecològics i sostenibles, sinó que engloba punts de
partida molt diferents, abraçant aspectes econòmics, polítics i de
creixement personal”, expliquen.
Tres
denúncies amenacen el futur de l’aldea
En
març de 2019, les repobladores de Barchel reberen una denúncia per
“derivació d’aigües del llit del rierol dels dolls de Barchel,
sense la corresponent concessió o autorització, per al reg d’un
hort particular”. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer els
acusa d’infringir la Llei d’Aigües. Les joves consideren que,
malgrat que no disposen de cap permís, la utilització de l’aigua
del rierol es fa “amb plena consciència ecològica, intentant no
malbaratar cap litre i utilitzant les tècniques de reg que menys
aigua requereixen”. Així mateix, afirmen que l’ús d’aquesta
aigua “és essencial per a dur endavant el seu projecte de
repoblació i per a assegurar l’autoabastiment de la comunitat”.
També remarquen que el rierol “estava llançat a perdre” fins
que ells arribaren a la zona i que són testimonis “de l’abocament
continu de purins i altres residus a l’aigua sense cap conseqüència
aparent”. El regadiu és una tasca fonamental en el manteniment i
el desenvolupament del medi rural, el qual depén, en molts casos, de
la gestió que es fa de l’aigua per part de les institucions.
Repobladores i algunes agricultores defenen que la política de
regadiu ha d’anar lligada a la política de desenvolupament rural i
que l’assignació dels usos de l’aigua ha d’estar al servei de
la població.
Dues
denúncies més seguiren a aquesta, els propietaris dels habitatges
han acusat les habitants de Barchel “d’usurpació i ocupació
il·legal d’immobles i propietat privada”. “Les paraules se les
emporta el vent i de poc serveix l’acord al qual vam arribar amb
ells fa sis anys”, lamenten. Després de presentar diversos
recursos, la sentència, la qual, segons les joves, inclou certes
contradiccions, és desfavorable per a les repobladores i, per tant,
es podran expropiar alguns dels immobles de l’aldea i hauran de
pagar una multa -una quantitat que encara no ha pogut conéixer
aquest mitjà-, fent quasi impossible que el projecte de repoblació
prospere i impossibilitant que tots els seus habitants continuen
vivint a Barchel. Aquests es troben ara en un estat d’espera i
busquen donar visibilitat al seu projecte per tal d’impedir un
possible desallotjament.
Les
aldees i territoris repoblats com Barchel són projectes
d’experimentació i transformació social. Aquestes comunitats
comporten la creació de nous models de vida on s’experimenten a
xicoteta escala ferramentes i valors que podrien estendre’s al
conjunt de la societat. Per a les joves, aquestes accions ajuden a
millorar la qualitat de vida de les persones que hi participen i del
seu entorn, “portant a l’acció solucions i alternatives a un
model de vida que flaqueja cada vegada més”.
Una
lluita contra la despoblació rural i el canvi climàtic
La
repoblació de Barchel, a més de ser un projecte de vida per als
seus habitants, és també un acte d’oposició i lluita. Una
oposició al sistema capitalista i una lluita contra dues de les
seues conseqüències: la despoblació rural i el canvi climàtic.
Tal com explica Toni Marín, membre de la
revista Eco-Habitar, “el sistema
capitalista ha demostrat que és insostenible, un sistema depredador
que destrueix el planeta i els éssers que l’habiten, creant
desequilibris socials, polítics i ecològics”. És per això que
cada vegada més persones, com els repobladors de Barchel o els
de Fraguas,
opten per una nova alternativa basada en un estil de vida arrelat a
la terra, en què es redueix el consum de productes en la mesura
d’allò possible i es practica l’autogestió, dues accions
oposades a la lògica capitalista. Per a Juanjo, un dels repobladors,
“viure a un lloc com Barchel implica renunciar a moltes comoditats
a què estem molt acostumades”. “El manteniment d’aquestes
comoditats implica un consumisme voraç i una explotació dels
recursos que són insostenibles a llarg termini, provocant problemes
mediambientals irreversibles. Si prenem mesures per a tractar
d’evitar el canvi climàtic, però no renunciem a certs aspectes
del nostre estil de vida que contribueixen a ell, és molt difícil
que alguna cosa canvie”, remarca.
Per
a les repobladores de Barchel, les solucions que hi ha damunt la
taula contra el canvi climàtic i la despoblació no funcionen,
“perquè no s’escolten les necessitats reals de la natura i de
les persones, i perquè estan basades en principis capitalistes”.
Ángel de Prado, membre de l’Associació Salamantina d’Agricultura
de Muntanya, afirma que una part de les institucions mai ha tingut
una voluntat real de revertir la tendència a la despoblació i
l’envelliment de moltes zones rurals. “Els recursos que han
facilitat per a revertir la situació no estaven pensats més que per
al desenvolupament de la banca i les grans empreses”, subratlla. I
afegeix: “Pareix que sols ells poden tractar de solucionar aquest
problema, ja que, cada vegada que des de la societat civil s’intenta
fer alguna cosa, com puga ser repoblar un nucli rural, els fiquen
molts problemes”. “En el seu model de desenvolupament, el que han
finançat, ja no cap la vida rural ni les pràctiques ancestrals de
gestió del territori. El poder polític ha tingut molt clar que sols
les ciutats són una manera còmoda de viure i que totes les persones
aspiren a viure en elles”, conclou.
No hay comentarios:
Publicar un comentario