Engreixem la nostra atenció a base de deixalles informatives, residus sonors i visuals

Veure llibre

SOBRE DÉU                                                          

PENSAR AMB SIMONE WEIL

De la mà de Byung-Chul Han, el popular filòsof contemporani, una reflexió brillant i serena sobre la necessitat de recuperar el sentit, en conversa amb el pensament de Simone Weil.

La crisi la religió al món d’avui no té a veure exclusivament amb el fet que uns determinats articles de la fe hagin esgotat la seva validesa, que ja no creguem en Déu, o que l’Església hagi anat perdent tota la credibilitat.

Aquesta crisi beu de molts altres motius estructurals dels quals no som conscients, però que són responsables de l’absència de Déu. Entre ells cal assenyalar la decadència de l’atenció.

Així doncs, la crisi de la religió és, també, una crisi de l’atenció. És una crisi del veure i del sentir. No és Déu qui ha mort. És l’ésser humà, a qui Déu es va revelar, qui ha mort.

La percepció s’ha tornat voraç en extrem. Li manca tota capacitat de contemplació. Menja sense parar. En essència, la seva predisposició és el consum. El binge watching (empassar-se audiovisuals sense límit) és una de les manifestacions que millor il·lustren la seva voracitat. El mot anglès binge vol dir ‘afartar-se’.

Engreixem la nostra atenció a base de deixalles informatives i comunicatives, residus sonors i visuals. Ens anem transformant en bestiar de consum. Els estímuls i l’addicció condicionen cada cop més la percepció que, com que només s’ocupa de menjar, s’ha tornat incapaç de mirar.

Simone Weil escriu: «Mirar i menjar són, en aquesta Terra, dues coses diferents. Se n’ha de triar una o altra. Tant l’un com l’altre els anomenem amors. Només hi ha esperança de salvació per a aquells que, durant un temps, siguin capaços de contemplar i no menjar».

Menjar únicament satisfà necessitats. Però només mirant ens salvem de la immanència buidada de sentit que caracteritza el consum.

En la crisi actual de l’atenció juga un paper important el fet que només vulguem menjar, consumir, en lloc de mirar. La percepció, que és voraç, no té cap necessitat d’atenció. Es cruspeix tot allò que li passa pel davant.

Només l’ànima que fa dejuni sap mirar. Dejunant s’inicia un procés d’autofàgia pel qual l’ànima engoleix la seva part més baixa i voraç fins a exterminar-la. Només aquesta autofagia de l’ànima ens pot salvar i conduir cap a Déu: «La part eterna de l’ànima es nodreix de fam.

Quan no mengem, l’organisme digereix la seva pròpia carn i la transforma en energia. L’ànima fa el mateix. L’ànima que no menja consumeix la seva part mortal i la transforma. La fam de l’ànima és dura de suportar, però aquesta malaltia no té cap altre remei que deixar morir de fam la part efímera de l’ànima mentre el cos segueix viu.

Així és com un cos de carn i ossos acaba accedint al servei de Déu, de manera immediata»

(Fragment inicial del llibre SOBRE DEU)